Al periodista Xavier Pérez Esquerdo (Barcelona, 1976) li agrada mirar a l’horitzó, i ho fa, quan pot, des del Port de Cambrils, al Baix Camp. Però també des d’un dels cims més alts d’una trajectòria en l’àmbit comunicatiu a Catalunya que, si tingués forma de muntanya, seria com una elevació de terra sedimentada per ell mateix (“i no per pes familiar, ja que soc fill de metges”, assenyala) a còpia de treballar, de ser alegre i de viure amb fe.
Fruit d’això li escau com anell al dit haver nascut el dia de sant Bernat de Menton, patró dels muntanyencs i alpinistes, si bé sentir-se a prop del mar, “mentre treballo i gaudeixo d’aquesta ciutat amb la meva família, amb orígens aquí”, agrega, li confereix una renovació interior que sent des de petit.
Des d’aquesta ciutat marinera, es troba tancant els últims detalls d’un programa a Ràdio Estel que, a partir d’aquest setembre, tractarà, precisament, sobre sants i les seves històries “amb un toc d’humor”, confessa. I també repassa per a Flama com el fet de transitar, al costat de la seva esposa Meritxell, pel camí del cristianisme els ha portat a trepitjar esglésies com la de santa Tecla, al districte de les Corts de Barcelona: “Volem ser un matrimoni d’acompanyament, és a dir, referents per a parelles que s’uneixen cristianament i se certifiquen en la vida conjugal“, diu.
“Sembrador de pau i alegria“, com es defineix cada vegada que analitza el seu vessant com a conferenciant i tallerista entre ambients matrimonials, Pérez Esquerdo té molts objectius en el seu horitzó espiritual. I, entre ells, hi ha des de la participació en una futura publicació escrita amb altres autors i coordinada pel diaca permanent i cofundador de l’Escola d’Animació Bíblica, Quique Fernández, fins a continuar aprenent de les lliçons d’un antic professor, el germà Arnau de la Salle Bonanova, si bé va morir amb 93 anys en una residència de capellans a Cambrils després de patir un episodi d’hemiplegia.
“Va morir com el que va ser: un sant entregat als altres”, continua Pérez, que va honorar-lo, abans que morís, batejant el seu fill amb el nom del religiós. I en un horitzó més personal, el radiofonista continua trobant familiars i amics en terres tarragonines, des d’on el seu avi es dedicava a la col·locació d’antenes d’alta tensió en les parts més altes de les muntanyes. I on, a prop del mar, Xavier Pérez creu que “només tocant fons, en els problemes vitals, ens podem reafirmar en la fe, la meva armilla salvavides“.
