Quan la nit del 29 d’octubre de 2024 la dana va escriure un dels pitjors episodis de la història recent del País Valencià, la violència de la pluja persistent va enderrocar barreres físiques i emocionals. Dotze mesos després, el rector de la parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora, a Torrent, i vicari episcopal de la Vicaria III de l’Arquebisbat de València, Jesús Corbí, descriu un paisatge que oscil·la entre la ferida oberta i la reconstrucció possible. Home de ferm tarannà i tradicionalment vinculat a l’Església valenciana —va ser nomenat al capdavant de la parròquia de Torrent l’1 de novembre de 2019, després de més d’una dècada a Algemesí—, Corbí ha assumit aquests mesos una responsabilitat pastoral i humana de gran abast.
Fa un any, li va tocar viure una de les crisis humanes més dures que recorda, mentre detalla quines van ser les víctimes mortals que va deixar la dana a la seva localitat: “A Torrent vam tenir 7 morts —dos nens que eren germans, un matrimoni gran, un noi ucraïnès, una dona gran…— i em costa seguir”, confessa. No hi ha distància possible davant del dolor.
La dana va deixar pobles sencers devastats, amb temples inundats i carrers intransitables. Moltes esglésies van quedar plenes de fang. “On era Déu en aquell moment? Només es pot dir que Ell era en el fang”, diu Corbí. “I en els nens que van morir —continua—, en els pares desconsolats, en els ancians ofegats a les residències. Déu hi era, també, donant força a través dels voluntaris i de la solidaritat”.
Els primers dies van ser de caos. “Hi havia molta improvisació i descoordinació. No sabíem com atendre tot el que s’oferia. Restaurants i bars portaven menjar calent cada dia. A poc a poc, tot es va estabilitzar”, rememora. Però, malgrat aquesta aparença de normalitat, les ferides encara supuren. “No he tingut mai la sensació d’haver tancat el capítol de la dana”, assegura. “Quan torno a alguna parròquia i veig algú que encara pateix, tot es remou. El temps no ho cura tot”.
Els símbols que tornen a aixecar-se
Enmig del desastre, els gestos van prendre una força inesperada. Un dels més emotius va ser el regal d’un petit àngel, d’uns 40 centímetres, procedent de la parròquia de Nostra Senyora de Montserrat de Picanya, que va ser entregat al papa Francesc durant un viatge apostòlic. “Havia de ser una peça petita, transportable, que no fos representativa d’una sola parròquia”, explica Corbí. “El papa havia tingut molts detalls amb València, i volíem correspondre amb un signe senzill i ple de sentit”, afegeix.
També hi ha símbols que van resistir la tempesta. A Picanya, l’Ecce Homo és considerat el patró del poble i un autèntic signe d’identitat. Curiosament, va ser una de les poques imatges que van quedar gairebé intactes, explica Corbí, si bé ha calgut intervenir-lo meticulosament. Per al vicari, la tornada de les imatges i la reapertura dels temples tenen un valor emocional enorme: “Quan vam reobrir les esglésies, la gent mostrava alegria. Al capdavall, són les segones llars dels cristians: allà s’han batejat, casat i acomiadat els seus. Quan això es perd, es nota”, afegeix.
La Setmana Santa de 2025 va esdevenir un moment d’emoció col·lectiva. “Encara hi havia cases per reconstruir, i veure passar el Crist crucificat o la Mare de Déu dels Dolors per carrers on l’aigua havia fet tant de mal va ser molt colpidor”.
Records i reconeixements
El primer aniversari de la tragèdia arriba també amb un reconeixement públic. La Conferència Episcopal Espanyola va atorgar el Premi ¡Bravo! Especial a la resposta solidària de les parròquies i voluntaris afectats per la dana, amb Corbí com a representant. “Els reconeixements serveixen més per donar a conèixer una feina que com a mèrit personal. Que aquest premi sigui un altaveu i un recordatori: encara queda molt per fer en molts pobles”, diu.
Ell mateix viu la data amb inquietud. “El 29 d’octubre tindrà hores crítiques per a mi, sobretot quan es faci de nit. Recordaré aquells moments en què va començar la dana”. Aquella nit, explica, va trucar a tots els capellans de la seva vicaria. “N’hi havia dos que no aconseguia localitzar, i vaig passar por. Pensava el pitjor”, reconeix. També recorda la sensació de culpa per tenir casa i descans mentre molts feligresos ho havien perdut tot. “Va ser un sofriment, i això no ho oblidaré mai”, confessa.
Una esperança que no s’esborra
Jesús Corbí sap que la reconstrucció no només és material. Les parets es refan, però hi ha cors que trigaran anys a recuperar-se. La visita que va fer-hi la imatge pelegrina de la Mare de Déu dels Desemparats, un mes després de la catàstrofe, va deixar una empremta profunda. “Cada família que havia perdut éssers estimats va fer una ofrena al costat dels barrancs. Aquell dia es va barrejar el dolor amb una gratitud callada”, sentencia.
Ara, quan entra a una església encara humida, o escolta la pluja colpejant el teulat, Corbí parla d’un silenci que no és absència, sinó memòria. Sap que el fang no s’esborra del tot: queda com un rastre que recorda la fragilitat, però també la capacitat de tornar a començar. Potser la fe —diu entre pauses— no és altra cosa que això: saber mirar el fang i continuar veient-hi vida.
