Els diumenges al matí són sagrats a casa dels Mateu: anar a missa és prioritari a qualsevol altre quefer. “De fet, ho ha sigut sempre, des que els fills eren ben petits”, reconeixen Raimon Mateu (Tarragona, 1953), que és llicenciat en Ciències Religioses i diaca, i Enriqueta Usach (Móra la Nova, 1955), la seva muller. Són els pares de la soprano Marta Mateu i el prevere Enric Mateu, aquest últim ordenat el 2009, és a dir, “molts anys després que, amb curta edat, ja ens digués que volia ser com el mossèn que veia cada diumenge a missa“, recorden el pare i la mare.
En l’actualitat, Raimon Mateu ajuda el seu fill en les seves tasques pastorals en una parròquia de la comarca de l’Alt Camp, la de Santa Maria de Vila-rodona, d’on és rector amb 10 parròquies més. El pare, situat damunt del presbiteri amb el seu fill, i la mare, sempre atenta a qualsevol ajuda que calgui, en un lloc pròxim a ells dos. Aquest diumenge 5 de maig, tots quatre es reuniran per celebrar el Dia de la Mare. Ho faran, però, un cop hagi acabat la missa.
Com a diaca, passa més temps al costat del seu fill prevere o de la seva esposa?
Raimon: Passo el mateix temps amb els dos, pràcticament. És el que els passa a molts diaques: allà on va l’home, també hi va la dona. En el nostre cas, fins i tot, la cosa va anar a més: jo vaig ser encarregat pastoral durant uns anys en diverses parròquies —pròximes entre elles— i no vam dubtar que la millor opció era canviar-nos de residència i anar-nos-en a viure a la rectoria d’una d’elles. Això ho hem fet dues vegades.
Enriqueta: Quan jo he pogut anar amb ell, ho he fet, si la feina m’ho ha permès. Quan ell va ser ordenat l’any 1999, va començar a donar classes de religió en diversos instituts i, en arribar de treballar, se n’anava a la parròquia, a fer catequesi o a veure malalts, i jo, segons la meva disponibilitat, també hi anava. No hi ha hagut problemes de conciliació matrimonial.
Feien vida de matrimoni cristià abans de tenir els seus dos fills?
Raimon: La fèiem, però la vam començar a fer amb més intensitat quan la nostra filla va rebre la primera comunió. Un mossèn em va preguntar quines intencions tindria jo, com a pare, arran d’aquell pas, i les meves idees van començar-se a remoure. Diríem que em va clavar un dard: va ser quan vaig entendre que, si la meva filla rebia la primera comunió, jo, com a pare, havia d’actuar amb coherència i intentar viure com a cristià. A casa sempre hem tingut molt clar que rebre la primera comunió no és, en cap cas, un acte social.
Enriqueta: La filla és la gran i quan va tenir l’edat adient la vam inscriure a l’agrupament escolta de la parròquia; el mateix va ser amb el fill. Nosaltres, com a pares, ens vam veure abocats, gairebé de manera inconscient, a viure aquella dinàmica: si calia col·laborar en alguna activitat puntual a l’agrupament o a la parròquia, hi anàvem sense cap inconvenient, de manera natural. La Marta col·laborava amb la música: tocava l’harmònium i dirigia els cants. En el cas de l’Enric, amb sis anys ja feia d’escolà. Més endavant, el Raimon, com a diaca, i jo, com a lectora. Sí, es pot dir que fèiem vida de matrimoni cristià “compromès”.
S’han sentit desvinculats d’alguna activitat social i familiar en voler dedicar tantes hores a la vida parroquial, ara al costat del seu fill sacerdot?
Raimon: No.
Enriqueta: No. És un aspecte de la meva vida que tinc molt normalitzada i assimilada. Fa uns anys, el fet de dir a les meves amistats que era mare de capellà em podia resultar més estrany, però ara ja no. És com dir que tinc un fill dedicat a l’ofici de paracaigudista; potser no n’hi ha gaires, és cert, però ho pot ser. Ser mare de capellà i dona de diaca és una experiència enriquidora i una de les millors vivències de la meva vida.
En tot aquest temps, ha pensat com seria la vida pastoral si es permetés que l’home casat pogués accedir al ministeri sacerdotal?
Raimon: Crec que treure el celibat obligatori seria una de les millors decisions que es podrien prendre a l’Església. El sacerdot casat ja existeix en el ritu llatí. A l’Església catòlica, com se sap, ja hi ha sacerdots que procedents de l’anglicanisme, per exemple, a Espanya, celebren l’eucaristia i la seva família, esposa i fills, son al primer banc. Una altra cosa és que es cregui que això sigui la solució perquè hi hagi més capellans. Altres confessions que no tenen el celibat obligatori tampoc tenen cues al seminari.
Creu que els diaques poden arribar a tenir una proximitat diferent als feligresos que la que tenen els sacerdots?
Raimon: El capellà no té l’experiència de vida matrimonial, però sí que en té el coneixement teòric i fruit de l’experiència d’altres persones. Per exemple, al confessionari pot adquirir una idea molt fidel sobre els problemes d’homes i dones casats. No obstant això, una dona em va dir una vegada que es confessaria millor amb mi que amb un capellà; deia que hi havia coses que no s’atrevia a dir-les a un capellà, principalment per una qüestió de vergonya.
Raimon, què li diria al seu fill si s’hagués de confessar amb ell?
Raimon: Realment, no ho sé. No ho he fet i no sé si ho faré mai.
El seu fill és un referent per a vostè i, al mateix temps, vostè ho és per a ell?
Raimon: Tots dos ens complementem força i penso que en la litúrgia ens entenem bé perquè hem après del mateix mestre, un mossèn que el va veure créixer a ell i a mi em va acompanyar en la meva formació. El mestre fa l’alumne i, els pares som referents dels fills per naturalesa. En ser ordenat diaca primer que ell potser sí, però penso que el referent, ministerialment parlant, no puc ser jo perquè ell és prevere. Humanament parlant potser sí, però pel que fa a l’ofici, ell de prevere i jo de diaca, potser no.
Els agradaria ser avis?
Enriqueta: Als dos ens agradaria molt, i ens tocaria ser-ho per l’etapa vital en què ens trobem. Hem après a no fer un problema d’allò que no és un problema.