Fill de Camprodon i ordenat prevere l’any 1959, Salvador Batalla i Gardella és un capellà que ha viscut la fe amb un profund esperit de renovació i compromís. Amb una trajectòria marcada pel pas per diverses parròquies, el seu itinerari vital i pastoral ha estat sempre guiat per una mirada oberta i dialogant, hereva del Concili Vaticà II. Format també a la Universitat de Lille, on va viure de prop el Maig del 68, Batalla va tornar a Catalunya amb la convicció que l’Església havia d’obrir portes i cors a la realitat del món. A Olot, va deixar una profunda empremta com a rector de Sant Cristòfol les Fonts i com a fundador i director d’Olot-Misión, una revista amb esperit jove, participatiu i compromès amb el canvi. Amb 89 anys, continua sent testimoni viu d’una Església que vol ser propera, humana i en constant renovació. El passat 11 d’octubre va rebre la Medalla de la Ciutat d’Olot, màxima distinció municipal.
Com va néixer la seva vocació sacerdotal?
Va ser una cosa curiosa. Jo tenia l’habitació al costat de la dels meus avis, i el meu avi era profundament cristià: tenia un sant Crist i pregava cada dia. L’escoltava i em preguntava què feia i per què. L’estimava molt, i aquell exemple em va marcar. Vaig pensar: si el meu avi confia tant en Jesús, jo també vull ser-ne seguidor. Aquest va ser l’inici.
Ara bé, la vocació no és cosa d’infants; madura amb els anys. Quan vaig estudiar filosofia i teologia em vaig tornar a preguntar què volia fer amb la vida, i és aleshores quan vaig decidir seguir Jesucrist plenament. Vaig tenir una joventut normal i feliç, com qualsevol altre. També tinc un record bonic de la meva infància, tot i que el meu pare va ser castigat pel franquisme, vaig créixer envoltat d’amor: amb els pares, els avis, els oncles i els meus germans.
L’Ajuntament d’Olot li ha concedit la Medalla de la Ciutat per la seva contribució a la defensa de les llibertats democràtiques i la cultura catalana durant el franquisme. Com ha rebut aquest reconeixement?
Després de 50 anys, i ja retirat, no m’ho esperava gens. Però ho he rebut amb molta alegria i agraïment. Crec que aquest reconeixement té a veure sobretot amb la meva etapa com a director d’Olot-Misión, una revista que en aquell temps va significar aire fresc en una ciutat tancada i poc comunicativa. No és un premi personal; és una medalla que també pertany a tots els col·laboradors i redactors que hi van participar. Una revista no és el director, sinó els redactors que informen.
En aquell moment, ens diu que Olot era una ciutat molt tancada. Què volia aportar-hi amb la revista?
El cardenal Jubany m’havia encarregat explicar què era i què volia dir el Concili Vaticà II. Aquell concili va ser una il·luminació: obrir la casa de l’Església a tothom, fer-la més propera a les realitats humanes. Quan uns joves em van venir a demanar si podia dirigir Olot-Misión, vaig acceptar, però amb una condició: que fos una elecció democràtica. I així va ser.
Havia estudiat a la Universitat de Lille, al nord de França, i allà vaig viure el Maig del 68, que em va influir molt. Aquell esperit de reforma social i llibertat em va fer veure que calia canviar les coses. Amb la revista vaig voler implantar un esperit nou, jove, obert. Parlàvem de formació, d’educació, de democràcia, d’estimar la nostra llengua catalana.
Com recorda aquella etapa al capdavant de la revista?
Va ser enriquidora. Hi vaig estar 8 o 9 anys, des del 1969. En aquell temps jo tenia uns 32 anys (ara ja en tinc 89!), i la revista va aportar una visió diferent del món. Aquell esperit obert va causar un impacte positiu en moltes persones. Crec que, d’alguna manera, això és el que l’Ajuntament ha volgut reconèixer amb aquesta distinció.
Després d’aquella experiència a Olot, la seva tasca pastoral va continuar en altres llocs i àmbits.
Sí, vaig anar a Palamós i el bisbe Jaume Camprodon em va demanar que deixés la secretaria pastoral i assumís la responsabilitat de ser el delegat de Pastoral del Turisme del bisbat de Girona. Va ser un repte i una oportunitat.
Vaig treballar en aquest àmbit a Catalunya durant 32 anys i també a Madrid, on vaig ser membre del Departament de Pastoral del Turisme, Santuaris i Pelegrinatges durant 10 anys. Conec bastant tot el que afecta la mobilitat humana i el turisme en els santuaris, i li vaig donar una empenta important. En aquells anys —1960 i 1970— el turisme tenia molta influència, i vam plantejar celebracions com les misses universals en diverses llengües.
Tot això formava part d’un mateix esperit: obrir els ulls al Vaticà II, obrir l’Església a les realitats humanes, tenir parròquies obertes i sense fronteres.
Ha estat rector en diferents pobles i comunitats al llarg de la seva vida. Què li ha aportat aquesta trajectòria i què és el que més ha estimat de cada parròquia on ha servit?
Normalment, pel que sigui, tinc un tracte cordial i he estat bé a tot arreu. Quan em van donar la medalla, van venir persones dels pobles on havia estat: de Calella van venir 12 persones, perquè havia dedicat molts esforços en la formació cristiana de la JIC, les Joventuts Independents d’Acció Catòlica. També hi havia representants de parròquies com Palamós, Sant Pol de Mar, Santa Susanna i altres.
Quasi tot el que he fet a la meva vida ha estat marcat per la Costa Brava i al Maresme. A mi no m’agrada el mar, però m’agrada veure’l i contemplar-lo. En general, tinc un molt bon record de totes i cada una d’elles. A la parròquia on més temps he estat ha sigut a Sant Pol de Mar, on vaig passar 18 anys. Durant aquesta etapa també vaig assumir la responsabilitat de Turisme i Santuaris, i aleshores feia una setmana a Sant Pol i una altra a Madrid.
Com veu la situació actual de la diòcesi i quins reptes creu que afronta avui l’Església?
Bé, la diòcesi ara està en un període de transformació. Tenim bisbe nou, és el seu primer any, és el començament. Hi ha coses que estan molt bé i potser n’hi ha d’altres que no ho estan tant; és que, amb totes les coses humanes, encara que siguin religioses, sempre hi ha coses que no van bé.
Jo no crec en una Església tradicional, sinó en una Església capaç de reformar-se constantment. Aquesta transformació és necessària perquè l’Església ha estat molt estancada; a Espanya possiblement ha estat massa instal·lada a la dreta, i tot això ha repercutit en la fe de molts cristians.
El que jo vull és una Església nova, no contrària a l’Evangeli, sinó autèntica, que tingui molt en compte les persones i l’Evangeli. L’Evangeli, per nosaltres, és la manifestació de Jesucrist, que per mi és el meu Déu i el meu amic.
Al llarg dels anys ha conegut diferents papes i bisbes. Quins records en conserva i quins li han deixat una empremta més profunda en la seva manera d’entendre i viure la tasca pastoral?
Molt fàcil. Jo admiraré sempre el papa Joan XXIII i el papa Francesc; aquests van ser grans reformadors dins de l’Església. El papa Francesc hauria pogut fer moltes més coses, però els cardenals que hi havia a Roma no l’han deixat. Cada persona té la seva manera de fer, però el papa Francesc tenia una força que despertava admiració.
Pel que fa als bisbes, també ho tinc clar: em quedaria amb el bisbe Jubany i amb el bisbe Jaume Camprodon. El cardenal Jubany, amb qui vaig ser secretari pastoral, era fantàstic; vaig tenir molt bona relació amb ell, i fins i tot volia que l’acompanyés a Barcelona, però li vaig dir que no. Hem sigut molt bons amics.
El bisbe Jaume Camprodon era una persona íntegra, procedia de Vic, i estimava molt els capellans. I quan un estima els capellans, estima l’Església. Va fer molt perquè ens renovéssim i continuéssim sent fidels a l’Evangeli i a l’Església
Té esperança pel futur de l’Església?
Sempre s’ha de tenir esperança! I no una esperança cega, sinó una esperança veritablement basada en l’elecció de l’esperit. L’Església, al llarg de la seva història, ha passat per moltes vicissituds, i possiblement vivim un moment de crisi —una crisi de societat també. No és només un problema de l’Església; és un problema de la societat, que ha canviat i ha evolucionat tant que aquí, que estava tan estancada, cal tirar endavant trobant l’equilibri.
Què li ha ensenyat la vida com a mossèn? Quin missatge voldria transmetre als fidels i a les noves generacions cristianes?
Crec en Jesucrist i en l’Església, i no ho dic simplement perquè sí. Estic convençut d’això. Les persones que han seguit una mica el meu tarannà crec que han rebut una formació, un sentit d’esperança, un estar presents en el món; no a condemnar les persones, sinó a estimar-les; a tenir una cara noble, un somriure. Amb aquest aspecte crec que val la pena. Crec en l’humanisme cristià, i aquest és el que dona força. Avui, possiblement, en falten persones autèntiques, i jo demano i intento que hi hagi persones que prenguin responsabilitats dins de l’Església, perquè crec que l’Església encara no ha acabat el seu missatge.
