A Roma, gairebé tothom té assumit que la primera fumata del conclave per a triar al successor del papa Francesc serà negra. No obstant això, al voltant de les 6.10 de la tarda, a penes uns minuts després del tancament de portes de la Capella Sixtina i de l’inici de l’escrutini per part dels 133 cardenals electors, comencen a formar-se llargues cues per a accedir a la plaça de Sant Pere. Ningú vol perdre’s una fumata que, previsiblement, sortirà cap a les 7.30.
En el número 54 de la Via de la Conciliació, a les portes de la Sala Stampa del Vaticà, es troba Alba Canet, periodista catalana resident a Roma. “Com a persona catòlica, haver pogut estar prop del papa Francesc durant els últims moments de la seva vida i viure posteriorment aquest conclave és un privilegi”, diu, convençuda que “el que tenen entre mans els cardenals és una cosa molt seriosa”, ja que els toca “decidir el futur de l’Església dels pròxims anys”.
En una altra de les vies d’entrada al Vaticà, hi ha la Claudia, una guia turística italiana que acompanya a un grup d’indis. Fa anys que exerceix aquest treball i ha ensenyat el Vaticà centenars de vegades, però aquesta és la primera que ho fa en el transcurs d’un conclave. “És una experiència nova i espectacular, per a mi i per a les persones als qui explicaré avui aquest lloc tan apassionant”, sosté la dona un instant abans de creuar el control de seguretat situat sota la imponent columnata de Bernini.
“Gerard, ets al Vaticà? Si és així, potser podríem veure’ns”, pregunto per WhatsApp a un amic sacerdot gironí resident a Roma. La seva resposta arriba pocs minuts després a través d’una nota de veu: “No hi he anat. He quedat demà a la tarda amb un amic per a sopar prop d’allí i després acostar-nos a la plaça. Intuïm que demà tindrem el nou papa”, apunta.
A quarts de set, són milers les persones que s’amunteguen en aquesta assolellada tarda de dimecres entre les més de 280 columnes que envolten la plaça. Es respira un ambient festiu. Hi ha famílies senceres, parelles de totes les edats, cares rialleres que esperen amb expectació apuntant amb la càmera del seu telèfon mòbil cap a la diminuta xemeneia de la Capella Sixtina. Alguns s’entretenen llegint un llibre, uns altres fent flexions o fumant.
Un grup de seminaristes indis que estudien en el Pontifici Col·legi Urbà de Roma, dependent del Dicasteri per a l’Evangelització, estan també convençuts que la fumata d’aquesta tarda serà negra. Entre els cardenals reunits en el conclave n’hi ha quatre que són del seu país. “No espero que tinguem un papa de l’Índia, però qui sap. Els cardenals invoquen a l’Esperit Sant davant aquesta elecció tan important i ara tot està en mans de Déu”, diu un d’ells, George.
Uns metres més enllà, el sacerdot colombià Herbert Durán, que estudia en la Pontifícia Universitat Gregoriana, apunta que aquesta vegada la fumata blanca podria demorar-se una mica més de l’habitual, ja que els cardenals necessiten temps “per a conèixer-se i forjar aliances”. El seu país està representat en el conclave pel cardenal José Luis Rueda Aparicio, arquebisbe de Bogotà. Podria sortir un altre papa llatinoamericà? “Ni ells ho saben, és una possibilitat. El conclave no és un simple acte democràtic, sinó, sobretot, tot un moment que es viu des de la fe. Quan va sortir el papa Francesc, pocs van preveure que un cardenal argentí d’aquestes característiques pogués ser elegit”.
Cap a les vuit, les pantalles gegants instal·lades en la plaça enfoquen la xemeneia de la Sixtina. “Això és que ja està a punt de sortir”, diu algú. Però no. L’únic moviment en la teulada de la capella és el d’una gavina que es posa a cada estona. A poc a poc, l’expectació inicial comença a convertir-se en impaciència, que dona lloc al fet que la gent comenci a aplaudir. “És per a crear ambient i veure si d’aquesta manera surt ja la fumata”, diu una senyora italiana.
Quan el sol es pon, comença a refrescar. Alguns es posen la caputxa de la jaqueta. L’espera prolongada fa que alguns nens comencin a posar-se revoltosos entorn del seu pare, que sosté en braços al fill menor, de tot just un any. “Són les 8.33”, diu l’home a la seva dona després de mirar el seu rellotge de polsera.
Mentre els aplaudiments se succeeixen cada vegada amb més freqüència, uns pocs desisteixen i busquen a poc a poc la sortida. Quan per fi fosqueja, es veuen alguns badalls i a més d’un li comença a semblar estrany que la fumata trigui tant. En plena era de la tecnologia, de la hiperconnectivitat i de l’anomenada intel·ligència artificial, el món sencer està pendent d’una xemeneia.
El fum surt, per fi, a les 9 en punt. Basten uns pocs segons per a apreciar-ne el color abans que desaparegui en el cel encara blavós de Roma. “È nero. Andiamo a mangiare la pizza”, diu un jove als seus amics mentre abandonen la plaça per la Via de la Conciliació. Torneremo domani.
