“El 75 aniversari d’una publicació cultural és un esdeveniment que no esdevé cada dos per tres, és una raresa i és una fita”, escriu el director d’El Ciervo, Jaume Boix, en l’editorial del número 813 d’aquesta revista, un número “una mica especial” amb el qual la publicació arriba als tres quarts de segle de vida.
Per celebrar aquest fet memorable, el passat dijous 25 de setembre es va inaugurar l’exposició “El Ciervo: 75 anys de pensament lliure i cultura” al Palau Robert (Passeig de Gràcia, 107), on un centenar de persones van acudir per felicitar l’aniversari d’aquesta emblemàtica capçalera de pensament i cultura. La mostra, que es podrà visitar fins al 18 de gener de 2026, és una iniciativa conjunta de la revista i la Direcció General de Difusió i està comissariada per Sergi Álvarez Riosalido, professor universitari i investigador en art contemporani.
L’acte d’inauguració va comptar amb les intervencions del secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió, Carles Escolà; el director de la revista, Jaume Boix; el mateix comissari, Sergi Álvarez; i la directora general de Difusió, Elisabet Valls, que van donar la benvinguda als presents i van repassar la trajectòria d’aquesta publicació, degana de la premsa cultural a Catalunya i Espanya.
Formada per material audiovisual i fotogràfic, amb manuscrits, portades, articles i sumaris de les dècades passades, l’exposició relata l’extensa trajectòria de la revista des que va ser fundada l’any 1951. “És una història de supervivència i de posicionaments difícils en entorns adversos com el franquisme o la situació d’abandó que avui en dia pateixen la cultura i el diàleg democràtic”, subratllen els responsables de la publicació.
La mostra es desplega en 3 espais i 5 grans eixos que recorren els moments clau de la seva trajectòria. El recorregut posa en relleu el patrimoni documental acumulat durant 75 anys i recull la definició que ha fet seva la revista: “Una manera reposada de mirar el món amb esperit crític sense acritud i amb voluntat de comprendre els altres”.
Una revista coordinada per joves
El Ciervo va néixer com a resposta a una iniciativa de Francesc Condomines i Claudi Colomer Marqués, vinculats l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (ACNP). L’objectiu, s’explica a l’exposició, era crear una revista cultural coordinada per joves, però, després del primer número es van independitzar de la tutela de l’ACNP i van prendre el seu propi camí.
El nucli fundador d’El Ciervo va estar format pels germans Gomis (Llorenç, Joan i Joaquim), Roser Bofill, José María Barjau, Alfonso Carlos Comín, Enrique Ferrán, Jordi Maluquer, José Ignacio Montobbio, Francesc X. Puig Rovira i els germans Montobbio (José Ignacio i Juan Manuel). Tots ells coneixien bé l’Evangeli, eren molt catòlics i al mateix temps molt crítics amb l’Església.
En unes primeres trobades que van tenir lloc sobretot al bar restaurant ‘Terminus’ (carrer Aragó), al ‘Túria’ (Rambla Catalunya) i al despatx de Paco Condomines, aquest grup de persones va establir les bases que marcarien la línia editorial de la revista en les successives dècades: la cultura; la religió (una religió que “mira, busca, pregunta, dubta i té poques certeses, però profundes”); el bon humor, la ironia i l’atenció a la vida quotidiana.
Desrpés d’una dècada de 1950 en què, malgrat el franquisme, Barcelona va viure un ambient de plena ebullició literària i cultural a Barcelona, El Ciervo va ser testimoni dels convulsos anys 60 i 70, marcats per la invasió nord-americana del Vietnam, la Guerra Freda, els assassinats de líders com Luther King i John F. Kennedy. La societat mundial lluitava per desempallegar-se de l’absolutisme i Espanya no n’era una excepció. En aquest context, els mitjans estaven sotmesos a un fort control i El Ciervo va haver de lluitar contra dues censures: la civil i l’eclesiàstica.
En aquest context, El Ciervo va mantenir el compromís amb el pensament crític i amb valors com la dignitat i la solidaritat. Aquest esperit es va materialitzar en el suport a moviments com el pacifisme, l’anticolonialisme o els drets civils. La influència de revistes com la francesa Esprit i la connexió amb l’esperit renovador del Concili Vaticà II també van marcar la seva evolució.
De fet, el prestigi d’El Ciervo es va començar a forjar abans del Concili (1959-1965) gràcies a la cobertura de la mort de Pius XII el 1958 i l’elecció de Joan XXIII el mateix any, i va continuar creixent durant l’agonia del franquisme i la Transició. “En aquestes dues dècades, la revista va saber connectar amb una aspiració general i una il·lusió de canvis, no només a Espanya sinó arreu del món”, destaca Jaume Boix.
L’assalt a la redacció de Calvet
L’any 1973 va tenir lloc un dels episodis més greus viscuts per la revista en els seus 75 anys d’història. Va ser el 4 de juliol, quan el grup d’ultradreta, autodenominat V Comando de Hitler, va assaltar la redacció, amenaçant amb armes, destruint arxius i deixant pintades feixistes. La condemna internacional, recollida en capçaleres com Le Monde, el Frankfurter Allgemeine Zeitung o l’International Herald Tribune, va provocar la solidaritat del públic i El Ciervo va reforçar la seva defensa de la llibertat d’expressió.
Des de la seva redacció al carrer Calvet, 56, al barri barceloní de Galvany, El Ciervo ha estat testimoni i protagonista de la transformació social i cultural del país. Fent honor al seu nom, que prové d’un salm (“Com el cérvol busca les aigües vives, la meva ànima et busca a tu, Senyor”), aquesta revista de pensament i cultura ha mantingut el costum d’anar per lliure moguda pel desig de satisfer la set de coneixement i assossec.
El Ciervo ha sobreviscut sense cap organització religiosa, cultural econòmica, financera, política o administrativa al darrere. Per això, Llorenç Gomis, que la va dirigir durant gairebé 50 anys, en deia “una revista improbable”. Amb esperit inquiet i sense renunciar al bon humor, la capçalera va fent anys adaptant-se als nous temps, superant els obstacles gràcies al suport i la fidelitat de lectors, amics i subscriptors, en un món poc favorable a les empreses periodístiques tradicionals.
Aquest recorregut històric i cultural ha estat reconegut amb distincions com la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1991), la Medalla al Mèrit Cultural de la Ciutat de Barcelona (2001) i el Premi Nacional al Foment de la Lectura (2020). L’exposició al Palau Robert posa en relleu aquest llegat i commemora la vigència d’una revista que ha construït 75 anys de diàleg i pensament crític.
