Després d’una tarda de plugim persistent, el cel s’havia obert sobre Reus just a temps per acollir una de les cites més esperades de l’any cultural català. El Teatre Bartrina, ple fins a la darrera butaca, esdevenia l’escenari d’un moment històric: l’inici de l’Any Gaudí 2026, que commemorarà el centenari de la mort de l’arquitecte. Reus i Riudoms, les dues poblacions que s’han disputat la seva infantesa, compartien un mateix escenari simbòlic i institucional. En aquest acte, que havia de continuar al Santuari de Misericòrdia, s’hi reunien representants de totes les obres gaudinianes —de Catalunya i de la resta d’Espanya—, autoritats, estudiosos i descendents del mestre.
A la setena fila, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ocupava el seu lloc al costat del prior de la Prioral, Joaquim Fortuny, i de diversos exalcaldes de Reus i Riudoms. Abans d’entrar al teatre, el prelat confessava amb un somriure que no havia pogut acompanyar els actes celebrats durant tota la jornada, ja que havia de presidir unes confirmacions. “Hem de ser a tot arreu”, comentava amb naturalitat, com qui assumeix que la seva tasca pastoral no coneix calendaris ni descansos. La seva presència, serena però significativa, afegia una dimensió espiritual a un acte on l’art i la fe tornaven a trobar-se.
Una veu des de les arrels
La periodista reusenca Coia Ballesté, presentadora de la cerimònia, posava veu al relat d’unes arrels compartides. Amb un estil planer i precís, evocava l’origen del geni: “A pocs metres d’aquí, a les golfes d’una casa del carrer Monterols, estudiava; al carrer de Sant Joan hi havia el magatzem familiar convertit en taller de caldereria. Aquesta era la comarca que recorria amb un ruc, comprat pel seu pare, perquè li feien mal les cames, explorant la natura i posant les bases de la seva arquitectura”.
Ballesté reivindicava també el Gaudí perfeccionista, capaç de portar la seva fe fins a la pedra: “Va ser qui va fer possible que avui contemplem l’església més alta del món”. Ho deia recordant que la Sagrada Família acabava d’obtenir aquest títol després de col·locar un dels últims elements de la torre de Jesús. I, amb un gest cap a la ciutat, afegia: “Ens queda el somni inacabat de la façana per al Santuari de Misericòrdia, la devoció de la seva mare. Però amb una escultura de Gaudí modelant aquest edifici, prevista per als pròxims mesos, els reusencs somiarem el que hauria pogut ser una obra del nostre Gaudí”, sentenciava.
Gaudí com a ambició col·lectiva
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va voler situar la commemoració en un marc nacional. “Celebrar Gaudí és celebrar Catalunya”, va dir, apel·lant a l’entusiasme i la unitat entorn de la seva figura. Va descriure l’arquitecte com un exemple de “seny i rauxa”, d’equilibri entre raó i fe, natura i artifici, i va demanar a la societat catalana “avançar amb la mateixa ambició que Antoni Gaudí”.
La intervenció de l’alcaldessa de Reus, Sandra Guaita, va portar el discurs cap a la formació del jove estudiant que compartia somnis amb el també reusenc Eduard Toda. “Amb quinze anys ja volia restaurar Poblet. D’aquella inquietud en va néixer la seva vocació d’arquitecte”, va recordar. “Esperem que aquest any no sigui un homenatge efímer —continuava—, sinó una oportunitat per conèixer a fons el seu llegat i construir coneixement durador”.
Per part seva, l’alcalde de Riudoms, Ricard Gili, va subratllar la col·laboració entre els dos municipis i la necessitat de deixar enrere rivalitats: “Reus i Riudoms som companys de viatge. Som les seves arrels”, va afirmar, citant el mateix Gaudí quan deia que “el gran llibre sempre obert és el de la natura”.
Fe, ciència i infinit
El comissari de l’Any Gaudí, Galdric Santana, va destacar que l’arquitecte va saber unir art, ciència i fe amb una mirada pròpia, inspirada en la natura com a font de coneixement. A la sortida del teatre explicava a Flama que la fe de Gaudí era fruit de la seva profunditat intel·lectual i del seu coneixement del cristianisme. “Una hipotètica beatificació seria només un símbol —deia—; ell ja va arribar on havia d’arribar: l’infinit més infinit continua sent infinit”. Unes paraules que resumeixen també l’esperit de l’Any Gaudí, concebut com un espai de recerca i diàleg entre la ciència i l’espiritualitat.
Des d’Astorga fins a Mallorca: una obra sense fronteres
Entre els representants de les obres de Gaudí, Víctor Manuel Murias, director del Palacio Episcopal d’Astorga, destacava la dimensió universal de la figura. “La nostra és potser la seva obra més desconeguda, la que queda fora de Catalunya, però és fonamental per entendre la seva evolució”, explicava. Recordava tres noms que van fer possible aquell projecte: el bisbe reusenc Joan Baptista Grau, Antoni Gaudí i Pío Gullón, governador del Banc d’Espanya. “Per a nosaltres és una satisfacció fer visible un edifici que va marcar un abans i un després. Gaudí ens ensenya a mirar la natura per evolucionar i modernitzar-nos inspirats en ella”, afegia.
Les seves paraules coincidien amb la voluntat del Consell Antoni Gaudí, creat pel Departament de Cultura, que agrupa 14 obres catalanes i 4 de fora. L’acte del Bartrina va ser, en aquest sentit, una imatge perfecta del que vol ser aquest Any Gaudí: una celebració plural, sense fronteres, on totes les seves obres dialoguin entre si com si fossin fragments d’una mateixa arquitectura infinita.
De la memòria al futur
A la llotja lateral, Maite Gaudí, presidenta dels Amics de Gaudí de Reus i descendent directa de l’arquitecte, seguia l’acte amb emoció continguda. En acabar, va saludar breument el president Illa. En aquell gest discret s’hi podia llegir una transmissió de memòria, la continuïtat d’una nissaga que observa com el cognom del seu avantpassat ha passat de ser patrimoni familiar a símbol universal. La seva presència tancava el cercle entre passat i futur: la família, la ciutat, el país.
Quan el públic va abandonar el Teatre Bartrina, l’aire de novembre era humit però clar. Els llums dels fanals reflectien un entusiasme compartit, una sensació que aquell acte no era una fita més, sinó el començament d’un camí. Reus havia assumit el seu paper com a punt de partida d’un any que vol arribar molt més enllà de la commemoració: vol repensar Gaudí des del segle XXI, rellegir-lo amb les eines de la ciència, de la fe i de la sostenibilitat, i fer-ne un pont entre generacions.
Potser aquesta serà la seva obra més viva: un llegat que no es redueix a la pedra ni a la geometria, sinó a la capacitat col·lectiva de continuar construint sentit a partir del seu nom. L’Any Gaudí no és només una celebració; és una invitació a mirar el món amb la mateixa curiositat i esperança que ell va aplicar a cada arc, a cada corba i a cada detall. Perquè, com demostrava aquesta nit al Bartrina, la seva arquitectura no s’ha acabat: continua creixent en la mirada de tots aquells que encara el volen entendre.
