L’avi patern de Raúl Fornet-Betancourt (Holguín, Cuba, 1946) no s’imaginava, ni abans ni després de deixar Castelldefels per anar-se’n a Cuba, on crearia la seva família, que un dels seus nets tornaria unes dècades més tard a Catalunya de manera habitual i com a filòsof, acció que fa sent un dels pensadors que freqüenten més la Casa d’Espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona. I, a més, convertint-se en el primer Fornet que trepitjaria la universitat i que tindria una amistat amb el papa 266è de l’Església catòlica, Jorge Mario Bergolio, amb qui el passat estiu compartia la seva última conversa en una audiència al Vaticà.
Bergoglio el va reconèixer entre desenes de filòsofs?
Abans d’això, jo el vaig conèixer a Buenos Aires, quan ell era rector d’una universitat i hi vaig anar durant uns dies per a impartir un curs formatiu. Jo era un simple assistent acabat de doctorar-se. Uns anys més tard, va venir ell a Alemanya, on jo m’estava formant, per perfeccionar l’alemany i per seguir les petjades del teòleg i filòsof Romano Guardini (1885-1968). Quan l’agost passat em va veure al Vaticà, es va aturar, va obrir els ulls fixant-se en mi i, davant de tothom, es va dirigir a mi pel meu nom.
Creu que Francesc va voler que en el vocabulari escoltat durant els dies posteriors a la seva mort una de les paraules més utilitzades per tothom fos la de “perifèria”?
Ell era conscient que el llenguatge continuaria, després de la seva mort, utilitzant la paraula “perifèria” des d’un punt de vista eurocèntric. I així ha passat. En canvi, amb una visió orgànica i no mecanicista, s’hauria aconseguit fer comprendre el concepte des d’un punt de vista més familiar, ja que en les famílies no hi ha perifèries. L’únic que hi ha és pertinença familiar. Una de les seves sensibilitats també era aquesta, i així ens ho ha demostrat després de morir, fent col·locar la seva tomba a la basílica de Santa Maria la Major.
Pel lloc on va voler que se l’enterrés?
Exacte. Va voler que les seves restes estiguessin situades eternament en la perifèria, en una de les basíliques romanes. Una perifèria, en aquest cas, del Vaticà i de la basílica de Sant Pere. Amb aquesta decisió, Francesc feia entendre a tothom que, després de morir, necessitava exterioritat, per bé que en fer-ho continués estant al centre, a Roma. Amb aquest gest, penso, s’enterrava en la seva tomba a qui tornava a ser de nou Jorge Mario Bergoglio, com si la mort desterrés la seva veritable identitat.
I ara, immers en un nou projecte de recerca teològica i filosòfica, per què ha decidit començar a indagar en el concepte de “poble” nascut a l’Amèrica Llatina?
El projecte va sorgir per un intercanvi d’idees entre especialistes d’una mateixa generació i d’una de superior, aquesta segona formada per persones que ja són mortes i que van viure l’origen de la filosofia i la teologia de l’alliberament a l’Amèrica Llatina. Actualment, els que continuen posant el focus en aquest assumpte són, per posar alguns exemples, l’argentí Mario Casalla, els brasilers Ivone Gebara, Leonardo Boff, Frei Betto i Maria Clara Bingemer, o el català Jon Sobrino. Amb la participació d’ells i de molts altres experts, intentarem analitzar què ha passat, des de la dècada de 1970, amb el concepte de “poble”.
Es podria dir que aleshores es comprenia el poble com una esperança en camí?
Sí. De fet, “escoltar el poble” en aquells temps postconciliars, a l’Amèrica Llatina, resumia tant un principi metodològic i hermenèutic com una perspectiva d’acció molt concreta, ja que era un fenomen que obligava a escoltar la veu de tothom, com si aquesta es tractés d’una interpel·lació de la veu del pobre. No obstant això, cinquanta anys després sembla que aquesta claredat o visió unitària, com es vulgui definir, ha fet fallida. I són diverses les raons que hi han intervingut, des de culturals i socials fins a polítiques i religioses, les quals tindrien a veure amb les conseqüències de la globalització d’una societat hegemònica i amb el conegut com a gir intercultural que encara estem presenciant en l’actualitat.
El papa Francesc va néixer i créixer en el bressol de la teologia del poble. Com el va influir, aquest aspecte?
Allà, va haver-hi un grup de teòlegs com ara Lucio Gera (1924-2012) o Miguel Ángel Fiorito (1916-2005) que van influir clarament en la seva mentalitat des de ben jove. Ell, de fet, va saber assaborir bé els fruits d’aquesta tradició popular que va sorgir al seu país, i això va acabar reflectint-se en les línies pastorals que va seguir, ja com a pontífex, per fer nomenaments de bisbes arreu del món catòlic. Així és com s’espera que sigui el seu successor, Lleó XIV, recorrent una línia més pastoral i menys doctrinal.
Portarà en la seva ànima tot allò que va aprendre durant les dècades que va ser al Perú?
Això esperem. Comprendrà que la seva creació com a cardenal va ser tan sols un adorn, si bé la profunditat de les seves decisions les trobarà en un altre lloc, en el pou de la seva pròpia experiència.
