Després d’estudiar al Seminari de la Seu d’Urgell cinc cursos d’humanitats, tres de filosofia i cinc de teologia, Ramon Rossell (Bellcaire d’Urgell, la Noguera, 1939) va ser ordenat capellà. Va estrenar sacerdoci a Organyà, el 1963, i posteriorment va ser nomenat rector de Canillo, a Andorra, on ha servit durant prop de sis dècades, i on va ser fundador de les Colònies Populars de Canillo-AINA. Avui en dia és un referent per a molta gent del país i més enllà, tal com queda palès en les seves memòries, publicades el passat mes d’abril per l’Editorial Claret sota el títol Carta d’un capellà jubilat als seus amics.
Quina influència va tenir en vostè la figura del rector de Bellcaire, mossèn Josep?
Mossèn Josep Escolà, fill de Linyola, va arribar en tartana a Bellcaire l’any 1914. Va ser rebut al carrer Catalunya per tots els bellcairencs. L’alcalde el va acompanyar fins a la rectoria. “He vingut a servir”, va dir en el seu discurs. Els anys de la Guerra Civil, durant els quals van ser martiritzats 119 mossens del bisbat d’Urgell, l’alcalde “roig” de Bellcaire va amagar-lo a la seva masia durant els tres anys. Ningú no va sospitar mai que el capellà fos a casa del cap del partit dels rojos. Gràcies a l’alcalde, soc capellà perquè va ser mossèn Josep qui em va portar al seminari de la Seu d’Urgell.
Com va ser, això?
El bisbe Ramon Iglesias acabava les visites pastorals preguntant quin nen volia ser capellà. Mossèn Josep em va agafar d’una revolada, em va posar davant del bisbe i li va respondre: ”Aquest escolà, aquest escolà”. El setembre de 1950 entrava al seminari amb 49 companys més per cursar el primer curs d’humanitats. Per les vacances de Nadal, mossèn Josep em va convidar a dinar a l’abadia. Aquell dinar va ser una premonició del comiat. El 7 de febrer de 1951 moria mossèn Josep i va marxar d’aquest món tranquil perquè ja tenia en mi un successor. M’he consolat mil cops a mi mateix amb aquest pensament.
Per què creu que va ser-ne el successor?
Per la fidelitat a un poble; per la voluntat de servir al poble des de la pobresa; per educar els joves amb el moviment d’Acció Catòlica i de les Filles de Maria amb activitats de teatre, relacionades amb tradicions com la castanyada o la torronada al petit local de la rectoria… Em van influir d’una manera especial tant el seu caràcter mig violent com la seva dolcesa paternal.
Per què va ser expulsat el pare Quer del Seminari de la Seu d’Urgell?
El pare Quer va ser el nostre director espiritual. En el marc d’aquella mentalitat de la dècada de 1950, i fins al Concili Vaticà II, el director espiritual anterior ens feia creure que mirar les dones que venien cada migdia a ajudar a la cuina era un pecat mortal, com també portar darrere la vespa una noieta, encara que fos la nostra germana. El pare Quer va trencar tota mena de tabús. Ens va obrir els ulls als valors evangèlics: la llibertat d’esperit, l’agermanament entre els seminaristes… Escrivia llibrets; en guardo un que va fer molt de bé, El perfecto equilibrio. Avui, d’això, en diríem intel·ligència emocional. Expulsat del seminari, va anar a València. A alguns sacerdots que l’anaven a veure els deia: “Només he comès un error, avançar-me al Concili Vaticà II”. Un servidor, que ha viscut el Maig del 1968 francès, pot afirmar que el pare Quer encara podria haver fet més obertures al cor del nostre bisbat d’Urgell.
Per què creu que el bisbe Ramon Iglesias va tenir la decisió d’enviar-lo a Canillo després de ser vicari d’Organyà?
No ho sé. Només sé que era de Durro, un poble de quatre cases del nostre bisbat. Era una persona de poble encara que fos bisbe i copríncep. Li havíem demanat diversos companys de curs d’anar a Colòmbia, tal com ho havien fet altres seminaristes, però ens va dir que ell volia un capellà a cada poble i que, entre els que morien i els que plegaven, li faltaven capellans.
Els nomenaments es feien a l’agost. A mi, em va arribar al juny. El primer diumenge de juliol ja celebrava la meva primera missa a Canillo. Crec que és la providència del bon Déu qui m’ha regalat el privilegi de ser mossèn d’una de les parròquies més altes d’Europa des de 1966.
En el llibre diu que porta dins l’ànima les flames que van cremar l’església de la Mare de Déu de Meritxell la nit del 8 al 9 de setembre de 1972. Com va viure aquell episodi?
Un bon nombre de canillencs van baixar al santuari. Les llàgrimes no ens deixaven veure la fosca nit. Un jove, fins i tot, volia desafiar les flames per rescatar la sagrada imatge. La impotència era absoluta. El dolor era tan gran que vaig dir a un amic que acompanyés els meus pares a Bellcaire per evitar-los més sofriment. Jo vaig anar a consolar-me a la rectoria d’Andorra. Mossèn Lluís, l’arxipreste, em va ser un bon psicòleg i un millor pare. Reconfortat, vaig tornar a les runes que encara fumejaven. Per allà va passar gairebé tota Andorra. Guardo al cor les paraules de la padrina Concepció de cal Jarca de Prats, un veïnat proper al de Meritxell: “Mossèn, ara encara l’estimarem més, a la Mare de Déu de Meritxell”, em va dir. Ho confesso: el fum d’aquell foc hi ha estones que no em deixa respirar.
També diu que el nou santuari de Meritxell, beneït pel bisbe Joan Martí Alanis el 8 de setembre de 1976, compleix els desitjos del papa Francesc. Per què ho pensa?
L’arquitecte Ricard Bofill, com si hagués llegit abans que es redactés l’encíclica Laudato si, juga amb tres materials per bastir el nou santuari: la pedra de la muntanya, el blanc de la neu i el coure terrós dels camps. És un santuari modern, emmarcat en l’espai de la comarca de Meritxell. Andorra té 44 esglésies romàniques. En Bofill em deia: “No imito el romànic. Recreo el romànic andorrà a finals del segle XX”.
És un santuari ecumènic. El claustre dels arcs descoberts parla de la llum del budisme. S’hi fan concerts de música tibetana. L’altre claustre, amb miralls, arcs i una font al mig, recorda l’Islam. La nau central acull el cristianisme. Tots cantem això: “Els cors s’agermanen al vostre caliu, cims i valls aclamen la pau d’aquest niu. Ave Maria. Tots som fills de Déu”. I el papa Francesc deia: “No hi ha desgràcia més gran que la d’entrar en un santuari i no trobar-hi ningú amb qui parlar”. Meritxell té les portes obertes matí i tarda, cada dia de la setmana, amb una persona que acull qui s’hi endinsa i acompanya. Nombrosos visitants hi entren de turistes i hi acaben sortint com a pelegrins.
Ser educador de cultura religiosa ha sigut una responsabilitat pesada i feixuga?
El president Jordi Pujol va dir als joves d’esplais, colònies i campaments en una trobada de cap de setmana al Monestir de Santa Maria de Poblet que havien de tenir un cim on pujar i conèixer bé el camí que hi mena. En aquest sentit, el meu propòsit ha sigut sempre el d’educar, i, el meu camí, trobar-me en una casa de colònies i fent classes de cultura religiosa. Un camí vol dir pedres; no conec cap muntanya sense tarteres. Cim, camí i Esperit et fan caminar. Cal parlar als infants i als joves des de baix i no des de la trona. Les classes eren una pedrera de monitors i monitores.
AINA ha comptat, entre els milers de joves que hi han passat, amb Rosa Deulofeu. Com la recorda?
Porto la seva espiritualitat en la meva ànima, que he conreat llegint l’agenda que va escriure durant la malaltia. Vam assistir a la missa del seu comiat. El dia de la trobada a AINA, la Rosa va escoltar més que parlar. Va insistir que els monitors havien de ser-ho amb vocació. Va dir: “El voluntariat és una mostra d’educar amb vocació”.
Com és recordat el bisbe Joan Martí a Andorra, anys després de la seva mort, i quin llegat va deixar-hi?
Admirava del bisbe Joan per tres valors: el valor del silenci; el d’escriure, i el de ser capellà i professor. Com a copríncep, va posar el seu poder temporal en mans dels andorrans. Aquests li van pregar que volien el copríncep episcopal. Aleshores, el bisbe Joan va engegar el procés de la nova Constitució, aprovada l’any 1993.
A l’àgora d’AINA, hi ha la fotografia del bisbe Joan Martí. Al seu costat, la carta que ens va escriure des de l’Hospital del Mar de Barcelona com a testament. Hi diu: “Te n’has sortit prou bé! No baixis mai el llistó dels valors. En aquest món, no tot s’hi val”. Gràcies, bisbe Joan. Ho practiquem.
Quina petjada ha tingut en el seu recorregut sacerdotal la seva Confident, com l’anomena al llibre?
Amb Ella he fet molts viatges de lluna de mel. Gràcies, Meritxell. Hem après a acollir els pelegrins, a tenir, com a santuari, una obra social.
Quin és el millor reconeixement que ha rebut AINA?
Servir és el millor reconeixement que té AINA. Que hagin concedit medalles a AINA com la d’Isabel la Catòlica, o les Palmes Acadèmiques, o la de Carlemany, em fa feliç perquè són per als joves monitors i monitores que des de 1976 han anat passant per AINA picant molta pedra.
Sense AINA, Andorra no seria el que és?
La Raquel, mestra francesa de Canillo, avui jubilada, ho deia quan hi portava els fills i alguns alumnes: “Sense AINA, Andorra no seria igual”. AINA té només una il·lusió, la de Jesús: “Sembreu”.
