El 16 de novembre de 1989, l’escamot d’elit Atlacatl de l’exèrcit del Salvador va entrar il·legalment a les instal·lacions de la Universitat Centreamericana “José Simeón Cañas” (UCA) d’aquest país i va assassinar sis sacerdots jesuïtes —entre ells, el rector Ignacio Ellacuría— i dues de les seves col·laboradores. Arran d’aquell succés, a Catalunya, Rafael de Sivatte Algueró (Barcelona, 1943) va sentir la crida d’anar al Salvador per continuar el treball pastoral i intel·lectual dels seus germans màrtirs.
El jesuïta català, especialista en Antic Testament, va realitzar estudis a l’Institut Pontifici Bíblic de Jerusalem i a l’Institut Pontifici Bíblic de Roma. Ordenat sacerdot el 1974, és autor de diversos llibres, entre ells Déu camina amb els pobres o Alliberament d’Israel. I més enllà de la seva tasca docent i pastoral, ha donat suport des de 2003 a 67 joves per cursar estudis universitaris mitjançant el projecte “Construint Somnis”, finançat gràcies al suport, per exemple, dels seus antics feligresos de la parròquia de Sant Ignasi de Lleida. “Aquests nois ara tenen una feina i continuen amb la consciència de servir als altres i a la societat”, afirma.
Com va néixer la seva vocació religiosa?
Vinc d’una família tradicional i molt catòlica de Barcelona, érem 13 germans. A casa, vaig respirar una visió de la vida i de la religió molt relacionada amb el testimoni de Jesús. Tres de nosaltres vam fer una opció de vida religiosa, tot i que anteriorment n’havíem estat cinc. Des de petit, vaig sentir una crida a l’entrega. Estava en una congregació mariana de Barcelona i, els diumenges, en lloc d’anar-me’n de festa, anava a un centre on s’acollien infants de pares delinqüents; jo hi anava amb alguns companys de la congregació mariana i els donàvem el berenar, el catecisme i, fins i tot, portava un projector per posar-los pel·lícules. I així vaig començar a sentir que la meva vida començava a fer-se plena en el servei als altres.
Després va conèixer la Companyia de Jesús.
Sí. Vaig sentir la crida de la Companyia sobretot per l’experiència d’alguns companys jesuïtes que estaven al col·legi de Sarrià, a Barcelona. Jo hi vaig veure alguna cosa especial en aquestes persones, en la seva entrega als altres i en la feina que feien amb nosaltres al col·legi. Des d’aleshores, he rebut aquest impuls per a servir la Companyia, que després es va anar concretant a l’Amèrica Llatina. Primer a Bolívia, on vaig estar un parell d’anys fins que hi va haver un cop militar, i, després, al Salvador, on al principi només anava a l’estiu si bé, arran de la mort dels meus companys jesuïtes el 1989, m’hi vaig acabar quedant. Fent això podia omplir una petita part d’aquest enorme buit que havien deixat els germans màrtirs.
Per què va fer aquest pas?
Em trobava en una comunitat de Barcelona quan es va conèixer la notícia de l’assassinat. Justament acabava d’arribar d’un viatje al Salvador. Havia conviscut amb aquells màrtirs i ells em van ensenyar a estimar aquest país, a conèixer-lo, ja que els caps de setmana visitàvem junts les comunitats i durant la setmana impartíem classes a la universitat. Les seves morts em van produir un immens dolor, com si haguessin matat tota la meva família. Quan ho vaig saber estava a punt de marxar a Lleida per a fer classes i vaig sentir en el més profund del cor que, si a la Companyia li semblava bé, jo podria canviar els plans per anar-me’n indefinidament al Salvador.
Això es va fer efectiu uns mesos més tard. Més concretament, el 28 de febrer de 1990. Des d’aleshores, el que sento dins meu és la força dels màrtirs, que no només em vam donar llum, sinó també l’empenta necessària per venir al país. Certament, vaig tenir una mica de por en arribar per la militarització que m’hi vaig trobar; el president d’aleshores, Alfredo Cristiani, va permetre al provincial anar-me a recollir a l’aeroport amb totes les garanties, i tot allò em va generar respecte. Però quan vaig instal·lar-me, vaig sentir una felicitat que no he perdut, la de seguir el camí de molts religiosos que han estat perseguits o, per desgràcia, assassinats.
Imagino que després del martiri dels pares jesuïtes, el procés de normalització a la UCA va ser força difícil.
Quan vaig arribar aquí em vaig entrevistar amb el rector, Miguel Estrada, que era salvadorenc. Ell em va agrair la meva decisió i em va subratllar que no havíem de permetre que ningú pensés que s’havia acabat amb la teologia i amb la UCA. Em va demanar si podia fer-me càrrec dels estudis teològics perquè no hi havia ningú més que ho pogués fer. Recordo especialment aquell primer any, el 1990, ja que em va tocar impartir assignatures que mai havia donat i, fins i tot, altres que jo creava des de zero. Després van anar arribant professors estrangers i es va anar reforçant l’equip, però al principi estàvem gairebé sols, i des de març de 1990 la teologia no s’ha interromput més. Això per a mi és un orgull, però també és sentir la força dels màrtirs acompanyant-me, encara que jo no me n’adonés.
Ha treballat amb diverses comunitats populars i també a l’acadèmia, com a docent. On es troba més còmode?
A mi l’ensenyament de la Bíblia, especialment de l’Antic Testament, m’agrada molt. Sobretot, per poder-lo transmetre i ensenyar als altres. Reconec, això sí, que si no tingués el complement importantíssim cada cap de setmana del treball pastoral en parròquies i comunitats pastorals, potser no em sentiria bé estant únicament en l’entorn universitari. A la UCA m’ha tocat fer feines burocràtiques i és de les coses que menys m’agraden. El que m’encanta és transmetre l’Antic Testament, els profetes, l’Èxode, que és la base de la teologia de l’alliberament. D’alguna manera, he pogut aconseguir conjugar les dues coses que m’agraden.
Com a biblista, considera que és necessari que els catòlics a l’Amèrica central puguin tenir una lectura més conscient i compromesa de la Bíblia?
En aquesta zona del món s’han anat creant sectes que van sorgir en temps de la guerra civil salvadorenca [1980–1992], ja que en aquells moments ser catòlic era una cosa perillosa i, en canvi, ser d’una secta no ho era tant. Moltes de les persones que conformen aquests grups se saben de memòria fragments de la Bíblia. Considero importantíssim que les nostres comunitats s’obrin a la seva lectura de forma crítica, tractant d’apropar-la a la nostra realitat. No podem prescindir de la Bíblia. L’Antic Testament és la gran preparació que culmina en Jesucrist. És convenient que les nostres comunitats tinguin bases bíbliques sòlides per sostenir la seva fe en Jesucrist, perquè la fe aquí és una cosa que sempre compromet en la vida cada dia.
Què poden aprendre els cristians de Catalunya de la vivència de fe que es té en les comunitats que vostè anima al Salvador?
A Catalunya, com en altres parts d’Espanya, els creients es mostren receptius amb la nostra vivència de fe, que és vista de forma autèntica. No som “esglésies marginals”, sinó esglésies il·luminadores, i això els interpel·la fortament per a viure d’una forma més coherent el seu compromís cristià, per exemple, en el tema de l’acollida als migrants. En el cas concret de Lleida, el treball amb els migrants va sorgir arran que ells van conèixer millor la realitat de l’Amèrica central.
Quin pes continua tenint el llegat dels màrtirs en l’Església salvadorenca?
Quan vaig arribar, en algunes comunitats que visito normalment no es podia esmentar els seus noms, ja que es tenia por. En canvi, en tots els llocs que podia jo els esmentava, i, posteriorment, la gent ha anat veient la riquesa que hi ha en persones que han entregat la vida al servei pels altres. Em sembla que l’Església salvadorenca en el seu conjunt sí que s’ha obert a aquesta experiència martirial mentre per a nosaltres els màrtirs continuen sent un signe de força i llum que rebem per poder fer alguna cosa semblant.
Què diria a un jove o una jove que tingui la inquietud de ser missioner o missionera, però també por de fer el pas?
Qui decideix una crida a la missió no és un mateix, sinó que és Déu qui crida. Es pot ser missioner a qualsevol lloc, òbviament. Si s’accedeix a una congregació o la crida a ser religiós, el més important és complir bé la missió que es rep. Als joves amb inquietuds els diria que estiguin oberts a allò que Déu digui en cada moment. A mi em va dir que havia de venir aquí, i potser a d’altres els demana una altra cosa, però aquesta vocació de servei en països on hi ha molta necessitat de la paraula de Déu és una cosa magnífica. Sé que els joves són molt generosos a oferir moments de la seva vida avui en dia, però em sembla que és important que escoltin la crida de Déu per entregar la vida completament.
Com ha viscut la comunitat jesuïta on vostè viu la mort de Francesc i l’arribada del papa Lleó XIV?
Davant la mort de Francesc, vam sentir que havia mort algú molt important per a l’Església per tots els camins que va anar obrint. Òbviament, no va poder fer tot el que ell hauria volgut i molts temíem que després d’ell vindria un pontificat diferent, més en consonància amb aquelles veus que demanaven una mena de “correcció” del camí recorregut. Tinc la impressió que es va escollir una persona que no només coneix molt bé el món, sinó també la realitat dels bisbes, de l’Església i d’Amèrica Llatina. La seva doble formació, com a religiós i missioner en una regió que ha viscut moltes situacions de martiri, entrega, missió i servei ens fa veure a Lleó XIV amb obertura i esperança.
