No és fàcil succeir a un papa com Francesc, que va deixar una empremta indeleble a l’Església catòlica: personalitat irresistible, carisma, capacitat d’improvisació i de governança i, sobretot, discerniment i audàcia. Se sabia guiar per l’Esperit i transmetia aplom i seguretat de governant acostumat a decidir i a carregar amb les conseqüències, per a bé o per a mal. La seva sola presència omplia l’escena eclesial i mediàtica.
Lleó XIV, en canvi, és un papa diferent. I ho és en tot: en personalitat, en estil i en exercici del papat. Francesc i Lleó procedeixen de cultures religioses diferents. El primer era fill de la tradició jesuïta, on el superior concentra el poder i la presa de decisions és vertical. El segon, forjat a l’escola agustina, amb superiors més democràtics, més col·legiats i una vida comunitària que imprimeix caràcter.
El sentiment reflectit en xarxes socials i mitjans de comunicació suggereix, ara com ara, una recepció positiva del papa Prevost. Sobretot, després de la gran trobada amb amb el milió de joves en el Jubileu de Tor Vergata, estrafent la mateixa quantitat que havia aconseguit reunir Joan Pau II. Tota una proesa, sobretot després de l’ona de descrèdit i falta de credibilitat que va assolar a l’Església després de la plaga dels abusos del clergat.
Després de la ‘consagració’ de Lleó XIV amb la joventut, alguns destaquen la seva capacitat per a generar confiança i esperança, mentre que uns altres celebren la fi del que percebien com una etapa d’inestabilitat sota Francesc. No obstant això, les expectatives són altes, i el seu pontificat serà posat a prova per desafiaments interns (reforma de la Cúria, sinodalitat) i externs (conflictes globals, avanços tecnològics).
Als seus 69 anys, Lleó XIV és biològicament jove per als estàndards de la cúria. Està en bona forma (fa gimnàstica i juga al tenis), es cuida i, si Déu vol, té per davant un llarg pontificat. Però, a més, és un home modern, familiaritzat amb la tecnologia, la intel·ligència artificial i les xarxes socials. Utilitza WhatsApp, exhibeix un rellotge intel·ligent Apple Watch, escriu emails i navega per Internet com qualsevol persona de la seva generació. És un papa connectat, que entén el món digital i les seves dinàmiques i que viu la cultura actual des de dins.
Sobrietat i equilibri: el nou estil papal
Si alguna cosa defineix aquests primers 100 dies del nou papa és la sobrietat. Lleó XIV sap que no pot competir en carisma amb el seu antecessor i no cerca titulars ni gestos espectaculars. Hi ha menys imatges, menys metàfores, menys ruptures. I, sobretot, menys improvisacions. El seu estil és més equilibrat, menys radical, més efectiu potser per la seva capacitat de no incomodar, de no crear enemics, d’evitar enfrontaments i polaritzacions. Cedeix en les formes per a conjuminar i per a evitar la fractura. No és un papa de gestos, sinó de fons. No és un papa de titulars, sinó de textos llegits, reposats i pensats.
A l’espera de les grans decisions —viatges, encícliques, nomenaments— posposades per a setembre, la línia és clara: continuïtat sense ruptura. L’Evangeli, la pau, la unitat, la misericòrdia i el diàleg continuen sent el nucli del missatge. El fons és el mateix que el de Francesc, però l’aplicació és distinta, adaptada a una personalitat i un context nous.
L’Església i l’opinió pública esperen senyals clars: continuïtat en el fons (Evangeli, justícia social, unitat, pau, diàleg) i, al mateix temps, un estil propi. El repte està a equilibrar la fidelitat al llegat de Francesc amb la necessitat d’imprimir el seu propi segell. Qualsevol pas que es percebi com a ruptura pot generar tensions, però l’excessiva prudència podria ser llegida com falta de lideratge.
El clima eclesial actual està marcat per la polarització entre sectors reformistes i rigoristes. Mantenir la continuïtat sense ruptures profundes implica evitar enfrontaments oberts i buscar consensos, però sense cedir davant pressions d’aquells que reclamen un gir conservador. Lleó XIV haurà de mostrar cintura política i capacitat de diàleg per a no alimentar la fractura interna.
L’aposta sinodal: reforma sense revolució
Dins d’aquesta continuïtat se situa la seva aposta decidida per la sinodalitat. Lleó XIV no frenarà la primavera sinodal: l’Església segueix en sortida, impulsada per l’Esperit. Continua la deseuropeïtzació i la desmasculinització, perquè l’exclusió masclista fereix el cos eclesial i qüestiona la universalitat de l’Església. Entre sinodalitat i col·legialitat, tot indica que optarà per la primera, però sempre des del possibilisme: sense forçar la màquina, sense trencar el poliedre, sense revolució, però sí amb reforma seriosa i profunda.
Un exemple clar: la reforma del nomenament de bisbes, amb major intervenció dels laics en tot el procés. Lleó XIV sap que la sinodalitat no és sol mètode, sinó contingut, i que la participació real del poble de Déu és la clau per a una Església més fidel a l’Evangeli i a la seva missió.
Prevost és, abans de res, un home de justícia social. Els seus més de vint anys com a missioner al Perú, bressol de la Teologia de l’Alliberament, ho van marcar profundament. Sap que l’alliberament dels pobres és arrel de l’Evangeli i que l’Església ha de ser samaritana, pròxima i solidària. I en aquesta perspectiva va exercir el seu episcopat en Chiclayo, malgrat ser una diòcesi dominada pel clergat de l’Opus Dei, que va acabar emmotllant-se a les tendències del seu prelat. El seu pontificat papal tindrà accent missioner, però evitant la sacralització del papat i fugint dels gestos trencadors. Vol arribar al cor de la gent amb un llenguatge clar, senzill i directe, sense intermediaris, però sense molestar massa a un clergat que, després de la sacsejada conciliar, es va tornar a les seves casernes d’hivern dels funcionaris del sagrat.
Els nomenaments: el nucli dur del pontificat
La continuïtat es juga, en bona part, en els futurs nomenaments curials. Lleó XIV haurà de formar un equip de confiança que representi la diversitat eclesial, sense caure en el repartiment de quotes ni en l’immobilisme. Els sectors interns jutjaran el seu lideratge més pels noms que pels programes, i qualsevol decisió pot ser interpretada com a senyal de ruptura o de continuïtat.
Lleó XIV sap que, al final, serà jutjat pels nomenaments de prefectes i ‘afins’ que realitzi després de l’estiu. Haurà de formar el seu equip, repartir joc entre tendències i evitar el risc de voler acontentar a tots i no acontentar a ningú. Sap també que, encara que el programa és important, l’aparell curial el jutjarà més pels noms de l’organigrama curial que per les idees. I que el gran perill és deixar-se atrapar pel clericalisme de la Cúria, aquesta temptació dels funcionaris del sagrat que busquen sobretot privilegis i poder.
S’atrevirà, per exemple, a continuar confiant en el cardenal Víctor Manuel ‘Tucho’ Fernández, el teòleg de capçalera del papa argentí i responsable de la publicació de la controvertida ‘Fiducia supplicans’. Les preguntes ara són: qui col·locarà en el dicasteri de bisbes, que tan bé coneix per haver-lo regentat ell mateix? Continuarà nomenant més dones per a llocs claus en els dicasteris de la Cúria? A qui triarà per a posar al comandament del dicasteri de Culte Diví i succeir al cardenal Roche? Fins a quin punt serà capaç de mantenir a ratlla el clericalisme curial i l’endogàmia institucional?
És evident que, l’estil sobri i menys mediàtic de Lleó XIV pot ser efectiu per a evitar conflictes, però corre el risc de generar desil·lusió o desconnexió en sectors que esperen gestos profètics o paraules contundents. Haurà de trobar maneres de mantenir la proximitat amb el poble de Déu i la credibilitat davant la societat, sense recórrer a estridències, però tampoc al silenci còmplice del qual mira per a un altre costat.
La sobrietat en el lideratge papal fomenta processos de consulta i discerniment més amplis i menys condicionats per la urgència mediàtica o la pressió de grups particulars. L’equilibri en el to i les formes convida a buscar punts de trobada i consensos duradors, abans que solucions ràpides o divisives.
Sobrietat com a distintiu
La sobrietat i l’equilibri són percebuts com a signes d’humilitat i autèntic servei, la qual cosa reforça l’autoritat moral del papa i de l’Església. Aquest testimoniatge facilita el diàleg, perquè es basa en el respecte, l’escolta i la cerca del bé comú, més que en la imposició o el protagonisme personal.
Un estil sobri evita la saturació de gestos i missatges, i això permet que les paraules i accions del papa siguin rebudes amb més atenció i reflexió. Això dona profunditat als processos de diàleg i evita el desgast comunicatiu que generen els excessos retòrics o els canvis bruscos de rumb.
El seu enfocament centrat en la unitat i l’estabilitat, encara que necessari per a pacificar tensions internes, també corre el risc d’interpretar-se com un alentiment del procés sinodal, la qual cosa genera inquietud entre els qui veien en la sinodalidad una oportunitat per a democratitzar l’Església i abordar qüestions com la inclusió de minories o el rol de les dones. Si no es prenen mesures visibles per a revitalitzar aquest procés, els progressistes podrien sentir que l’impuls transformador de Franesc s’esvaeix, erosionant l’esperança en una renovació estructural profunda de l’Església semper reformanda.
En definitiva, 100 dies després, Lleó XIV ha demostrat que es pot ser continuador sense ser còpia, reformador sense ser revolucionari, i líder sense necessitat d’estridències. La primavera continua, però amb un altre ritme, un altre to i un altre estil. Perquè, com ell mateix sap, l’important no és només el camí, sinó com es camina.
Com el lleó del seu nom, habitualment tranquil, però capaç de rugir i mostrar ullals quan l’essencial està en joc. Aquest serà, previsiblement, un dels segells del seu pontificat: la serenitat carregada de convicció, la humilitat amb autoritat, l’escolta amb la fermesa de qui sap que el temps eclesial és un altre. Perquè si Francesc va ser la tempestat que va agitar la barca, Lleó XIV és la brisa constant que la fa avançar sense deixar a ningú a la deriva. I, en la calma, continua la primavera i continua bufant l’Esperit a l’Església.
És important assenyalar que els cent dies són un període breu, i Lleó XIV podria estar prioritzant la consolidació del seu lideratge abans d’abordar temes més divisius. El seu enfocament en la unitat i l’estabilitat podria ser una estratègia per a evitar les resistències que Francesc va enfrontar des de sectors conservadors, la qual cosa, a llarg termini, podria facilitar reformes progressistes. No obstant això, aquesta cautela pot generar impaciència entre els progressistes, els qui temen que l’impuls reformador de Francesc es dilueixi.
La part més progressista de l’Església, en efecte, troba a faltar en els primers cent dies de Lleó XIV l’audàcia, els gestos simbòlics i les postures clares que van caracteritzar a Francesc en temes d’inclusió, justícia global i reforma interna. Encara que Lleó XIV no ha tancat la porta a aquestes prioritats, el seu estil conciliador i la seva falta d’iniciatives concretes podrien generar una certa desil·lusió entre els qui esperaven una continuació més enèrgica de l’agenda reformadora. Però, potser, després d’un papa trencador, l’Església necessita un papat més assossegat i menys rupturista, per a equilibrar millor els oposats, sense oblidar les reformes de Francesc.
A més, en un món marcat per fortes tensions geopolítiques, culturals i socials, com els conflictes a Ucraïna i Gaza, la polarització política i els desafiaments ètics de la intel·ligència artificial, els sectors progressistes de l’Església anhelen un papa amb una veu profètica que, encara que tranquil·la, ofereixi una guia moral clara i audaç. Si bé el papa Lleó XIV està mostrant, com queda dit, un estil conciliador que busca bastir ponts en una Església i un món dividits. Una profecia tranquil·la, caracteritzada per gestos simbòlics i paraules que inspirin esperança sense exacerbar divisions, podria posicionar a l’Església com un far moral enmig de la polarització.
Sant Agustí, el far del ‘dofí’ de Francesc
En aquest context, les paraules de Sant Agustí (el seu sant de referència espiritual) ressonen com un anomenat per al pontificat de Lleó XIV: “Mestressa i fes el que vulguis” (Dilige et quod vis fac, Sermó sobre 1 Joan 7,8). Aquesta màxima agustiniana convida a un lideratge guiat per l’amor evangèlic, que podria inspirar a Lleó XIV a combinar el seu enfocament unificador amb una valentia profètica. Si aconsegueix arrelar les seves decisions en aquest amor, com suggereix Sant Agustí, podrà transformar la cautela inicial en un pontificat que, amb serenitat però fermesa, guiï a l’Església cap a un futur d’esperança i autenticitat enmig d’un món dividit. El desafiament per a Lleó XIV serà, en els pròxims mesos, traduir aquesta invitació agustiniana en accions concretes que mantinguin visqui la il·lusió dels fidels, tant progressistes com conservadors, sense perdre l’impuls transformador que l’Església necessita.
En aquest sentit, l’exhortació de Sant Agustí, “no et deixis vèncer pel mal; abans bé, venç al mal amb el bé” (comentari a la Carta als Romans, 13,21), ressona com un anomenat al fet que Lleó XIV abraci una audàcia pastoral que, des de l’amor i la bondat, confronti valentament els desafiaments interns i externs de l’Església, transformant la seva prudència en un testimoniatge valent que inspiri i renovi l’esperança dels fidels en un temps de crisis profundes i sistèmiques.
En els primers cent dies del pontificat de Lleó XIV, la història sembla repetir-se amb ressons del gran impuls que va suposar el Concili Vaticà II. Si Francesc va ser el “Joan XXIII” del nostre temps—el papa dels grans gestos, l’obertura i els aggiornamenti—, Prevost sembla estar encarnant el paper de Pau VI: l’home de l’equilibri, de la consolidació i de la calma després de la tempestat. Després de la creativitat i la profecia bergoglianes, arriben els seus primers senyals de normalització, de consolidació prudent, com qui baixa l’escuma després de la maror inicial.
Tot indica que Lleó XIV va ser, efectivament, el candidat de Franesc, el seu “dofí” acuradament buscat i promogut per a garantir la continuïtat, però també la governabilitat. En aquests mesos, es constata que Bergoglio tenia claríssim que, després de la rauxa dels últims anys, l’Església necessitava un pontífex capaç de tranquil·litzar la cúria sense formar part de les seves intrigues, de calmar els progressistes sense aliar-se cegament amb ells i, al mateix temps, de donar garanties de moderació als tradicionalistes, fins i tot sense compartir les seves tesis. Es tracta de consolidar el canvi sense estripar el teixit eclesial amb bandades brusques. Per a salvar el bé més gran de la comunió eclesial. Per això, el lema del papa Lleó XIV és ‘in illo unum”.
Prevost es perfila, doncs, com el “normalitzador” després del visionari, el confirmador després del pioner. No fan falta grans revolucions, sinó assossec i maduresa en la recepció de les reformes. Igual que Pau VI va saber traduir l’esperit conciliar en corrents institucionals i pacificar a una Església convulsionada pel Concili, ara Lleó ofereix, en aquests 100 dies, un lideratge serè, però ferm, disposat a bastir ponts i a assegurar que el llarg procés de renovació no es torni en guerra de trinxeres, sinó en camí compartit cap a una Església més sinodal, universal i madura. La primavera continua i ningú la podrà parar.
Article de José Manuel Vidal publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital’.
