En aquestes dues dècades com a professor universitari jubilat, Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) no ha deixat de tenir l’agenda plena d’activitats, ha escrit una desena de llibres i ha pogut viure, al costat de la seva dona, un procés de “reagrupament familiar” traslladant la seva primera residència de Cerdanyola del Vallès a Sabadell, “on soc més a prop del meu fill i dels meus nets”, admet.
Per bé que, superats els noranta anys, Font tingui “més amics al cel que a la Terra”, des del passat dilluns 2 de juny ha notat com rebre el 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha provocat “més reaccions” tant al carrer com a l’escala de l’edifici on viu des de fa quatre anys. I on aquest filòsof i teòleg ha continuat combinant les seves tres passions: com indica, la filosofia, la fe cristiana i Catalunya.
Tots aquests llibres que hi ha en aquesta prestatgeria també formen part de la donació de la seva biblioteca i el seu arxiu personal a l’Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida?
Sí. Tots aquests llibres que veu aniran cap a Lleida quan el donant, és a dir, jo, ja no hi sigui, juntament amb els que ja s’han traslladat cap allà des de Bellaterra, a Cerdanyola del Vallès, on tinc casa meva i la meva biblioteca personal, que va arribar a contenir uns 12.000 llibres. Aquí en tinc una part. Com que no tinc ningú a la meva família amb interès per la filosofia i la teologia, i després de meditar què fer amb tants llibres, vaig tenir aquesta idea de donar-los a l’IREL. Va ser extraordinàriament rebuda per part seva.
Per què ha decidit que vagin cap a Lleida?
Perquè hi tinc moltes relacions des de fa molts anys, perquè estava en deute amb la Universitat de Lleida en distingir-me [el 2005] com a doctor honoris causa, perquè hi he anat mil vegades a impartir conferències, perquè tinc amics a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i perquè tinc bona amistat amb la directora de l’IREL, Antonieta Mateus. Crec que aquests han sigut els aspectes que més pes han tingut en la decisió.
Quins llibres tenia quan era petit a casa dels seus pares?
Hi havia mitja dotzena de llibres. Entre ells, una guia per ser cristià, un missal, un llibre sobre electricitat… I no hi havia res més. No eren uns llibres que tinguessin a veure amb el que a mi m’ha interessat a la vida.
Més tard, estudiant al Seminari Conciliar de la Seu d’Urgell, l’aleshores bisbe Ramon Iglésias Navarri el va enviar a Roma per “desintoxicar-lo”?
Tenia la idea de ser capellà. Però l’arribada del prevere Joan Quer, un director espiritual amb idees innovadores, va fer créixer el meu entusiasme per continuar un altre camí, si bé el bisbe Iglésias em va enviar un any a la Pontifícia Universitat Gregoriana per “desintoxicar-me”, així és. Allò no va funcionar. En tornar, vaig parlar de nou amb el bisbe, amb qui durant prop de tres hores em vaig tancar per dir-li que no em veia amb cor de continuar, entenent que per ser bon cristià no calia ser necessàriament capellà.
Però la relació amb el bisbe, de família pagesa com vostè, no es va acabar aquí, oi?
No, perquè vam continuar mantenint una relació humanament acceptable i ens vam cartejar molt. Tinc una carpeta que conté totes les cartes que ens vam estar enviant. De fet, la darrera carta que ell va escriure abans de morir a l’hospital de la Seu d’Urgell, el 31 de març de 1972, me la va enviar a mi. Una dècada abans que això passés, el bisbe escrivia una carta de recomanació perquè pogués accedir a la llicenciatura de teologia, com a laic, a l’Institut Catòlic de Tolosa, després de formar-me en filosofia.
Al seminari de la Seu d’Urgell ja llegia poemes de sant Joan de la Creu?
Sí, sí. Ha sigut un amic que m’ha acompanyat sempre. Me’ls vaig aprendre de memòria i des d’aleshores els tinc al cap. Després de molts anys, he publicat una traducció de tres poemes místics respectant la lletra, però també la música que hi ha darrere. Volia fer un exercici similar al que va fer Josep Maria de Sagarra amb la Divina Comèdia, de Dante; em va costar, però crec que hi vaig arribar després de 30 anys.
Ha examinat les raons per ser un bon cristià durant aquests 91 anys?
Del dret i del revés. I no he trobat cap raó prou poderosa per deixar de ser-ho. Per tant, penso que el cristianisme és casa meva.
Forma part de la generació que va veure tot el procés de gestació i d’irradiació del Concili Vaticà II, i que ara observa un pas eclesiàsticament rellevant com és el Sínode sobre la sinodalitat.
Sí, dos processos que són magnituds diferents. La sinodalitat és tan interessant com es vulgui, però no és comparable amb el que representa per al cristianisme un concili ecumènic com ho va ser aquell, celebrat després d’un altre que va ser molt conservador i negativista davant del pensament i la cultura de la modernitat. També soc de la generació que va conèixer Joan XXIII, el sant de la meva devoció entre els pontífexs i un papa que va arriscar-se a fer un concili com aquell quan l’Església estava a punt d’entrar en situació de col·lapse, i un papa Francesc amb un estil més innovador i que marcava un punt d’inflexió.
I del papa Lleó XIV, què en pensa?
Pot ser un bon papa. És ianqui, però també peruà i, per tant, ha estat en contacte amb la realitat crua. A més, en conèixer bé la cúria, després d’un càrrec tan important com el que tenia abans de ser papa, no corria el perill que aquesta el neutralitzés des que va ser escollit. És prudent, i no sembla que tingui pressa en moure fitxes; tenim raons per confiar que serà el papa que necessita el catolicisme en aquest moment.
Un dels seus reptes serà plantar cara als discursos de la por, no ho creu?
La por porta a buscar seguretat. I la manera més senzilla de fer-ho és apuntar-se a doctrines tradicionals. Això coincideix amb aquest senyor tan poderós [Donald Trump] que ho ha trasbalsat tot des del país més poderós del món, un pobre home molt ric i amb mentalitat de monarca absolut. Davant d’aquest escenari, fins i tot des de Catalunya es percep també aquesta aproximació cap a la tradició per part d’unes generacions, fins i tot de seminaristes, que no són les del Concili Vaticà II, i que no poden tenir un judici adequat perquè no han patit tot allò que es va patir abans que l’Església decidís impulsar-lo.
Parlant de discursos, vostè ha dit que el papa Benet XVI errava en convertir els discursos en conferències. Creu que és dolent sentir-se conferenciant des del presbiteri?
Els sermons són generalment massa llargs. Una homilia massa llarga hauria de ser penalitzada; en elles, s’han de dir poques coses, ben dites i que serveixin per orientar els oients, no pas per parlar d’allò que la gent ja sap o ha escoltat moltes vegades. En algunes misses, penso que l’homilia és l’element que sobra.
La filosofia de la religió pressuposa no tenir pressa per adoctrinar?
Sí, i ser respectuós i intentar no defensar ni atacar, sinó entendre-la. Això, ara, em costa trobar-ho a la universitat. Molts d’ells [els professors] tenen massa pressa per defensar o per combatre. De filosofia de la religió pràcticament no se’n fa, actualment; m’agradaria que tinguéssim prou capacitat de distanciament i prou desapassionament per poder fer un tipus de treball intel·lectual que ajudés a entendre què és això de la religió. Si no és així, potser val més oblidar la filosofia de la religió.
