“Pau, justícia i veritat”. Aquestes són les claus de la diplomàcia de la Santa Seu, segons va manifestar el nou papa, Lleó XIV, en la seva primera trobada amb el Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu. Un moment especial, que Prevost no va deixar passar per tornar a clamar per la pau a Ucraïna i a Terra Santa.
“El meu ministeri comença en el cor de l’Any jubilar, dedicat de manera particular a l’esperança. És un temps de conversió i de renovació, i sobretot una ocasió per deixar enrere les conteses i començar un camí nou, animats per l’esperança de poder construir, treballant plegats, cadascú segons les seves sensibilitats i responsabilitats, un món en què cadascun de nosaltres pugui realitzar la pròpia humanitat en la veritat, en la justícia i en la pau. Espero que això pugui succeir en tots els contextos, començant pels que més pateixen, com Ucraïna i Terra Santa.”
Després del discurs de benvinguda del degà (i ambaixador de Xipre), George Poulides, el papa va pronunciar el seu particular ‘estat del món’. Va començar agraint “els nombrosos missatges de felicitació enviats”, així com les condolences rebudes arran de la mort de Francesc, fins i tot de països sense relacions diplomàtiques amb la Santa Seu. “Es tracta d’una significativa mostra d’estima, que encoratja a aprofundir les relacions mútues”, va reconèixer.
En la seva intervenció, Lleó XIV va defensar el valor de “família” de la comunitat diplomàtica, que “és una expressió de la mateixa catolicitat de l’Església”. “En la seva acció diplomàtica, la Santa Seu està animada per una urgència pastoral que l’impulsa no a cercar privilegis, sinó a intensificar la seva missió evangèlica al servei de la humanitat”, i així “combat la indiferència i apel·la contínuament a les consciències, com ho ha fet infatigablement el meu venerat predecessor, sempre atent al clam dels pobres, dels necessitats i dels marginats, així com als desafiaments que caracteritzen el nostre temps, des de la protecció de la creació fins a la intel·ligència artificial”.
Amb ells, el papa va renovar “l’aspiració de l’Església —i meva personal— d’arribar i abraçar a cada poble i a cada persona d’aquesta terra, desitjosa i necessitada de veritat, de justícia i de pau”. Una aspiració que reflecteix la seva pròpia biografia, “desplegada entre Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Europa”, i que “posa de manifest aquest anhel de traspassar fronteres per trobar-se amb persones i cultures diferents”.
Recordant la seva etapa com a prior general dels agustins, Prevost va expressar el desig de trobar-se amb “les realitats de les quals vosaltres proveniu, cosa que em permet acollir les oportunitats que es presentin per confirmar en la fe tants germans i germanes escampats pel món i construir nous ponts amb totes les persones de bona voluntat”.
En aquest necessari diàleg entre la Santa Seu i el món, Lleó XIV va destacar “tres paraules clau que constitueixen els pilars de l’acció missionera de l’Església i de la tasca diplomàtica de la Santa Seu”. En la línia dels discursos de Francesc: pau, justícia i veritat.
La pau no és una simple treva
La veritat, que “moltes vegades considerem una paraula ‘negativa'”, sovint s’entén com una mera absència de guerra o de conflicte, “perquè la contraposició és part de la naturalesa humana i ens acompanya sempre, impulsant-nos massa sovint a viure en un estat constant de conflicte: a casa, a la feina, a la societat”.
“La pau, doncs, sembla una simple treva, una pausa de descans entre una discòrdia i una altra, perquè, encara que un s’hi esforci, les tensions són sempre presents, com les brases que cremen sota la cendra, a punt de revifar-se en qualsevol moment”, explicà Prevost. En contrast, proposà la visió cristiana: la pau és “sobretot un do, el primer do de Crist”, i afegí: “És un do actiu, apassionant, que ens implica i compromet a cadascun de nosaltres, independentment de la procedència cultural i de la pertinença religiosa, i que exigeix, en primer lloc, un treball interior”.
Perquè, explicà Lleó XIV, “la pau es construeix en el cor i des del cor, arrencant l’orgull i les reivindicacions, i mesurant el llenguatge, perquè també es pot ferir i matar amb les paraules, no només amb les armes”. En aquest punt, el papa considerà “fonamental l’aportació que poden fer les religions i el diàleg interreligiós per afavorir contextos de pau”, la qual cosa “exigeix el ple respecte de la llibertat religiosa en cada país, perquè l’experiència religiosa és una dimensió fonamental de la persona humana, sense la qual és difícil —si no impossible— dur a terme aquesta purificació del cor necessària per construir relacions de pau”.
També demanà “una voluntat sincera de diàleg, animada pel desig de trobar-se més que de confrontar-se”. Així, Prevost va animar a “revitalitzar la diplomàcia multilateral i aquelles institucions internacionals que han estat volgudes i pensades, en primer lloc, per posar remei als conflictes que puguin sorgir en el si de la comunitat internacional”. I, com va assenyalar Francesc en el seu darrer Urbi et Orbi, “la voluntat de deixar de produir instruments de destrucció i de mort”.
Procurar la pau, practicar la justícia
En segon lloc, la justícia, perquè “procurar la pau exigeix practicar la justícia”. Recordant Lleó XIII, “el Papa de la primera gran encíclica social, la Rerum novarum“, el pontífex va insistir que “la Santa Seu no pot abstenir-se de fer sentir la seva veu davant els nombrosos desequilibris i les injustícies que condueixen, entre altres coses, a condicions laborals indignes i a societats cada vegada més fragmentades i conflictives”.
“Cal, a més, esforçar-se per posar remei a les desigualtats globals, que tracen solcs profunds d’opulència i indigència entre continents, països i, fins i tot, dins de les mateixes societats”, exposà Lleó XIV, qui va demanar als representants dels governs de tot el món “comprometre’s a construir societats civils harmòniques i pacífiques”, invertint en la família i vetllant per “la dignitat de cada persona, especialment de les més fràgils i indefenses, des del nadó no nat fins a l’ancià, des del malalt fins a l’aturat, siguin ciutadans o immigrants”.
“La meva pròpia història és la d’un ciutadà, descendent d’immigrants, que alhora ha emigrat. Cadascun de nosaltres, al llarg de la vida, pot trobar-se sa o malalt, ocupat o desocupat, en la seva pàtria o en terra estrangera. Però la seva dignitat és sempre la mateixa, la d’una criatura estimada i volguda per Déu”, va subratllar.
La veritat, encara que susciti incomprensió
Finalment, la veritat. “No es poden construir relacions veritablement pacífiques, fins i tot dins de la comunitat internacional, sense veritat”, un àmbit en què l’Església té un paper, “recorrent al que sigui necessari, fins i tot a un llenguatge franc, que inicialment pot suscitar alguna incomprensió”.
“La veritat, però, no se separa mai de la caritat, que sempre té arrelada la preocupació per la vida i el bé de cada home i cada dona”, va explicar el papa, que va reivindicar que “la veritat no ens allunya; al contrari, ens permet afrontar amb més força els reptes del nostre temps, com les migracions, l’ús ètic de la intel·ligència artificial i la protecció de la nostra estimada terra”. “Són desafiaments que requereixen el compromís i la col·laboració de tothom, perquè ningú no pot pensar a afrontar-los tot sol”, va concloure.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital’
