El sol de la tardor es filtra amb timidesa entre les palmeres i pins que coronen la plaça del Teatre Grec del Park Güell de Barcelona. Al voltant, turistes de totes les llengües i càmeres passen com en una processó desordenada, buscant la fotografia perfecta. Enmig d’aquest escenari de ceràmica i cel blau, el capellà Bruno Bérchez (1977) s’asseu amb una tranquil·litat de qui juga a casa.
Va créixer al barri de la Salut, just davant del parc. “Jo, com a antic alumne de l’Escola Reina Elisenda, jugava a pilota aquí mateix, a la plaça del Teatre Grec”, diu amb un somriure, assenyalant la gran esplanada decorada amb bancs ondulants i mosaics de trencadís. Amb el pas dels anys, el joc de la seva infància ha mutat en una recerca espiritual adulta que ha cristal·litzat amb Gaudí i el Park Güell. Viatge a l’interior d’un somni (Centre de Pastoral Litúrgica, 2025), llibre que convida a llegir el parc com un itinerari teològic, un calvari encobert entre columnes dòriques i animals fantàstics de ceràmica.
El parc com a catequesi urbana
“Hi ha massa elements cristians en el parc perquè no tinguin algun lligam entre ells”, afirma Bérchez, que és rector de diverses parròquies del nord del barri de Gràcia, entre les quals està la de Mare de Déu de la Salut, a la qual pertany el Park Güell. El seu llibre, a mig camí entre l’assaig, el testimoni i la proposta pastoral, planteja que Gaudí, al costat de l’enigmàtic Eusebi Güell, va dissenyar un espai que no només havia de ser saludable per al cos, sinó purificador per a l’ànima.
Les boles de pedra gegants que encerclen la plaça? Un rosari. L’escalinata que puja entre dracs i columnes? La Via Sacra, una ascensió que volia transportar el visitant a Delfos. I el bolet seductor que corona l’entrada, aquell element naïf que molts visitants fotografien sense pensar-hi gaire? Per a Bérchez és una metàfora poderosa: “Representa el fruit prohibit, la temptació de l’arbre del bé i del mal. Gaudí no jugava amb símbols buits”, destaca.
El camí correcte, diu, no era el de la seducció, sinó el de la creu. “Triar el camí de la creu et portava cap amunt”, admet. L’itinerari estava pensat per culminar en una capella mai construïda, en forma de rosa —símbol marià per excel·lència—, on la Verge Maria Immaculada, immòbil però viva, hauria estat la guardiana del paradís retrobat.
Gaudí, Verdaguer i la Mare del Parc
Tot en aquest relat espiritual respira d’un aire que combina devoció i bellesa. A les inscripcions dels bancs —obra de Josep Maria Jujol—, Bérchez hi detecta una “aura Verdagueriana”. Hi ha una melodia de flors, de calvaris i de versos amagats, que només l’ull atent pot destriar entre les tessel·les multicolors. “La gran descoberta del llibre ha estat precisament aquesta: veure com la poesia de Verdaguer ressona als bancs de Jujol. Gaudí i Verdaguer són ànimes germanes: genials, incompresos, tocats pel Senyor i poetes, l’un del granit i l’altre de la ploma”, afirma.
Per a Bérchez, Maria no és només una figura devocional, sinó la clau de lectura de tot el projecte: “Gaudí va fer un parc on Maria seria símbol —manifesta el capellà— i l’ideal de la nova vida immaculada. Maria ensenyaria als residents com una vida veritablement saludable és una vida sense pecat”. I fins i tot la bugadera de pedra, aquella escultura discreta que neteja roba en un racó de l’espai, adquireix una nova lectura: “És una al·legoria de Maria, la mare del parc que hauria d’haver cuidat dels habitants, que no van arribar mai”, reconeix.
De convers a convers
Bruno Bérchez no s’apropa a Gaudí des de la distància de l’acadèmic, sinó des de la complicitat vital. “Entenc Gaudí perquè també és convers”, constata. Ell, batejat als 20 anys al Cottolengo del Pare Alegre després d’una etapa atea, ha trobat en Gaudí un mirall de camí espiritual, una altra ànima inquieta que va matar l’ego per renéixer en Déu. “Ell no volia sobresortir. Feia dejunis llargs, volia tornar a l’origen, que és Déu. Gaudí volia matar el Gaudí”, subratlla.
En un moment en què continua viu el debat sobre el paper de la fe en la societat, Bérchez creu que el Park Güell conté una proposta sorprenentment vigent: “El que proposa Gaudí aquí és un itinerari de sanació espiritual. Té a veure amb el sacrifici, amb la mirada neta. No vol ficar l’Església al centre, sinó convidar a una vida reconciliada”, destaca.
El Park que encara parla
Les ombres s’allarguen a la plaça. Els turistes continuen fent cua per seure al famós banc ondulant, sense saber —potser— que sota les tessel·les hi ha poemes marians, que entre les columnes s’hi amagava un calvari, i que la bugadera vetlla pel paradís perdut.
Bérchez s’aixeca, acomiada amb una cordialitat de rector de barri i desapareix per un dels camins empedrats. El Park Güell, mentrestant, continua parlant a qui vulgui sentir-lo. I entre trencadissos, dracs i flors, potser encara ressona aquella pregunta de l’inici: “Avui qui escoltaré? Avui què triaré? L’engany del bolet o el camí de la creu?”
