“Déu venç a la mort, però no sense nosaltres“. El papa Lleó XIV va presidir aquest divendres, festa de l’Assmpció, la missa en la parròquia de Sant Tomàs de Vilanova de Castel Gandolfo, on passa un segon període de descans, que es prolongarà fins al diumenge. En la seva homilia, Prevost va reivindicar el papal de Maria Natzaret en la Salvació.
“En Maria de Natzaret està la nostra història”, va repassar el pontífex, qui va recordar com “encarnant-se en ella, el Déu de la vida i de la llibertat ha vençut a la mort”. Com va fer Maria, “seu és el regne, però nostre és el ‘sí’ al seu amor que tot pot canviar”. Com va fer Jesús, que “en la creu, va vèncer la confiança; va vèncer l’amor, que és capaç de veure allò que encara no arriba; va vèncer el perdó”.
“I Maria estava; era allí, unida al Fill. Avui podem intuir que Maria som nosaltres quan no fugim, som nosaltres quan responem amb el nostre ‘sí’ al seu ‘sí'”, va subratllar Prevost, recordant a “els màrtirs del nostre temps, els testimonis de la fe i de la justícia, de la mansuetud i de la pau” en els quals aquest ‘sí’ “continua vivint i continua enfrontant a la mort”.
L’Evangeli de la litúrgia d’avui és el de la Visitació de Maria a Isabel. “És bell tornar a aquest moment en el dia en què celebrem la meta final de la seva existència”, va apuntar el papa, assenyalant la rellevància del Magnificat que ofereix la jove Maria i que, en trobar-se amb la seva cosina, “es conté el secret de qualsevol altre dia, de qualsevol altra època”.
“La sorprenent fecunditat de l’estèril Isabel va confirmar a Maria en la seva confiança; li va anticipar la fecunditat del seu ‘si’, que es prolonga en la fecunditat de l’Església i de tota la humanitat, quan la Paraula renovadora de Déu és acollida”, va aplaudir Prevost. “Aquest dia dues dones es van trobar en la fe, després van romandre tres mesos juntes per a ajudar-se, no sols en les coses pràctiques, sinó en un nou mode de llegir la història”.
“D’aquesta manera, germanes i germans, la resurrecció entra també en el nostre món“, va insistir el papa. “Les paraules i les decisions de mort semblen prevaler, però la vida de Déu trunca la desesperació per mitjà d’experiències concretes de fraternitat, per mitjà de nous gestos de solidaritat”, perquè la resurrecció “modifica el nostre habitar en la terra”, va assenyalar el pontífex.
I això es veu en el Magnificat, que “reforça en l’esperança als humils, als famolencs, als serfs diligents de Déu”. “Són les dones i els homes de les Benaurances, que ja veuen l’invisible fins i tot estant en la tribulació: els poderosos derrocats dels seus trons, els rics amb les mans buides, les promeses de Déu realitzades”. El Regne, en definitiva.
“En algunes ocasions, lamentablement, allí on predominen les seguretats humanes, un cert benestar material i aquesta relaxació que adorm les consciències, aquesta fe pot envellir“, va advertir Prevost”. És llavors quan ens envaeix la mort, en formes de resignació i queixa, de nostàlgia i inseguretat”, quan “en lloc de veure que aquest vell món s’acaba, es continua buscant auxili en ell; l’auxili dels rics, dels poderosos, que generalment s’acompanya amb el menyspreu dels pobres i els humils”.
Testimonis de tendresa i perdó
“Però l’Església viu en els seus membres fràgils, rejoveneix gràcies al seu Magníficat”, va explicar León XIV. “També avui les comunitats cristianes pobres i perseguides, els testimonis de la tendresa i del perdó en els llocs de conflicte, els operadors de pau i els constructors de ponts en un món fet miques són l’alegria de l’Església, són la seva permanent fecunditat, les primícies del Regne que ve. Molts d’ells són dones, com l’anciana Isabel i la jove Maria; dones pasquals, apòstols de la resurrecció. Deixem-nos convertir pels seus testimoniatges!”.
Maria, com a “signe que la resurrecció de Jesús no va ser un cas aïllat, ni una excepció”. Perquè “tots, en Crist, podem vèncer a la mort”, amb confiança i valentia, amb “compromís amb la vida d’un poble”. “No tinguem por de triar la vida!”, va culminar el papa, qui va admetre que, “amb freqüència pot semblar perillós, imprudent. Quantes veus estan sempre aquí murmurant-nos: “Qui t’obliga al fet que ho facis? Deixa-ho! Pensa en els teus propis interessos”. Són veus de mort”.
“Nosaltres, en canvi, som deixebles de Crist. És el seu amor el que ens impulsa, ànima i cos, en el nostre temps. Com a individus i com a Església ja no vivim per a nosaltres mateixos. És precisament això —i només això— el que fa que es difongui i prevalgui la vida. La nostra victòria sobre la mort comença des d’ara”, va finalitzar.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
