Aquest divendres 9 de maig de 2025, un dia després de ser elegit, el papa Lleó XIV ha pronunciat la seva primera homilia durant la celebració eucarística amb el col·legi cardenalici, a la Capella Sixtina. En aquest discurs, teològic i pastoral, el pontífex traça les línies mestres del seu ministeri, centrant-se en la confessió de fe de Pere i en la vocació missionera de l’Església en un món marcat per la indiferència religiosa, la superficialitat i la crisi de sentit.
Primera homilia del papa Lleó XIV
“Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu” (Mt 16,16). Amb aquestes paraules, Pere, interrogat pel Mestre juntament amb els altres deixebles sobre la seva fe, expressa de manera sintètica el patrimoni que l’Església, des de fa dos mil anys i a través de la successió apostòlica, custodia, aprofundeix i transmet.
Jesús és el Crist, el Fill del Déu viu: l’únic Salvador, el qui ens revela el rostre del Pare. En Ell, Déu ha volgut fer-se proper i accessible a la humanitat, revelant-se en la mirada confiada d’un infant, en la ment viva d’un jove i en els trets madurs d’un home (cf. Concili Vaticà II, Const. pastoral Gaudium et spes, 22). Finalment, després de la resurrecció, se’ns ha mostrat amb el seu cos glorificat, oferint-nos un model d’humanitat santa que podem imitar, i prometent-nos un destí etern que supera tots els nostres límits i capacitats.
Pere, en la seva resposta, acull tant el do de Déu com el camí que cal recórrer per deixar-se transformar per aquest do: dues dimensions inseparables de la salvació que Déu ha confiat a l’Església per al bé de la humanitat. Ens són confiades també a nosaltres, escollits per Ell abans que fóssim formats en el si matern (cf. Jr 1,5), renovats en les aigües del baptisme i, malgrat les nostres limitacions i sense cap mèrit propi, cridats i enviats perquè l’Evangeli sigui anunciat a totes les criatures (cf. Mc 16,15).
I de manera particular, Déu, mitjançant el vostre vot, m’ha cridat a succeir el primer dels apòstols i m’ha confiat aquest tresor perquè, amb el seu ajut, en sigui un administrador fidel (cf. 1Co 4,2) al servei de tot el Cos místic de l’Església. Que l’Església sigui així cada vegada més la ciutat posada dalt de la muntanya (cf. Ap 21,10), l’arca de la salvació que navega entre les onades de la història, el far que il·lumina les nits del món. No pas gràcies a la magnificència de les seves estructures ni a la grandiositat dels seus edificis —com aquest en què ens trobem—, sinó per la santedat dels seus membres: aquell “poble que Déu s’ha adquirit perquè proclami les meravelles d’Aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1Pe 2,9).
Ara bé, abans que Pere proclamés la seva fe, Jesús planteja una altra pregunta fonamental: “Qui diu la gent que és el Fill de l’home?” (Mt 16,13). No és una qüestió banal: toca de ple un aspecte essencial del nostre ministeri, que és la realitat en què vivim, amb les seves llums i ombres, interrogants i conviccions.
A aquesta pregunta es poden donar dues respostes, que corresponen a dues actituds ben presents també avui. La primera és la del món. L’evangelista Mateu situa la conversa a Cesarea de Filip, ciutat esplèndida i luxosa, però també escenari de poder corrupte, traïcions i infidelitats. Aquest entorn evoca un món que veu Jesús com un personatge sense importància, com a molt un home curiós, amb maneres estranyes de parlar i d’actuar. I així, quan les seves paraules exigeixen honestedat i coherència moral, aquest món no dubta a rebutjar-lo i eliminar-lo.
La segona resposta és la de la gent senzilla. Per a molts, Jesús no és un impostor, sinó un home íntegre i valent, que parla amb veritat i diu coses justes, com altres grans profetes d’Israel. Però el consideren només un home i, quan arriben els moments difícils, el deixen i se’n van decebuts.
Aquestes dues actituds són, encara avui, extraordinàriament actuals. Són idees que podem sentir fàcilment, expressades potser amb un altre llenguatge però iguals en el fons, en molts homes i dones del nostre temps.
Avui, molts consideren la fe cristiana com una cosa absurda, pròpia de persones febles i poc lúcides; d’altres prefereixen confiadament altres seguretats: la tecnologia, els diners, l’èxit, el poder o el plaer. Són ambients en què testimoniar l’Evangeli és difícil; qui creu hi és ridiculitzat, menyspreat, perseguit o, en el millor dels casos, tolerat amb condescendència. Però justament per això són llocs on la missió és urgent, perquè la manca de fe sovint condueix a drames com la pèrdua del sentit de la vida, l’oblit de la misericòrdia, la violació de la dignitat humana, la crisi de la família i moltes altres ferides que fan patir profundament la nostra societat.
També hi ha, fins i tot entre els batejats, contextos on Jesús és admirat com a persona però reduït a un simple líder carismàtic o superhome. Això porta a un ateisme de fet: es viu com si Déu no existís.
Aquest és el món que ens ha estat confiat. I, tal com tantes vegades ens ha recordat el papa Francesc, hi estem cridats a donar testimoni de la fe joiosa en Jesús Salvador. Per això també nosaltres hem de repetir, com Pere: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu” (Mt 16,16).
Hem de fer-ho, primer de tot, en la nostra relació personal amb Ell, compromesos amb un camí de conversió constant. I també, com a Església, vivint junts la nostra pertinença al Senyor i portant a tothom la Bona Nova (cf. Lumen gentium, 1).
Dic tot això en primer lloc per a mi mateix, com a Successor de Pere, en començar la meva missió de bisbe de Roma, cridat a presidir en la caritat l’Església universal, segons l’expressió de sant Ignasi d’Antioquia (cf. Carta als Romans, salutació). Ell, conduït encadenat cap a Roma, lloc del seu proper martiri, escrivia als cristians d’aquesta ciutat: “Llavors seré veritablement deixeble de Jesucrist, quan el món ja no veurà el meu cos” (cf. Rm IV, 1). Ell parlava del seu sacrifici en l’amfiteatre, devorat per les feres —i així fou—, però les seves paraules ens recorden un compromís profund i ineludible per a qualsevol que exerceixi un ministeri d’autoritat en l’Església: desaparèixer perquè només Crist romangui, fer-se petit perquè Ell sigui conegut i glorificat (cf. Jn 3,30), gastar-se fins al límit perquè a ningú no li manqui l’oportunitat de conèixer-lo i estimar-lo.
Que Déu em concedeixi aquesta gràcia, avui i sempre, amb l’ajuda de la tendríssima intercessió de Maria, Mare de l’Església.
