Lleó XIV ha presidit aquest dilluns al matí la missa per l’etern descans de les ànimes del papa Francesc i dels cardenals i bisbes morts durant l’any. “Amb gran afecte, l’oferim per l’ànima triada del papa Francesc, qui va morir després d’obrir la Porta Santa i impartir la Benedicció Pasqual a Roma i al món. Gràcies al Jubileu, aquesta celebració —per a mi, la primera— adquireix un gust distintiu: el de l’esperança cristiana”, ha començat assenyalant el papa a l’Altar de la Càtedra de la basílica vaticana, on ha recordat que tant el seu predecessor com la resta de cardenals i bisbe morts, “han viscut, donat testimoniatge i ensenyat aquesta nova esperança pasqual”.
“Ens indigna que un ésser humà, especialment un infant, un «petit», un ésser fràgil, sigui arrabassat per la malaltia o, pitjor encara, per la violència humana”, ha dit el pontífex, advertint en aquest punt que “com a cristians, estem cridats a suportar el pes d’aquestes creus amb Crist”. “Però no ens entristim —ha continuat— com els que no tenen esperança, perquè ni tan sols la mort més tràgica pot impedir que el nostre Senyor aculli la nostra ànima als seus braços i transformi el nostre cos mortal, fins i tot el més desfigurat, a imatge del seu cos gloriós”.
“L’esperança del cristià no és humana”
El papa ha assegurat que, de la mateixa manera que “la vida de Jesús ressuscitat ja no és la mateixa que abans, sinó absolutament nova”, l’esperança del cristià “no és humana, ni la dels grecs ni la dels jueus, no es basa en la saviesa dels filòsofs ni en la justícia derivada de la llei, sinó únicament i enterament en el fet que el Crucificat ha ressuscitat”. “Per aquesta raó —ha afegit—, els cristians no criden als llocs de sepultura «necròpoli», és a dir, «ciutats dels morts», sinó «cementiris», que literalment significa «dormitoris», llocs on es descansa, esperant la resurrecció”.
“L’estimat papa Francesc i els nostres germans cardenals i bisbes, pels qui avui oferim el sacrifici eucarístic, han viscut, donat testimoniatge i ensenyat aquesta nova esperança pasqual”, ha remarcat el pontífex, que després ha fet vots perquè “les seves ànimes siguin purificades de tota taca i brillin com a estrelles en el firmament (cf. v. 3). I que el seu alè espiritual ens arribi, encara pelegrins en la terra, en el silenci de l’oració”.
Homilia íntegra del papa
Benvolguts germans cardenals i bisbes, benvolguts germans i germanes:
Avui renovem el bell costum, amb motiu de la Commemoració de Tots els Fidels Difunts, de celebrar l’Eucaristia en sufragi pels cardenals i bisbes que ens van deixar durant l’any passat. Amb gran afecte, l’oferim per l’ànima triada del papa Francesc, qui va morir després d’obrir la Porta Santa i impartir la Benedicció Pascual a Roma i al món. Gràcies al Jubileu, aquesta celebració —per a mi, la primera— adquireix un sabor distintiu: el sabor de l’esperança cristiana.
La Paraula de Déu que hem escoltat ens il·lumina. Abans de res, ho fa amb una gran icona bíblica que, podríem dir, resumeix el significat de tot aquest any Sant: el relat de Lluc sobre els deixebles d’Emaús (Lc 24,13-35). Representa vívidament la peregrinació de l’esperança, que passa per la trobada amb Crist ressuscitat. El punt de partida és l’experiència de la mort, i en la seva pitjor forma: la mort violenta que mata els innocents i ens deixa descoratjats, abatuts i desesperats. Quantes persones —quants «petits»— fins i tot avui sofreixen el trauma d’aquesta mort terrible perquè està desfigurada pel pecat! Davant aquesta mort no podem ni hem de dir «Laudato si’», perquè Déu Pare no la vol i va enviar el seu Fill al món per alliberar-nos d’ella. Està escrit: Crist va haver de patir aquestes coses per a entrar en la seva glòria (cf. Lc 24,26) i donar-nos la vida eterna. Només Ell pot suportar aquesta mort corruptora sobre si mateix i dins de si mateix sense corrompre’s per ella. Només Ell té les paraules de vida eterna (cf. Jn 6,68) —ho confessem amb temor reverencial aquí, prop del sepulcre de Sant Pere— i aquestes paraules tenen el poder de reavivar la fe i l’esperança en els nostres cors (cf. v. 32).
Quan Jesús pren a les seves mans el pa que havia estat clavat en la creu, pronuncia la benedicció, el parteix i l’ofereix, els ulls dels deixebles s’obren, la fe floreix en els seus cors i, amb la fe, una nova esperança. Sí! Ja no és l’esperança que tenien abans i que havien perdut. És una nova realitat, un do, una gràcia del Ressuscitat: és l’esperança pasqual.
Així com la vida de Jesús ressuscitat ja no és la mateixa que abans, sinó absolutament nova, creada pel Pare mitjançant el poder de l’Esperit, així també l’esperança del cristià no és humana, ni la dels grecs ni la dels jueus; no es basa en la saviesa dels filòsofs ni en la justícia derivada de la llei, sinó única i enterament en el fet que el Crucificat ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó (cf. Lc 24,34), a les dones i als altres deixebles. És una esperança que no mira a l’horitzó terrenal, sinó més enllà, a Déu, a aquesta altura i profunditat des d’on el Sol va sorgir per il·luminar els qui jeuen en tenebres i en ombra de mort (cf. Lc 1,78-79).
Llavors, sí, podem cantar: «Beneït siguis, Senyor meu, per la nostra germana, la nostra mort corporal».[1] L’amor de Crist crucificat i ressuscitat ha transfigurat la mort: d’enemiga, l’ha convertit en germana, l’ha domat. I davant això, «no ens afligim com els que no tenen esperança» (1 Tesalonicenses 4,13). Ens entristeix, per descomptat, la partida d’un ésser estimat. Ens indigna que un ésser humà, especialment un nen, un «petit», un ésser fràgil, sigui arrabassat per la malaltia o, pitjor encara, per la violència humana. Com a cristians, estem cridats a suportar el pes d’aquestes creus amb Crist. Però no ens entristim com els que no tenen esperança, perquè ni tan sols la mort més tràgica pot impedir que el nostre Senyor aculli la nostra ànima als seus braços i transformi el nostre cos mortal, fins i tot el més desfigurat, a imatge del seu cos gloriós (cf. Fil 3,21).
Per aquesta raó, els cristians no criden als llocs de sepultura «necròpoli», és a dir, «ciutats dels morts», sinó «cementiris», que literalment significa «dormitoris», llocs on es descansa esperant la resurrecció. Com profetitza el salmista: «En pau em ficaré al llit i dormiré, perquè només tu, Senyor, em fas viure segur» (Sal 4,9).
L’estimat Papa Francesc i els nostres germans cardenals i bisbes, pels qui avui oferim el Sacrifici Eucarístic, han viscut, donat testimoniatge i ensenyat aquesta nova esperança pasqual. El Senyor els va cridar i els va designar pastors de la seva Església, i amb el seu ministeri —parafrasejant el llibre de Daniel— han guiat «molts a la justícia» (cf. Dn 12,3), és a dir, els van guiar pel camí de l’Evangeli amb la saviesa que prové de Crist, qui s’ha convertit per a nosaltres en saviesa, justícia, santificació i redempció (cf. 1 Cor 1,30). Que les seves ànimes siguin purificades de tota taca i brillin com a estrelles en el firmament (cf. v. 3). I que el seu alè espiritual ens aconsegueixi, encara pelegrins en la terra, en el silenci de l’oració: «Espera en Déu; sempre ho lloaré, salvació del meu rostre i el meu Déu» (Sal 42,6.12).
