En la catequesi de la festa del Corpus, el papa Lleó XIV ha glossat l’evangeli del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, perquè “el miracle, més enllà del prodigi, és un ‘signe’ i ens recorda que els dons de Déu, fins i tot els més petits, creixen com més es comparteixen”.
Segons Prevost, en l’arrel del compartir humà està el de Déu, que “va compartir fins a les seves últimes conseqüències la nostra pobresa, triant valer-se, per a redimir-nos, precisament del poc que podíem oferir-li“.
Al·locució del Papa en l’àngelus
Benvolguts germans i germanes, feliç diumenge!
Avui, en molts països, se celebra la Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, el Corpus Domini, i l’Evangeli narra el miracle dels pans i els peixos (cf. Lc 9,11-17). Per a donar menjar als milers de persones que van acudir a escoltar-ho i a demanar-li curació, Jesús convida als Apòstols al fet que li presentin el poc que tenen, beneeix els pans i els peixos i els ordena que els distribueixin entre tots. El resultat és sorprenent, no sols cadascun rep menjar suficient, sinó que sobra en abundància (cf. Lc 9,17).
El miracle, més enllà del prodigi, és un “signe” i ens recorda que els dons de Déu, fins i tot els més petits, creixen com més es comparteixen.
Tanmateix, en llegir tot això en el dia del Corpus Domini, reflexionem sobre una realitat encara més profunda. Sabem, en efecte, que en l’arrel de tot compartir humà hi ha un més gran que ho precedeix: el de Déu cap a nosaltres. Ell, el Creador, que ens va donar la vida, per a salvar-nos va demanar a una de les seves criatures que fora la seva Mare, per a assumir un cos fràgil, limitat, mortal, com el nostre, posant-se a les seves mans com un nen. Així va compartir fins a les seves últimes conseqüències la nostra pobresa, triant valer-se, per a redimir-nos, precisament del poc que podíem oferir-li (cf. NICOLÁS CABÁSILAS, La vida en Crist, IV, 3).
Pensem en el bonic que és, quan fem un regal —potser petit, d’acord amb les nostres possibilitats— veure que és apreciat per qui el rep; el contents que ens sentim quan comprovem que, malgrat la seva senzillesa, aquest regal ens uneix encara més als qui estimem. Doncs bé, en l’Eucaristia, entre nosaltres i Déu, succeeix precisament això, el Senyor acull, santifica i beneeix el pa i el vi que posem en l’altar, juntament amb l’ofrena de la nostra vida, i els transforma en el Cos i la Sang de Crist, sacrifici d’amor per a la salvació del món. Déu s’uneix a nosaltres acollint amb alegria el que li presentem i ens convida a unir-nos a Ell rebent i compartint amb igual alegria el seu do d’amor. D’aquesta manera —diu sant Agustí—, com el “conjunt de molts grans s’ha transformat en un sol pa, així en la concòrdia de la caritat es forma un sol cos de Crist” (cf. Sermó 229/A, 2).
Benvolguts germans, aquesta nit farem la Processó Eucarística. Celebrarem junts la Santa Missa i després ens posarem en camí, portant el Santíssim Sagrament pels carrers de la nostra ciutat. Cantarem, resarem i, finalment, ens reunirem en la Basílica de Santa María la Major per a implorar la benedicció del Senyor sobre les nostres llars, les nostres famílies i tota la humanitat. Partint des de l’altar i el sagrari, que aquesta celebració sigui un signe lluminós del nostre compromís de ser cada dia portadors de comunió i pau els uns per als altres, en el compartir i en la caritat.
Article de José Manuel Vidal publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital’.
