El bisbat de Lleida ha obert aquest cap de setmana una nova pàgina dels seus més de quinze segles d’història. Ho ha fet amb el nomenament i presa de possessió de Daniel Palau com a nou bisbe de la diòcesi. Un prevere en parròquies del territori diocesà de Sant Feliu de Llobregat i amb una sòlida formació teològica que, durant el darrer tram de la seva carrera abans de ser nomenat bisbe pel papa Lleó, el va portar a ostentar el deganat de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. En el seu primer missatge als fidels, que reproduïm íntegre a sota, va reivindicar senzillesa, valentia i amistat com a eixos imprescindibles per viure la fe amb normalitat, serenor i pau. “Déu —va dir—no decep ni abandona mai ningú dels qui a Ell s’apropen amb sinceritat, amb valentia i des de l’amistat”.
Senzillesa, valentia i amistat
Missatge íntegre pronunciat per Daniel Palau després de la seva ordenació
Avui és un dia històric pel nostre bisbat de Lleida. Ja feia molt de temps que no recordàvem què era una ordenació episcopal en aquesta Església mare, des de la darrera del bisbe Malla, l’any 1968. El bon Déu visita el seu poble i el convida a posar-se en camí. El Senyor és qui ens porta, i nosaltres, fent ús de la nostra llibertat i al nostre ritme, ens dirigim vers Ell.
Els qui heu pogut venir avui a la Seu Nova de Lleida, i tants d’altres que heu seguit aquesta celebració a través dels diversos mitjans de comunicació (ràdio, televisió i internet), heu estat testimonis no només d’un esdeveniment que heu vist, sinó d’un gest profund de confiança de Déu vers nosaltres, el seu poble, i a l’inrevés, de nosaltres vers Aquell que vol sempre la nostra felicitat. No vivim abandonats, el bon Déu camina al nostre costat.
Això de caminar ens toca de fer-ho a tots. Jo vaig començar a casa, amb els pares, el Pere i la Pepita, avui al cel, i amb el meu germà, l’Albert. En família vàrem viure l’intent quotidià d’estimar-nos i dir-nos-ho cada dia d’una manera senzilla, tal com sabíem. A casa va ser el lloc on vam aprendre a dialogar, a escoltar i a recomençar sempre que calia. L’aprenentatge va continuar a l’escola dels padres de Sant Andreu, però també a les parròquies de sant Paulí de Nola i sant Josep Manyanet, sense oblidar la JOC/JOBAC d’aquells inicis, i com no, les escapades amb bicicleta des de Vimbodí fins al monestir de Poblet, o a les trobades de joves a Montserrat o aquelles altres de Taizé per Cap d’Any.
Anys de formació
El pas pel món universitari m’ajudà a obrir algunes finestres com l’interès per la història de l’art, la música, i després la filosofia i la teologia. L’entrada al seminari de Barcelona, plena d’il·lusió, i l’estada com a seminarista a les parròquies de Sant Just Desvern i, més tard com a vicari a Vilanova i la Geltrú, foren moments ben intensos. Posteriorment, els anys de Roma, i tornant de la città eterna, iniciant-me com a rector de poble, primer a santa Maria de la Palma de Cervelló, i en acabat a les dues parròquies de Corbera de Llobregat. I evidentment, el meu pas per la Facultat de Teologia de Catalunya, com a alumne, professor i degà, al costat dels alumnes i dels companys de claustre. Amb ells, també he fet camí.
En l’italià: Si parlem de camí, he de fer una petita salutació a tots els meus amics de Roma, companys de doctorat, amics de la Gregoriana i, és clar, del grup escolta Roma 139, de tantes experiències viscudes, especialment en aquelles en què havíem de caminar i trobar, en petits passos, el sentit d’un altre camí: el camí de la vida, aquell on es comparteix, s’accepta, s’espera, es prega, i sempre, sempre es somriu, fins i tot en les dificultats.
También con aquellos otros compañeros de camino y amigos con los que pasamos tantos momentos en los que nos motivábamos, nos acompañábamos, charlábamos y crecía misteriosamente una amistad de la que vuestra presencia hoy aquí es una prueba indudable.
En anglès: Moltes gràcies a la meva família. La gran distància és, de vegades, una gran dificultat per compartir la vida del dia a dia, però no és cap impediment per dir-nos com ens estimem.
Y también, gracias por tantas y tantas realidades que han venido a unirse al camino de la vida, procedentes de otras partes del mundo y han formado mi corazón en la esperanza de un mundo más fraternal, especialmente de nuestra cercana América latina (Paraguay, Perú, Argentina, México, Bolivia, Guatemala, República Dominicana. Cuánto me hubiera gustado aprender la lengua guaraní.
En guaraní: No puc dir res més que gràcies. Gràcies per acompanyar-me amb la vostra presencia i les vostres pregàries.
Obrir la oïda i el cor
Tots som convidats a posar-nos en camí. Que no ens manqui mai el desig de recorre’l, guiats per l’Esperit Sant, i així continuar aprenent quina és la voluntat de Déu en aquest món complex i agitat. El document final del sínode que el nostre bisbat de Lleida va entregar deia que tornar a Crist, al seu Evangeli, és -des de sempre i també ara- allò que cal fer, obrint l’oïda i el cor a tothom. Aquest retorn ens portarà a redescobrir la força de la senzillesa, el pes de la valentia i el do de l’amistat. M’explico:
La nostra Església de Lleida, amb fortaleses i febleses, ben propera al món rural, conté realitats que reclamen la presència d’homes i dones de fe, encara que sigui d’una fe senzilla. Atenció, però: no oblidem pas que la senzillesa és el camí preferit de Déu. La vida ens estira cap a molts llocs, però només des de la senzillesa podrem retornar a Déu i oferir a la humanitat un humil testimoniatge de coherència i esperança. Estimats diocesans de Lleida (laics, mossens, vida religiosa), la simplicitat de vida no ens farà perdre el nord, ni el sentit de l’humor, tan necessari, començant per nosaltres mateixos.
Us parlo de la senzillesa per ser Església, l’Església de Déu; però també per ser cultura, aquella cultura que construeix espais d’acollida i proposa un estil de vida fonamentat en el servei i l’amor. La senzillesa ens aclareix el camí i ens dona la capacitat de desfer-nos d’argumentacions recaragolades i pomposes per esdevenir testimonis valents de la fe, una fe viscuda amb normalitat, serenor i pau. La simplicitat ve a ser la gran aliada per viure la fe avui i esdevenir missioners creïbles, sense descuidar que som també deixebles.
I gràcies a la senzillesa arribarem a una renovada valentia, aquella que ens permetrà obrir les portes del nostre cor per a dialogar amb tothom. No ho dubto. Penso molt en els qui acaben d’arribar a casa nostra, però també en aquells que des de la diferència professen altres religions o, fins i tot, diuen que no creuen, que no tenen fe o l’han perduda. Jesús va ser capaç d’entaular-se amb els pobres i els pecadors, i dialogar amb tothom. La senzillesa el feia accessible i la valentia, creïble.
Vaig acabant. Us he parlat abans de la meva família, i em sentireu a dir que l’Església, la nostra Església diocesana, és una «família de famílies». Ho tinc ben clar. Gràcies, bisbe Salvador per aquests dies que hem compartit, per la generositat i la disponibilitat ben manifesta a ser senzillament pastor. Gràcies. Doncs bé, aquesta família no està construïda pels llaços de la sang, sinó pels llaços de l’amistat. Molts de vosaltres, aquí presents, teniu els vostres grups d’oració, de camí, de servei, de revisió de vida… Així va ser com Jesús va reconèixer els seus, «a vosaltres us dic amics». Quants moments de vida compartits amb els amics (sortides, travesses, àpats, celebracions, silencis, pregàries, complicitats, llàgrimes, il·lusions, secrets, riures…). Ara som nosaltres que rebem la invitació de ser missioners de l’amistat, aquella que és reconeguda per la fidelitat, per aquell «estaré amb vosaltres dia rere dia fins a fi del món».
Senzillesa en la nostra relació amb Déu, valentia per viure i proposar la fe avui a la nostra cultura, i amistat per continuar descobrint el do de comunió que Déu vol oferir-nos. Tot això, gràcies a l’Esperit i en aquesta terra, la Terra Ferma, aquest Ponent nostre on els sembrats, els rius, les muntanyes i les grans planures ens parlen del Déu creador, el Déu de la vida. Estimats diocesans, jo avui inicio el meu ministeri episcopal, amb una certa tremolor, però també amb molta esperança. Vosaltres sou els qui ara preneu possessió de mi. Compartirem la vida, tant com puguem, ens donarem suport en tantes i tantes situacions de fragilitat, ja sigui al costat dels més joves, dels qui busquen feina, dels qui cerquen de regularitzar la seva situació com a residents, dels qui volen viure la fe, dels qui busquen un habitatge digne.
Quan llegiu el lema episcopal, no hi veieu només un somni o una sentència bíblica contundent. Entenguem només que es tracta d’una invitació a deixar-nos portar per Déu, a confiar altra vegada en Ell. Aquests dies abans de l’ordenació pregava al monestir de Poblet, i li demanava a Déu que en aquesta nova etapa no perdés ni la pau ni els amics. En el fons, però, demanava acceptar el misteri de la vida, el misteri de Déu. Avui, en aquesta jornada històrica pel bisbat de Lleida, Déu ens visita i ens impulsa a seguir el nostre camí, tornant a Crist, obrint l’oïda i el cor a tothom.
Déu no decep ni abandona mai ningú dels qui a Ell s’apropen amb sinceritat, amb valentia i des de l’amistat.
+Daniel Palau Valero
Bisbe de Lleida
