La religiosa escolàpia Maria Pau Trayner (1936) encara tenia gravat en les seves retines, aquest dilluns al matí, el comiat “multitudinari” celebrat vint-i-quatre hores abans al tanatori de les Corts de Barcelona a l’activista Maria Josefa Amell, nascuda a la ciutat comtal el 1939 i morta el passat 30 de maig. “Hi vaig notar que hi ha molta gent que encara l’aprecia i la recorda per tot el que va aconseguir”, continua la religiosa, que va conèixer la Sefa, com es dirigien a ella en els seus cercles més íntims, l’any 1986. Ho va fer al capdavant del primer grup de dones catòliques creat en època democràtica a Catalunya i que, amb el nom de Col·lectiu de Dones en l’Església en la paritat, vivien (i continuen vivint) “convençudes que podem ser rellevants per a totes les dones d’Església”, com diu Trayner des de la seva comunitat, situada a Olesa de Montserrat.
“La Sefa va ser la primera presidenta del grup”, constata qui va rellevar-la en aquest càrrec el 2005, i qui, “entre reunions celebrades a casa seva, les primeres manifestacions feministes davant la Catedral de Barcelona i l’edició de diversos llibres”, va veure créixer un organisme que va ser “exemple i referència” per a dones d’arreu d’Espanya i de molts territoris catalans. “Dones com la Sefa, la Maria Martinell, la Magda Tomàs, la Montserrat Biosca, la Joana Ripollès i moltes altres van ser l’origen d’aquell nou corrent que proposava un canvi en el marc d’una Església massa masclista”, agrega aquesta escolàpia.
Va ser a causa d’uns problemes de salut que Amell va decidir fer un pas enrere i cedir la seva responsabilitat en una entitat que, uns anys més tard, va acabar sent l’espai que més va influir, en la seva fundació, al col·lectiu de dones catòliques Alcem la Veu, com ho recorda una de les seves principals responsables, Neus Forcano, i vinculada “al projecte de la Sefa i les altres” des de 1992. “Mentre s’animaven a impulsar cursos anuals, estudis teològics i activitats d’interpretació bíblica en clau femenina”, recorda Forcano, “a cavall dels anys vuitanta i els noranta allò va ser atractiu per a dones que, en les seves parròquies, tenien la percepció de no ser prou valorades, de no tenir veu en la comunitat”.
“El carisma de la Sefa era el principal tresor del grup”, afegeix l’escolàpia, que coincideix amb Forcano a l’hora de mencionar les “altes capacitats” que tenia per obrir vincles amb dones catòliques i d’altres confessions cristianes en altres països. “I tot això sense dominar gaire l’anglès”, com exclama la segona.
Això va permetre, precisament, que Barcelona acollís pels volts de l’any 2000 diverses celebracions presidides per dones d’esglésies com la luterana i la protestant, o el Sínode Europeu de Dones, el 2003, i que les paraules de Maria Josefa Amell arribessin, fins i tot, a sessions de l’ONU celebrades a Nova York.
Uns resultats aconseguits per part d’una barcelonina casada amb l’enginyer químic i empresari Enric Cirici, amb qui va ser mare de quatre filles, que va estar caracteritzada per “un feminisme moderat, però determinant”, com afirma Forcano, i que “va treure profit de la seva condició de laica per fer ressò en tots els àmbits de la societat (i no només l’eclesiàstic) del pensament de moltes dones que, com les de vida consagrada, ens hem de limitar a viure en una tercera o quarta fila quan volem pronunciar-nos”, resol Maria Pau Trayner.
