Des de fa anys, Mireia Angerri combina el compromís professional com a economista amb una dedicació ferma a la cooperació internacional com a presidenta delegada de Mans Unides Barcelona. Aquesta darrera faceta la va portar fa algunes setmanes a fer una estada de 12 dies al Senegal, un país on l’ONG catòlica col·labora amb diversos projectes educatius que canvien vides, impulsats “amb energia, fe i una força admirable” per dones com ara les germanes de la Immaculada Concepció, Regina i Hortensia.
Quina experiència s’emporta de la seva estada al Senegal?
El Senegal és un país de l’Àfrica subsahariana molt important per a Mans Unides, on som presents des de l’any 1972, crec, o sigui, fa més de 50 anys. Hi hem desenvolupat molts projectes, entre 10 i 12 cada any, en aquest país.
Si bé són projectes que, a vegades, tenen fase 1, fase 2, fase 3, perquè a Mans Unides ens agrada caminar amb pas ferm però a poc a poc, per anar consolidant allò que fem. És a dir, que en una escola almenys comencem construint quatre aules; l’any següent en fem quatre més, i l’altre fem la cuina i els banys. I així, a poc a poc, anem consolidant una escola que acaba sent referent en el seu entorn.
I aquest és el cas que hem viscut, que hem anat a veure. Hem anat a visitar dos socis locals, que és la manera com treballa Mans Unides arreu del món. Dos socis locals amb qui fa més de 20 anys que treballem. Són dues congregacions religioses de missioneres que no treballen juntes, estan físicament al país però allunyades unes de les altres, tot i que tenen en comú que hi ha una dona missionera d’Espanya que és una líder espectacular. Les dues amb molta força i, a més a més, octogenàries.
Parla de l’Hortensia i de la Regina?
Exacte. L’Hortensia i la Regina són aquestes dues dones que lideren aquests dos projectes. Primer vam anar a Sanghé, que és l’entorn rural. Allà hi ha les germanes de la Immaculada Concepció, liderades per la germana Hortensia. Sanghé és un entorn rural on hi ha moltes mancances, molta pobresa, però és una pobresa més digna. Després vam veure el contrast amb la pobresa urbana.
A Sanghé vam començar, de la mà de la germana Hortensia, construint pous d’aigua que són tan necessaris arreu del món, però sobretot a l’Àfrica. Accedir a aigua neta i, d’aquesta manera, canviar vides, sobretot de dones i nenes, que cada matí marxen de casa carregades amb els bidons i han de fer molts quilòmetres per omplir-los d’aigua i tornar amb ells al cap. Aquestes nenes no podien anar a l’escola perquè tenien aquesta altra feina domèstica, o bé les seves mares.
En canvi, quan hi ha un pou d’aigua a prop de casa, aquestes nenes poden anar a l’escola. Això els canvia la vida: van a l’escola, estudien, es formen i poden accedir a una feina. I així, tota la comunitat avança.
Quan parla de l’escola, es refereix a escoles catòliques?
Sí. Després d’haver fet un parell de pous amb la germana Hortensia, vam començar un petit dispensari i també vam iniciar una escola catòlica. Estem en un entorn on el 90% de la població és musulmana, però les comunitats saben molt bé que les escoles catòliques tenen una qualitat d’ensenyament més alta que les escoles musulmanes. Això fa que els pares no tinguin recel pel tema religiós i portin els seus fills a aquestes escoles.
A les escoles catòliques s’ensenya el francès —que és la llengua cooficial amb el wolof— i moltes altres assignatures amb rigorositat. Aquesta escola, la de Sanghé, és referent a la zona rural on s’ubica. Hi venen nens de més de 15 o 20 poblets que estan a quilòmetres de distància. Al principi els nens venien caminant, arribaven esgotats, i les primeres classes se les perdien. La germana Hortensia, amb la seva voluntat de canviar i millorar, va aconseguir diversos autocars. Ara en té un d’enorme, molt maco, que xoca amb l’entorn, perquè és molt modern. Té 60 places però hi caben quasi 120 nens. Cada dia fa la ruta per recollir els nens i portar-los contents cap a l’escola, on arriben cantant i descansats.
I, de la germana Regina, què pot explicar?
Després d’estar quatre o cinc dies amb la germana Hortensia i visitar l’escola, el centre de salut, les cooperatives de dones… vam marxar cap a les afores de Dakar, concretament de Pikine. És una ciutat molt poblada, enganxada a Dakar, i dins de Pikine hi ha diversos barris.
Al barri de Samsam 3, fa 23 anys que s’hi va instal·lar la germana Regina. Ella és una altra missionera. L’Hortensia té 82 anys; la Regina, 85. L’Hortensia fa 54 anys que és al Senegal; la Regina en va passar 25 al Camerun i en porta 24 al Senegal.
La Regina va arribar a un barri on no hi havia res, res de res. Els escolapis de Calasanz van muntar una petita escola i li van demanar que se n’ocupés. Després ella va decidir instal·lar-s’hi de manera permanent, perquè començava a arribar molta gent del camp buscant un futur millor, però sense les capacitats ni formació adequades. Es formaven així zones de barraques i xabolisme.
Observat aquesta realitat, va començar ajudant les dones, primer amb un centre de formació professional en hostaleria. Va muntar una escola referent a Dakar —malgrat estar en un barri marginal— que cada any té les places plenes i llista d’espera. S’hi forma en cuina i restauració internacional. Internacional perquè van iniciar les classes amb una comunitat: una germana italiana, una francesa, una alemanya i ella, espanyola. Cadascuna va ensenyar receptes del seu país d’origen. Avui, les primeres alumnes ara són les responsables del projecte: la Cristina i la Mandé.
També hi ha una cooperativa de dones artesanes i costureres, un taller de fusteria per a nois en risc d’exclusió social, un hort urbà espectacular: on abans hi havia un abocador i ara hi ha verdures i en un espai cuidat i regat per dues families. Tot això ho ha impulsat la Regina, amb energia, fe i una força admirable.
Aquestes dones tenen una edat, però l’empenta no l’han perduda. Suposo que hi van moltíssimes persones d’arreu del món, encuriosides o amb ganes d’ajudar, a observar i aprendre del que fan. Què en pensen elles? Quina sensació reben quan veuen que el món les mira?
Són dones molt especials, molt líders, amb una vocació de servei increïble. Molta gent hi va, encuriosida. Elles són molt llestes: sempre en treuen alguna cosa, però no per a elles, sinó per la causa i la gent a qui ajuden.
Els seus projectes creixen i es multipliquen perquè la gent veu com treballen, com s’hi deixen la pell, i les recolzen econòmicament i amb béns materials. I ho expliquen a d’altres, i la roda es fa gran. Tot i que des de les seves congregacions els diuen que ja seria hora de tornar i descansar, elles volen continuar. Tornen ara, un mes a l’agost, per descansar i fer revisions mèdiques, però després hi tornen amb energia renovada. Una tasca infinita. Sempre tenen noves idees al cap.
Ara mateix la Regina té un nou projecte: li han donat cinc hectàrees de terreny als afores, i vol fer-hi un centre transversal: pou d’aigua, horts, granges, tallers de formació professional, escola, cooperatives, centre de salut… Tot allò que una persona necessita per créixer, aprendre i ser autosuficient.
Quan diu que són d’aquí, d’on són exactament?
La germana Regina va néixer al Bierzo, i la germana Hortensia prop de Burgos, però no et sabria dir exactament on.
Hi ha presència catalana en aquella zona? Alguna monja, alguna germana?
No, de presència catalana, de germanes no. Totes les congregacions missioneres tenen un problema de relleu generacional. Les que jo vaig conèixer eren totes germanes africanes: del Camerun, del Senegal, de Mali, de Burkina Faso. Aquí al nostre país hi ha una manca total de vocacions. És un problema de l’Església en general.
I elles, la germana Hortensia i la germana Regina, com ho perceben?
Ho accepten amb resignació. No s’hi barallen. Saben que el relleu serà molt difícil i diferent. La realitat de les germanes africanes és diferent, potser és el que toca, i cal deixar-les ser protagonistes, les capdaventeres, les líders dels projectes. És una realitat que tant la Regina com l’Hortensia, accepten.
Una crida a la justícia
Projectes que, en aquesta zona del món, són del tot necessaris. Quina crida es podria fer des de l’Església catalana davant d’aquest problema?
Crec que tenim una gran responsabilitat amb tots els pobles del món que no tenen les facilitats ni el desenvolupament que tenim nosaltres. Els anomenats pobles desenvolupats, durant molts anys, ens hem aprofitat de la riquesa humana i natural dels pobles del sud. Hi tenim un deute i hem d’ajudar de tu a tu, de costat a costat.
El Senegal és un país acollidor, pacífic, amb molt de potencial. Ajudar el Senegal és ajudar l’Àfrica. Ajudar al Senegal és una qüestió de justícia. Compartir el que tenim, per poc que sigui, allà es multiplica. Mans Unides es nodreix de petites donacions, de persones, congregacions, parròquies, i gràcies a això podem fer gairebé 600 projectes arreu del món, amb un impacte molt gran.
Teniu algun projecte entre mans que puguem mencionar els pròxims mesos?
A Mans Unides, jo formo part del comitè de la Comissió Permanent. Cada mes —excepte a l’agost— aprovem entre 40 i 50 projectes arreu del món: a l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Àsia. És difícil escollir-ne un, però n’hi ha moltíssims d’educatius, que per mi són els més importants pel seu poder transformador. Quan dones coneixements a les persones, el seu potencial és molt més gran.
I segurament de cada viatge s’emporta algun aspecte que la fa millor persona.
Sí, per descomptat. Tots som un. El color de la pell no significa res. Tots volem felicitat, pau. Ens uneixen moltes més coses de les que ens separen. Mentre hi hagi gent que no té res i nosaltres tant, el món no podrà anar bé. La nostra major riquesa és compartir. Quan ajudes els altres, t’ajudes a tu mateix.
Una cosa que m’ha sobtat molt és la brutícia als carrers, el mar, les platges… Tenen llocs preciosos i no tenen la capacitat per recollir ni reciclar. Tenim un únic planeta. Me’n sento responsable. Sobretot pel que fa al plàstic: n’hi ha moltíssim. I els hem d’ajudar. Hem d’explicar com fer-ho i donar-los suport.
Moltes gràcies pel seu testimoni.
La veritat és que poder-ho viure és la millor manera de poder-ho explicar, amb aquesta alegria, pena, fermesa i ganes renovades de continuar treballant i animant els altres a sumar-se a la causa.
