De família senzilla, rural i profundament creient, el capellà Miquel Àngel Ferrés va créixer amb els valors que avui guien la seva vida. Nascut a Olot el 1952, és rector de diverses parròquies de Figueres, on és conegut per la seva dedicació constant a la ciutat i el seu compromís pastoral, marcat per un ferm sentit social i cultural. També és molt del Barça, una afició que conserva des de petit i que encara forma part del seu dia a dia. És aquest camí de servei i implicació el que el porta a rebre el títol de Fill Adoptiu de Figueres, un reconeixement que es lliurarà el pròxim diumenge 19 d’octubre a les sis de la tarda al Teatre Municipal El Jardí.
Després de 16 anys al servei de les parròquies de Figueres, com descriuria la seva relació amb la ciutat i quins vincles creu que han fet possible el reconeixement com a Fill Adoptiu?
Crec que aquests 16 anys representen un servei constant a les comunitats cristianes, però també a la ciutat en general. La missió de l’Església no es limita a les parròquies; com deia el papa Francesc, “els cristians hem d’estar en sortida, al servei de tothom”. Tot i que el nombre de fidels disminueix, tant a Catalunya com a Europa, la clau està a atendre la societat i escoltar l’esperit per respondre a les necessitats del moment.
Li va soprendre aquest reconeixement?
Em va sorprendre i, inicialment, em va costar acceptar-lo, pensant que hi ha altres persones que ho mereixen més. Però crec que s’ha valorat l’obertura de la comunitat i l’esperit de servei: no només envers els practicants, sinó també envers totes les persones que passen per la parròquia, participen en els sagraments o activitats i després continuen el seu camí.
Aquesta obertura es reflecteix també en el fet que l’església s’ha cedit per a activitats culturals, com ha passat en diverses ocasions, especialment durant el mil·lenari de la parròquia de Sant Pere, que va incloure nombrosos actes en col·laboració amb la societat civil i les seves entitats. A més, s’han impulsat iniciatives com els Amics de Sant Pere, creada recentment, que organitza activitats culturals i convida altres entitats a participar-hi, reforçant així la presència de l’Església en la vida de la ciutat.
Així doncs, veig el reconeixement com un gest que valora la feina silenciosa de la comunitat cristiana i del capellà: la cura del culte, els grups de moviments evangelitzadors, la transmissió de la fe i l’acció de Càritas cap als més necessitats. És un recordatori que l’Evangeli es viu cada dia, en gestos quotidians de servei i amor.
Si fem balanç de la seva trajectòria com a mossèn, quins moments o experiències considera que han definit més profundament la seva tasca pastoral?
Fa 47 anys que vaig començar com a capellà. Primer a Sant Narcís, a Girona. Després vaig anar a París a estudiar la llicència en Teologia Catequètica durant 2 anys, una etapa que em va obrir horitzons i em va marcar molt positivament. En acabat vaig ser vicari a Blanes i més tard rector a Salt, a la parròquia de Sant Cugat. Més endavant vaig tornar a Blanes com a rector, on vaig estar 12 anys, i finalment en fa 16 que estic a Figueres.
Sobretot, el que sento és un profund agraïment cap a les comunitats que m’han ajudat. Un capellà no es casa amb una família, no perquè no vulgui estimar, sinó per estimar tothom. Les comunitats són persones, i fan que el mossèn se senti acompanyat i reconegut. La missió no és només del capellà, sinó de tota la comunitat, d’aquest estil sinodal que l’Església ha de viure.
També he tingut sempre interès pel periodisme i la comunicació, oi?
En efecte. Durant 10 anys em vaig fer càrrec del full parroquial del Bisbat de Girona i encara avui elaboro setmanalment un full que es publica a la seva web i es reparteix a les parròquies. Escriure m’ha ajudat a informar-me, a formar-me i a compartir la fe.
El treball no m’ha espantat mai. Encara que molts tenim ja l’edat de jubilació, no vivim com a jubilats. Continuem treballant perquè hi ha menys capellans i ens hem de multiplicar. No anem deixant coses a poc a poc, sinó que sovint n’agafem de noves. Potser això mateix és el que ens manté en forma: no abaixar la guàrdia mentre tinguem salut i ganes.
Actualment, porta les 5 parròquies de Figueres, més Vilafant i el Far d’Empordà, en total 7, i també s’ocupa de l’Arxiprestat de l’Alt Empordà Interior. Què comporta tot això?
Comporta moltes misses, sovint més de les que esmenta el dret canònic, a més dels casaments, batejos i enterraments que no es poden preveure. Per això el Bisbat estudia una nova distribució territorial: estic en una comissió amb representants de cada comarca per veure cap on pot anar una remodelació i una reorganització de les tasques. La prioritat és continuar estant a l’abast de tothom i atents a les necessitats de les persones.
Malgrat les dificultats, no ens desanimem. Si fóssim una empresa purament mundana, ja hauríem fet fallida, però tenim la fe i sabem que l’Esperit Sant ens obre nous camins. I, com diu Joan Dausà, “ho tenim tot”: potser no tenim gairebé res, però tenim la fe, l’esperança i la llibertat de viure sense buscar protagonismes ni voler aparentar.
Durant els anys com a rector a Blanes va instaurar la Missa de l’Alba després d’un viatge al Brasil per conèixer a Pere Casaldàliga. Aquest any ha arribat a la 22a edició. Com va sorgir la iniciativa?
Quan vaig fer 25 anys de capellà, la comunitat de Blanes, que sabia de la meva admiració pel bisbe Casaldàliga, em va voler fer aquest regal. Vaig passar-hi 10 dies, va ser una experiència molt maca: vaig conviure amb ell i amb altres persones del seu entorn. Una de les coses que em va impressionar va ser la missa a les 6 del matí al costat del riu Araguaia, un riu immens. Aquella llum, aquell reflex i aquell altar em van marcar. Quan vaig passar les diapositives del viatge, se’m va acudir: “Aaquí tenim platja; i si féssim una missa a l’alba, a la sortida del sol?”. La idea va entusiasmar a la comunitat i ja fa 22 anys que se celebra. Precisament aquest diumenge passat es va celebrar l’edició d’enguany, presidida pel bisbe fra Octavi Vilà.
A Figueres també celebrem una missa a l’aire lliure sobre l’Empordà, concretament la duem a terme al castell de Sant Ferran des de l’any 2012 després dels devastadors incendis. Enguany la missa serà el 12 d’octubre.
Fa 5 anys de la mort de Pere Casaldàliga. Quin llegat considera que deixa a l’Església i en la societat, i com han inspirat les seves conviccions en la seva manera de fer?
Sempre he dit que, al seminari, el que més em va convèncer no van ser les classes acadèmiques, sinó els testimonis personals. I Pere Casaldàliga ha estat un referent per això. Era un bisbe diferent, radicalment evangèlic, i la seva manera de fer em va seduir: mostrava com l’Església havia de posar-se al costat de les persones, especialment les més necessitades. No era només una qüestió de formes —com portar un anell de fusta—, sinó de contingut: defensava que la terra és per qui la treballa, recolzava els pobles indígenes i s’implicava en la justícia social.
El meu oncle, que era mossèn, em va ensenyar a veure la bellesa de la fe a través de la poesia i de la vida espiritual, i Casaldàliga també ha reforçat aquesta manera de viure-la. En el meu viatge al Brasil, el vaig veure aixecar-se abans que ningú a pregar en una capella petita del jardí. Aquesta profunda espiritualitat, unida al compromís social, és la que el fa comparable a figures com Teresa de Calcuta: la pregària i la caritat van juntes, es retroalimenten, i això és el que fa que la seva vida sigui un testimoni creïble i inspirador.
Això està molt lluny de la polarització que s’observa en societats com la nostra.
A Casaldàliga el podien acusar de moltes coses, però això de dir-li que era un bisbe d’esquerres… no. Si mires l’Evangeli, no entra en aquests paràmetres. I ara, a l’Església, hi ha massa polarització, igual que passa a la política, que és força deplorable. A mi em sabria molt de greu que l’Església també es polaritzés ideològicament perquè significaria que ens allunyem de l’Evangeli i aquí no hi vull jugar.
En un context de canvi constant, quin paper creu que ha de tenir la sinodalitat a les parròquies i com es pot fomentar la participació activa de tots els membres de la comunitat?
La sinodalitat ha de ser l’estil de vida habitual de l’Església. Després de molts anys de clericalisme i d’obediència laical, la participació dels fidels ha de ser efectiva. La sinodalitat no ha de ser només una moda, sinó la manera de viure les comunitats. Cada persona no és una usuària de l’Església: és protagonista, participant, actor o actriu.
A més, la implicació dels laics no es limita a la vida parroquial: ha de projectar-se al món. És cert que poden faltar estructures per implementar la sinodalitat, però l’objectiu és que tots caminem junts, cadascú amb la seva funció, de manera que tothom pugui aportar.
Quan creu que la sinodalitat serà més efectiva?
La sinodalitat serà més efectiva quan tothom entengui que l’Església significa assemblea, comunitat, reunió. No es tracta de “jo penso així i vaig per aquí”, sinó de compartir formes de fer i de ser, de caminar junts. Podem discrepar, però, com deia Sant Agustí, en l’essencial hem d’estar units. Hi ha coses negociables, però també hi ha principis innegociables, i aquí ens hi hem de trobar tots.
Respecte al papa Lleó XIV, quines accions o línies de treball creu que són rellevants per l’Església i com influeixen en la tasca pastoral que vostè desenvolupa a les seves parròquies?
Em sembla que, tot i que la seva manera de fer és diferent, continua les línies bàsiques del papa Francesc. Les seves intuïcions sorgien de l’Evangeli pur i considero que han de mantenir-se, tot adaptant-les al seu propi estil. Parlo de la sinodalitat, de l’obertura de l’Església al món, del servei als més necessitats i del treball per la pau, sense oblidar la vida interna i la cohesió de la comunitat eclesial. Tot això amb un esperit d’escolta: la sinodalitat és caminar junts segons el que l’Esperit impulsa. I crec que aquest home és prou intel·ligent, savi i sant per portar-nos aquesta veu de l’Esperit. Hem d’escoltar-lo a la llum de la fe i de la pregària, no d’ideologies mundanes, com diria el papa Francesc, i plantejar-nos com aplicar aquestes orientacions globals també a la tasca pastoral local.
La vida de les parròquies ha anat trobant aquest “ho tenim tot” que comentava abans, però cal saber-ho descobrir. Encara que estiguem mancats de moltes coses, hem de prioritzar què és el més necessari. A partir d’aquí, tots hem de posar-hi la nostra aportació. L’Església no és un supermercat, és una comunitat on cadascú té alguna cosa a oferir.
Com creu que ha repercutit en l’Església i en la societat el fet que les generacions actuals que no hagin sabut transmetre la fe als fills?
Això ha generat una gran incultura religiosa: a moltes escoles no s’ofereix religió, i després hi ha indiferència envers l’Església, prescindint-ne. La catequesi i l’assistència han baixat, i tots aquests reptes el papa els té presents i nosaltres també. En alguns països la situació és diferent i sembla més compensada, però a Europa, i a Catalunya especialment, aquesta crisi és significativa.
La nostra generació segurament s’ha equivocat en moltes coses, però hem intentat ser fidels. Moltes persones a qui havíem ajudat no han continuat, i no sempre en sabem els motius. No som tan pretensiosos de creure que després de nosaltres tot s’acaba. L’Església continuarà, segurament, d’una altra manera, i no som qui per jutjar com. Esperem que l’Esperit Sant inspiri i que tots, també els joves dins l’Església, estiguem oberts a interpretar la seva voluntat.
Hi ha hagut una davallada atribuïble a molts factors que se’ns escapen, però ens ha de fer reflexionar, estudiar i, sobretot, no desanimar-nos. Precisament quan les coses semblen més difícils, més hem d’aportar la part positiva: no quedar-nos desanimats amb els desanimats, sinó animar-los. Aquesta és la nostra tasca: ser animadors de la fe i testimonis. Només podem comunicar el que vivim, i si no ho vivim, malament ho transmetrem.
Amb quin missatge li agradaria acabar?
Voldria agrair a l’Ajuntament de Figueres i a tothom qui l’ha fet possible aquest reconeixement. M’agradaria que servís per valorar no només la meva feina, sinó la tasca de totes les comunitats parroquials que no apareixen als mitjans, però que mantenen les parròquies en tots els sentits: pastoralment, vitalment i econòmicament. També vull compartir aquest reconeixement amb els companys capellans, especialment aquells que treballen en pobles petits o que estan al servei de moltes parròquies, sovint més mereixedors que jo. Abans cada parròquia tenia capellà; ara n’hi ha que en porten 18, 20 o 23. Aquesta gent s’ho mereix.
Finalment, també voldria compartir aquest reconeixement amb la família, especialment amb els pares, que ja són al cel i que veuen que allò que ens van transmetre ha donat fruits. Segur que els hauria fet il·lusió i esperem que n’hagin sigut testimoni.
