En el cor del Monestir de Sant Daniel, la monja Maria Assumpció Piferrer ha dedicat més de sis dècades a la vida monàstica benedictina. Barcelonina d’origen i gironina de cor, ha convertit la seva vocació en un camí d’acollida, pregària i cultura. Nascuda en una família nombrosa, des de ben jove es va sentir atreta per l’art i la cultura, així com per la reflexió i la recerca espiritual. Tot i que en un principi somiava amb una vida més convencional, la crida a la vida monàstica la va portar al cenobi gironí, on ha pogut combinar la pregària i l’estudi teològic amb la seva passió per la pintura i la bellesa artística. Marcada per la influència d’un dels seus germans, Cebrià Piferrer, monjo de Montserrat, la religiosa ha contribuït com a priora a fer del monestir un espai obert i acollidor forjant una rica trajectòria dedicada a l’altre.
Com viu la comunitat del Monestir de Sant Daniel aquest temps de ritme més pausat?
L’agost és molt més tranquil; es nota el silenci. No ve tanta gent, només algun grup, amics o parents. Aquest ritme pausat també ajuda molt, et permet dedicar temps a altres activitats. Durant l’any, amb la gent a l’hostatgeria i els grups que van i venen, sempre hi ha feina. Comptem amb l’ajuda de la Núria Túria, que ens facilita la gestió de l’hostatgeria. M’agrada saludar la gent i, a l’hora del sopar, parlar una estona amb ells; molts comparteixen la seva vida, i això és bonic. D’aquest temps em quedo amb el silenci, que et regala una pau profunda. Llegir, aprofundir, escriure articles, netejar, pintar armaris… tot té el seu sentit.
Què caracteritza o fa únic el monestir?
El ritme i la comunitat. Preguem i ens ajudem mútuament. Gaudim de les visites i de conèixer gent; això ens enriqueix.
En un entorn de pregària i treball constant, què significa per a vostès “descansar” o “aturar-se”?
Per a nosaltres, descansar vol dir desconnectar una mica. És curiós: en aquests dies de silenci tens més temps per dedicar-te a activitats que durant la resta de l’any no pots fer i queden aparcades. Avui, per exemple, m’he posat a pintar, i mira, ha valgut la pena.
A l’estiu, el monestir és més tranquil, més silenciós. Tot i això, a finals d’agost a Sant Daniel se celebren molt les festes: hi ha una setmana plena d’activitats, els infants venen i es fan sardanes a la plaça. És una festa viva, participativa, viscuda pels veïns, i nosaltres en formem part. La comunitat organitza moltes activitats al barri i ara hi ha molta gent jove, fins i tot una escoleta; la gent és amable i ens sentim afortunades de formar part d’aquest entorn.
Personalment, com viu aquest període vacacional?
Vaig a Sant Salvador a veure un dels meus germans i la meva cunyada. M’agrada molt el mar, el poble és molt bonic i s’hi està tranquil. Hi ha molt silenci.
Com es prepara el monestir per reprendre, al setembre, l’activitat habitual i l’acollida de visitants?
Fem moltes activitats i rebem moltes visites. Organitzem conferències: a vegades les impartim nosaltres i, altres vegades, convidem persones externes. De tant en tant venen personalitats que ens ofereixen interessants xerrades que a la gent li agrada molt. No sempre hem de ser nosaltres les protagonistes; aprendre dels altres també enriqueix. Anys enrere, impartia classes de pintura a l’escoleta del costat amb nenes més joves. Feia petits cursets i amb quatre indicacions elles ja aconseguien dibuixos molt bonics, plens d’imaginació. M’hi trobava bé, però ara ja no puc fer-ho: soc més gran i han sorgit altres responsabilitats.
Mirant el pròxim curs, quins projectes voldria compartir amb els nostres lectors per continuar creant vincles entre el monestir i la ciutat de Girona?
Tenim diversos projectes que ens permetran continuar creant vincles amb Girona. Al setembre reprenem les visites guiades, obrint les portes del monestir a tothom que vulgui conèixer la nostra història i gaudir de l’espai, i sempre ens alegra veure com els visitants marxen meravellats. També continuarem organitzant conferències i xerrades amb convidats externs, que ens ofereixen perspectives noves i enriqueixen la comunitat, com la xerrada prevista per l’octubre sobre el sentit històric del monestir i la seva trajectòria al llarg dels segles.
A més, continuem vinculant-nos amb el barri i la ciutat mitjançant activitats culturals. També mantenim la relació amb entitats properes, com la Fundació Ramon Noguera, que el pròxim any inaugurarà una residència per a persones amb discapacitat al costat del monestir, consolidant així la nostra presència i col·laboració amb la ciutat. L’objectiu és continuar oferint activitats que permetin a la ciutadania gaudir, aprendre i sentir-se part de la vida del monestir, reforçant un caràcter obert i integrador que sempre ens ha caracteritzat.
Què li ha regalat el monestir a la seva vida?
El monestir m’ha regalat l’oportunitat de connectar profundament amb les altres persones. Quan venen i comparteixen les seves històries, em quedo admirant la bellesa de cadascú. No és només la meva mirada; és escoltar i ser testimoni de la seva serenitat i confiança, fins i tot després d’haver viscut moments difícils. Aquests instants tan humils i intensos em colpeixen.
Com l’ha ajudat la pregària?
La pregària m’ha ajudat molt. Comencem el dia amb les matines, després les laudes, la pregària del migdia —que és més curta— i els vespres, que són els més bonics, amb els cants. Els vespres aporten molta serenitat, i quan hi ve gent, encara és més bonic. M’encantaria que participessin, perquè podrien compartir aquesta alegria i joia. Els dissabtes seria especialment bonic; podrien descobrir tota la bellesa de la litúrgia, dels salms, que són autèntica poesia.
Voldria que la gent veiés el monestir més enllà de la història: aquestes pedres són vives amb anys i anys d’experiència. El monestir és present, viu, i continua existint. Si pogués parlar… seria fascinant escoltar-lo. Destaca la bellesa del lloc, la serenitat i el benestar que s’hi troba acompanya tothom. Molts visitants arriben cansats, amb la necessitat de centrar-se en si mateixos o en els estudis, i aquí troben un espai tranquil i acollidor. La vall de Sant Daniel és tan bonica: la seva llum, el seu silenci… un silenci ple que et permet sentir l’abraçada de l’altre i mirar més enllà dels ulls.
Què destacaria de l’acollida que ofereix la comunitat?
Som monges normals, amb virtuts i defectes, però amb alegria i joia que transmetem a qui ens visita. Sant Daniel té una energia especial: està una mica apartat de la ciutat, però alhora en forma part. La gent que ve ens troba amb els braços oberts i un somriure ben gran. Ens agrada descobrir la riquesa de les persones que ens visiten: les seves vivències, les seves històries. I elles marxen amb alegria, contentes d’haver estat aquí i d’haver estat escoltades. Ningú que passa pel monestir ens deixa indiferent; cada visita deixa una empremta i dona vida a aquest lloc.
Com creu que s’hauria de viure un dia festiu com avui, amb tantes celebracions dedicades a la Mare de Déu?
És important aprofitar l’ocasió per viure’l amb l’altre, amb un mateix i amb la família. Hem de ser conscients que la vida és preciosa: és pau, és joia, és amor. És estimació. Com diu Sant Benet, l’altre que arriba és com Crist, i això m’ha aportat sempre respecte i humilitat. Les persones que venen a l’hostatgeria m’han ensenyat respecte i admiració: totes són diferents, però totes aporten bellesa i delicadesa a la vida del Senyor.
