Quan falten poques hores per a l’inici del conclave del qual haurà de sortir el papa 267 de l’Església catòlica, la majoria d’organismes vinculats a l’estructura de govern de la Santa Seu viuen moments intensos i marcats encara per la tristesa provocada per la mort del papa Francesc. Un d’aquests organismes és la Secretaria General del Sínode, on el seu sotssecretari, Luis Marín de San Martín (Madrid, 1961), dissecciona amb Flama alguns dels reptes més imminents per a l’Església en el món actual, des de la continuïtat de la reforma sinodal fins a la pau mundial, passant per la intel·ligència artificial i les comunicacions. “De seguida que pugui, recordaré al nou papa la necessitat de continuar prenent-nos seriosament totes aquestes qüestions”, assegura el religiós, establert a la comunitat agustiniana de Roma des de l’any 2008.
Com viu vostè aquest període de seu vacant?
Per una banda, tinc el sentiment de pèrdua i de dolor per la mort de Francesc, un papa que ha entrat en el cor de la gent. La seva mort, per mi, ha sigut sobtada però no inesperada. Diumenge de Pasqua el vàrem veure desgastat, sense gairebé forces i, no obstant això, va voler passejar per la plaça amb el papamòbil per estar a prop de la gent. Va morir pràcticament de la mateixa manera que va arribar al papat i es va presentar com un bisbe de Roma per al poble i va demanar pregàries per ell.
D’altra banda, és un moment de mantenir una mirada de fe i eclesial, de sentit d’universalitat dins l’Església, amb un poble de Déu que camina il·luminat per l’Esperit i que malgrat les circumstàncies històriques, avança amb l’esperança dipositada en el futur.
Pel que fa a les qüestions del dia a dia, en aquesta oficina la feina s’ha alentit una mica amb la mort de Francesc. Teníem tot un programa d’actuació per aquest mes de maig que ha quedat mig aturat, en part perquè la Secretaria del Sínode —recordem— està presidida pel papa.
Amb el papa Francesc, el Sínode ha deixat de ser un organisme exclusiu dels bisbes i s’ha obert a tot el poble de Déu. En el Col·legi Cardenalici, això no passa, evidentment, però, no obstant això, durant els darrers anys ha ampliat la perspectiva incorporant membres de països i continents més perifèrics com l’Àfrica, Oceania o l’Àsia. Aquest és un reflex de l’aposta universalitzadora del pontífex?
En efecte, aquí es manifesta que hi ha un sentit eclesial de participació més ampli. En el Col·legi Cardenalici, amb Francesc, ha augmentat fins a 70 el nombre de països representats, mentre que ha baixat el nombre de cardenals europeus. Això ha implicat una opció clara per les perifèries i per les minories eclesials que ha portat a crear cardenals en llocs on fins ara no n’hi havia i amb comunitats cristianes petites. Aquesta ha sigut una gran aportació pel que fa al papa Francesc.
Aquesta universalització del col·legi de cardenals fa de l’actual conclave un esdeveniment especialment remarcable?
Tots els conclaves són històrics perquè marquen un punt d’inflexió en el perfil evolutiu de l’Església. És un moment molt important en què l’Església elegeix un nou líder per continuar fent present l’evangeli en el món, que ara per ara viu una situació convulsa, com en molts altres moments de la història.
Diversos són els reptes de l’Església en l’actualitat. Però considerant aquest món convuls a que vostè fa referència, la recerca de la pau mundial, per la qual han treballat tant els darrers papes, és potser la principal prioritat?
Sense dubte, les crides per la pau que ha fet Francesc de manera tan intensa han de continuar. L’Església ha de ser una veu profètica que clama per la pau, que denuncia la guerra i les seves causes i que proposa una nova forma de relacions humanes. Tots els papes del darrer segle han treballat en la mateixa línia, i el pròxim també haurà de ser una veu forta i clara per la pau. I no només el papa, sinó tots els cristians del món hauréim de ser homes i dones promotors de pau.
En un moment marcat pel lideratge de mandataris partidaris de la guerra i del rearmament, l’Església és l’únic actor mundial veritablement implicat per aconseguir la pau?
La força de l’Església és l’Evangeli, de Crist Jesús, que és l’amor encarnat entre nosaltres. No és el poder i el prestigi, sinó el servei. Per això, l’autoritat del papa s’entén com a servei. La veu de Francesc ha sigut forta internacionalment, un punt de referència, i la del pròxim papa també ho serà.
I en matèria sinodal, quin serà el repte més immediat del pròxim papa?
Doncs continuar endavant amb aquest procés que en aquests moments implica continuar desenvolupant el Document Final del Sínode entre les esglésies locals per arribar a l’Assemblea Eclesial de l’any 2028, una trobada que no substitueix el Sínode sinó que n’és la conseqüència.
Aleshores, no hi ha marxa enrere, en aquest aspecte?
No hi ha marxa enrere. Una cosa que ha quedat clara és que la sinodalitat és una dimensió constitutiva de l’Església, que és sempre comunió, unida a Crist i als germans i germanes que formen el cos de Crist. Això ens porta a la participació de tothom, a la corresponsabilitat, cadascú des de la seva vocació, el laic com a laic, el bisbe com a bisbe, però tots al mateix nivell i al servei d’una Església oberta que surt a portar l’alegria de l’Evangeli a tots els racons del món. No ens podem limitar a la queixa perquè el món està malament, creix la guerra, el laïcisme. El papa que vingui, continuarà aquest camí, perquè l’Església sempre va endavant.
