La germana Lucía Fonts Santana (L’Haya, Països Baixos, 1992) professarà la seva professió perpètua dins de les missioneres combonianes el pròxim 14 de setembre a Barcelona, després d’un any de preparació a Itàlia, tot i que ella mateixa confessa que “desitja tornar aviat” a la República Centreafricana, país on desenvolupa la seva missió pastoral enfocada en l’atenció al poble pigmeu.
A Bangadou, que forma part de la diòcesi de Mbaiki, les religioses desenvolupen una pastoral integral, atenent l’educació i la salut del poble pigmeu. La germana Fonts, infermera de professió, ha treballat al centre hospitalari que rep el suport de l’Església catòlica de Polònia, i més recentment ha format part de la Comissió de Pastoral Aka, creada pel bisbe combonià Jesús Ruiz.
“La lectura de la Paraula de Déu i viure la fe en comunitat, des de la meva pròpia vida i intentant aplicar-la, em va fer plantejar que potser Déu m’estava demanant alguna cosa més. Ja era infermera i havia treballat un any, però la missió ha estat un descobriment per a mi, ja que no pensava fer-me religiosa. Després, la missió es va convertir en una opció per a tota la vida”, detalla la germana Fonts.
La jove catalana, que va entrar a les missioneres combonianes amb 23 anys, va fer el postulantat a Granada i posteriorment el noviciat a l’Equador, abans d’arribar a l’Àfrica. “Aquest temps a Itàlia m’ha anat bé per revisitar la meva història, per confirmar la crida del Senyor i poder donar aquest sí per sempre. Tot i que estic contenta de poder tornar a la missió”, apunta.
Com neix la seva vocació religiosa?
La meva vocació ha estat com una llavor que el Senyor ha sembrat des de molt jove al meu cor. El Senyor va cridar els meus pares a participar en l’Església, concretament en el Camí Neocatecumenal, que és on es van conèixer. Sóc la primera de quatre germans, en una família que ens va transmetre la fe. Vaig néixer als Països Baixos, tot i que després la meva família es va traslladar a Barcelona perquè el meu pare buscava una feina on pogués col·laborar en la construcció d’una societat millor. Valors com la solidaritat i la internacionalitat són coses que he viscut des de molt petita.
Com s’inicia el seu vincle amb les missioneres combonianes?
Això pot semblar sorprenent, ja que no tenia cap vincle amb elles. Al Camí havia sentit parlar de la missió ad gentes (famílies neocatecumenals que són enviades a territoris de missió, NdR.), però un dia, mentre estudiava primer d’infermeria a la universitat, vaig veure a la biblioteca la revista Mundo Negro i a la portada hi sortia una religiosa amb un nen africà als braços. Em va cridar molt l’atenció, ja que ja niava al meu cor el desig de fer una experiència missionera o de poder col·laborar amb un país en vies de desenvolupament. Al final de la revista posava ‘Vols fer una experiència de missió?’ amb el contacte d’una religiosa, i vaig sentir molt fortament que m’hi havia de posar en contacte per fer aquesta experiència, i així les vaig conèixer.
Quina és la situació global que viu actualment la República Centrafricana?
Com el seu nom indica, està ubicada al centre del continent. És un país que ha patit constantment situacions de conflicte des de la seva independència. L’any 2013 hi va haver una crisi terrible al país amb tensions entre cristians i musulmans, i encara avui la població experimenta les conseqüències d’aquesta situació. La nostra missió està a Bangadou, una zona molt aïllada situada a la plana fèrtil del Congo, i allà es viu del que produeix la terra però fonamentalment de l’explotació minera. Amb els valors de l’Evangeli, vivim enmig del poble donant suport en tot el que podem.
Quina és la tasca d’evangelització i promoció social que realitzen les missioneres combonianes en aquesta zona?
A la zona on som hi ha dues ètnies principals: els bantús, majoritaris al centre d’Àfrica, i els pigmeus. Ens van cridar des del bisbat de Mbaiki per fer una tasca pastoral amb el poble pigmeu. Des de la nostra arribada ens hem dedicat a l’educació, que és una de les grans mancances del país. Cada poble ha d’organitzar les seves escoles i falten mestres. Amb l’educació, treballem per enfortir la dignitat de les persones i aconseguim que els joves no caiguin en mans de les guerrilles ni vegin com a únic futur entrar en els conflictes. També tenim un hospital, sostingut per Polònia, on oferim atenció sanitària als pigmeus i a la resta de la població amb un servei de qualitat. En total, atenem tres escoles, una d’elles a l’interior de la selva, i el centre hospitalari.
En l’evangelització, fem catequesi i intentem inculturar-nos amb ells. En l’àmbit personal, m’he proposat aprendre l’idioma dels pigmeus, tota una odissea, ja que no hi ha llibres ni manuals d’ensenyament, així que l’aprens parlant-lo amb la gent. Aprendre la seva llengua ens ajuda a preservar-la, així com la saviesa ancestral d’aquest poble.
Quins reptes tenen en el dia a dia de la missió?
En l’evangelització, per exemple, és difícil ensenyar la Paraula de Déu quan gairebé tots els catecúmens, siguin joves o adults, són analfabets. Com a Església, intentem solucionar-ho amb les escoles. Un altre repte és inculturar-nos, prendre temps per escoltar-los i veure les llavors de l’Evangeli presents en la seva pròpia cultura. També, en aquesta zona, hi ha explotacions mineres que generen desestructuració social i trenquen el teixit comunitari, ja que els homes marxen a treballar a les mines i deixen les dones soles a casa durant molt temps, amb els nens, i elles han d’anar a treballar el camp. Hi ha presència de malnutrició infantil, només per citar un dels problemes que impedeixen a la població viure amb dignitat.
Una Església que allibera
El poble pigmeu, com a ètnia minoritària, pateix un alt grau de marginalitat. Com desenvolupeu la feina pastoral integral amb ells?
A la diòcesi s’ha creat la Comissió de Pastoral Aka, ja que els pigmeus pateixen molta marginació. Són considerats “semi-homes” per part de la resta de la població i això els fa vulnerables a situacions d’abús, explotació i fins i tot semi-esclavitud. En aquest sentit, és bonic veure com l’Evangeli pot aportar llum i llibertat a aquestes persones, perquè un cop batejats tots passen a formar part de la mateixa comunitat cristiana, on ja no hi ha amos ni servents, sinó que tots tenim la mateixa dignitat de fills de Déu.
És increïble veure la força alliberadora de l’Evangeli en aquest context, on els pigmeus són cada vegada més capaços d’aixecar-se i lluitar pels seus propis drets, que és el que nosaltres busquem al final. A vegades, els missioners podem caure en l’assistencialisme, el paternalisme i fins i tot, l’infantilisme. Estem treballant com a Església per canviar les formes de fer missió per tal d’aixecar les persones. El nostre objectiu de missió és que els pobles puguin aixecar-se i caminar per ells mateixos, però això és un procés lent, ja que un poble mil·lenari no pot canviar d’un dia per l’altre.
Què podem aprendre els cristians de Catalunya de l’experiència de fe dels pobles de l’Àfrica?
Certament parlem de realitats i contextos diferents. A l’Àfrica, és molt interessant com les famílies que van acollint la fe són capaces d’anar en contra de tot allò que han après, com la poligàmia o l’ús de la bruixeria, per exemple. En aquests llocs, la comunitat té una força molt gran, i aquells que es converteixen són capaços d’arriscar fins i tot la vida per l’Evangeli i pel missatge alliberador de Jesucrist, que els allibera de la por als esperits i d’estar embruixats. Per a ells, la resurrecció de Jesucrist és una bona notícia. Quan acullen i viuen la fe amb aquella alegria i llibertat enmig de situacions de molt patiment, aquesta em sembla que és la millor recompensa per a un missioner.
Com aquesta vivència de missió li ha ratificat la seva opció per la vida religiosa, germana?
La missió és una experiència meravellosa en la qual, fins i tot en situacions de perill en què ens hem trobat pensant que esclataria un altre conflicte armat, he sentit el Senyor a prop meu, de nosaltres. Jo he sentit la confirmació de la meva vocació religiosa estant-hi, fent causa comuna i compartint la vida amb totes les conseqüències que això comporta. Jesús i l’Església són amb nosaltres. No és que hi vagi només a ajudar, que també, sinó la certesa que Jesús és aquí, és ell qui ens precedeix. La missió és de Déu i jo sóc aquí perquè hi he estat enviada, i a més, amb la disponibilitat de donar la vida per això.
Què diria a un jove o una jove que sent la vocació d’anar a la missió, però que encara s’ho està pensant o té dubtes sobre si fer o no una experiència missionera?
Jo vaig entrar en aquesta aventura meravellosa de la missió amb una experiència. El consell que donaria és que busquin, que vagin a la missió però amb la pregunta al cor ‘Senyor, què vols de mi?’ Perquè segurament un anirà a un país on no hi ha comoditats i hi ha presència d’injustícies, i això ens toca el cor, i a través d’això el Senyor crida a la missió, perquè falten obrers a la collita. Si fas una experiència de missió, obre’t al que el Senyor et vulgui demanar, perquè quan vas a l’Àfrica o a Amèrica Llatina, aquesta experiència et toca molt endins. Si el Senyor et crida a lliurar la vida per les persones que estan en necessitat i, fonamentalment, necessitades de la Bona Nova, acull-ho, escolta-ho i dona-li la importància que té.
