En aquests primers sis mesos de pontificat, Lleó XIV ha demostrat que la revolució no sempre ha de venir embolicada en el típic estrèpit de timbals, fanfarres, flaixos de fotògrafs i titulars de telediaris. El seu estil sobri, pausat i molt calculat ha instal·lat una dinàmica de reforma que aposta per la paciència del procés i la centralitat de les persones.
Ambigüitat calculada
Es podria definir aquest inici de pontificat com una “ambigüitat calculada”, perquè cada gest, cada nomenament i cada paraula estan mesurats per avançar sense fractures visibles, assegurant la unitat de l’Església enmig d’un món que exigeix cada cop més a la institució.
Més de noranta disposicions en sis mesos no signifiquen improvisació sinó una feina dissenyada per governar. Lleó XIV ha desplegat un mapa pastoral global, treballant per blocs territorials, assignant responsabilitats a persones de confiança formats en l’escolta profunda i la corresponsabilitat, impedint nomenaments ràpids o de farciment. És a dir, Prevost ha ‘après’ aviat a ser Papa i a exercir el papat.
La mirada posada a Àsia, Amèrica, Àfrica i Europa encarna la seva visió: una Església que no s’omple de càrrecs, sinó que dóna suport a comunitats concretes, mantenint viva la diversitat sense perdre la unitat essencial.
L’ambigüitat calculada de Lleó XIV s’ha convertit en el senyal d’identitat estratègica del seu pontificat durant aquests primers sis mesos, no només com a eina de gestió eclesial, sinó també com a manera d’afrontar la complexitat doctrinal, pastoral i geopolítica que travessa avui l’Església.
Caractarístiques del seu govern fins ara
El seu govern és la millor prova d’aquesta metodologia:
Nomenaments episcopals sense ruptures: Lleó XIV ha realitzat més de 90 provisions en mig any, però evitant els “girs bruscos” sobtats, optant per líders diocesans amb perfils diversos i de consens, fins i tot combinant avenços pastorals a Amèrica o Àfrica amb gestos tradicionalistes a Europa, com la reactivació d’algunes pràctiques litúrgiques preconciliars. Aquesta combinació d’aparença de continuïtat i tímida obertura busca sumar suports i dissoldre resistències internes sense proclamar girs radicals.
Discursos i documents amb marges oberts: En intervencions clau sobre qüestions doctrinals o morals (com el paper de la dona, l’acollida de realitats familiars diverses o la intel·ligència artificial), utilitza fórmules com “de moment no tinc intenció de canviar” o “és molt improbable que en un futur immediat…”, evitant tant el tancament definitiu com l’obertura rotunda, per contenir debats interns i oferir espai a diverses interpretacions sense trencar l’equilibri.
Tanmateix, s’ha alineat clarament amb Francesc en la seva primera gran exhortació, Dilexi te, per continuar posant els pobres al cor de l’Església i l’opció preferencial per ells com a quelcom innegociable. Els pobres seguiran sent els ‘vicaris’ de Crist a l’Església prevostiana, així com el clàssic ‘teulada, terra i treball’ dels moviments populars, que va encunyar Francesc.
Gests simbòlics i missatges dobles: Ha recuperat símbols “clàssics” del papat (vestimenta, música gregoriana, reapertura de Castel Gandolfo…), mentre manté les reformes socials i magisterials heretades de Francesc, permetent lectures oposades: els més conservadors el veuen com a restaurador, els renovadors perceben continuïtat amb l’aggiornamento de l’‘Església en sortida’.
Silencis i prudència política davant conflictes globals: Allà on Francesc era contundent i explícit (cas de les màfies a Itàlia o el conflicte ucraïnès o palestí), Lleó XIV tria deliberadament el silenci o declaracions molt generals sobre la pau i el sofriment humà, evitant confrontar directament amb actors polítics, cosa que alimenta crítiques d’“equidistància” i suscita alhora acceptació en camps oposats.
Relació amb la Cúria i resistència interna: En matèria de càrrecs curials, Lleó XIV manté figures nomenades per Francesc (com el cardenal Víctor Manuel Fernández), malgrat les crítiques de sectors conservadors, enviant un senyal clar d’institucionalitat i prudència, amb les “regnes més curtes” i major control sobre la seva línia d’acció, però sense cessaments dràstics.
Un equilibri necessari per avançar
I és que els pobres i la sinodalitat són els criteris per a una Església en moviment. Ni ruptura, ni immobilisme, sinó una reforma silenciosa que conjuga tradició i futur amb la saviesa del discerniment.
En definitiva, aquesta ambigüitat calculada, curosament construïda en nomenaments, silencis, paraules escollides i símbols, ha permès que el pontificat avanci sense grans fractures ni concessions perilloses, guanyant temps i sumant adhesions en un moment en què qualsevol gest rotund podria provocar cismes o resistències majors.
El resultat és una Església que navega entre tensions, sense perdre del tot cap bàndol intern, i que continua buscant, sota l’ambigüitat planificada de Lleó XIV, l’equilibri necessari per avançar pel difícil camí de la sinodalitat sense trencar la unitat.
Article de José Manuel Vidal publicat en col·laboració amb Religión Digital.
