“Voldria que renovéssim junts, avui, la nostra plena adhesió a aquest camí, a la via que des de fa ja decennis l’Església universal està recorrent després de les petjades del Concili Vaticà II”. En el seu primer discurs com a pontífex, enfront de tots els cardenals, els que el van votar i els que no, Lleó XIV va llançar les claus del seu pontificat: un pontificat continuista amb el de Francesc, que tindrà en el Concili, l’aposta per la sinodalidad i els descartats i “el diàleg valent i confiat amb el món contemporani” els seus principals eixos.
Així ho va deixar clar en les seves primeres paraules, en les quals va reclamar als purpurats “plena adhesió” als principis de l’Evangeli i del Vaticà II, que “el papa Francesc ha recordat i actualitzat magistralment el seu contingut en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium“. El text programàtic de Bergoglio també sembla que ho és de Prevost. Així, va assenyalar com a “notes fonamentals: el retorn al primat de Crist en l’anunci; la conversió missionera de tota la comunitat cristiana; el creixement en la col·legialitat i en sinodalidad; l’atenció al sensus fidei, especialment en les seves formes més pròpies i inclusives, com la pietat popular; la cura amorosa dels febles i descartats, i el diàleg valent i confiat amb el món contemporani en els seus diferents components i realitats”.
“Es tracta dels principis de l’Evangeli que animen i inspiren, des de sempre, la vida i l’obra de la Família de Déu”, va afegir Lleó XIV, qui, comprometent-se amb aquest camí, va explicar les raons de l’elecció del seu nom: “En sentir-me cridat a prosseguir aquest camí, vaig pensar en el nom de Lleó XIV. Hi ha diverses raons, però la principal és perquè el papa Lleó XIII, amb la històrica encíclica Rerum novarum, va afrontar la qüestió social en el context de la primera gran revolució industrial i, avui, l’Església ofereix a tots el seu patrimoni de doctrina social per a respondre a una altra revolució industrial i als desenvolupaments de la intel·ligència artificial, que comporten nous desafiaments en la defensa de la dignitat humana, de la justícia i el treball”. Clar i rotund.
Com Francesc, Prevost també va voler culminar fent seu el desig de Pau VI: “Que sobre el món sencer passi una gran flama de fe i d’amor que il·lumini a tots els homes de bona voluntat, aplanant els camins de la col·laboració recíproca i que atregui sobre la humanitat, l’abundància de la benevolència divina, la força mateixa de Déu, sense l’ajuda de la qual res val ni res és sant“.
Un desig necessari per a algú que, com va admetre davant els cardenals, va decidir “acceptar un jou que clarament supera no sols les meves forces, sinó a les de qualsevol altre“. I fer-ho amb ajuda: “Sé que compto sempre, sempre, amb el vostre auxili, l’auxili del Senyor, i, per la seva Gràcia i Provisió, amb la proximitat de vostès i de tants germans i germanes que en el món sencer creuen en Déu, estimen l’Església i sostenen amb l’oració i les bones obres al Vicari de Crist”.
En el discurs públic (perquè va haver-hi una altra part, privada, en la qual el Col·legi Cardenalici va repassar algunes de les propostes de futur per a l’Església que es van debatre en el preconclave), Lleó XIV va voler agrair la labor, i demanar “un aplaudiment” al degà Re i al camarlenc Farrell “pel valuós i difícil paper que han exercit durant el temps de la Seu Vacant i la convocació del conclave”.
I, com ja està sent habitual en aquest pontífex, “voldria que contempléssim junts el trànsit del recordat Sant Pare Francesc i el conclave com un esdeveniment pasqual, una etapa del llarg èxode a través del qual el Senyor continua guiant-nos cap a la plenitud de la vida”. “En aquesta perspectiva, confiem al ‘Pare de les misericòrdies i Déu de tot consol’ (2 Co 1,3) l’ànima del pontífex difunt i també el futur de l’Església”, va culminar, destacant l'”estil de total dedicació al servei i de sòbria essencialitat de vida, d’abandó en Déu durant el temps de la missió i de serena confiança en el moment del retorn a la Casa del Pare”. “Recollim aquesta valuosa herència i reprenguem el camí, animats per la mateixa esperança que ens ve de la fe”, va subratllar.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
