Tres setmanes després de la seva elecció, el pontificat de Lleó XIV, tot just esbossat, continua sent escrutat fins al mínim detall. Va succeir des del mateix instant en què, passades les set de la tarda del 8 de maig, Robert Francis Prevost va treure el cap per la llotja de la basílica de Sant Pere per dir aquell ja històric “la pau sigui amb vosaltres”.
Amb aquella aparició van començar les anàlisis –unes més reveladores i rellevants que altres, és veritat– per buscar en els gestos la certificació de la continuïtat o els signes de la ruptura. I en aquestes apressades tres setmanes en què es veu un home transmutant-se encara en alguna cosa que alguns poden voler buscar però que al final s’escapa a les lògiques humanes, s’aprecia fonamentalment aquesta continuïtat però amb ajustos, alguns marca de la casa, altres introduïts en la ruta de vol per ajustar el rumb i evitar les turbulències internes viscudes en el pontificat anterior.
Quins són aquests signes de continuïtat amb Francesc? No cal buscar gaire per trobar-los en les paraules de Lleó XIV. La mateixa tarda de la seva elecció, igual com alguns van somriure i altres van fer un bot en veure’l revestit amb la musseta, com havien fet Benet XVI o Joan Pau II, per remetre’s als seus immediats antecessors, va tenir paraules inequívocament d’agraïment per al Papa argentí.
En aquestes tres setmanes, a més, les al·lusions a Jorge Mario Bergoglio han estat constants, des de la missa d’inici del seu pontificat, en la primera audiència general, en complir-se el primer mes de la mort de Francesc.
Però aquestes al·lusions directes no han estat simples records o agraïments. La continuïtat s’ha vist també remarcada des d’un principi, al·ludint a les línies eclesials del pontificat anterior, sobretot a l’aposta per la sinodalitat i el diàleg ecumènic (serà ell qui faci el desitjat viatge de Francesc a Nicea) i interreligiós.
S’ha apreciat també amb nomenaments que alguns esperaven que haguessin acabat en aquesta etapa, com el d’una altra dona per al Dicasteri per a la Vida Consagrada, en aquest cas, com a secretària.
Igualment continuista serà en un altre punt controvertit per als més intransigents amb el pontificat de Francesc: la seva aposta per l’ecologia integral, com es va demostrar clarament en fer seva Laudato si’, des del balcó apostòlic després del rés del Regina Coeli, el dia que es complia el desè aniversari de la publicació de la primera encíclica ecologista.
I, sens dubte, continuista és –encara que aquesta és una opció seguida fil per randa també pels seus antecessors– la seva tasca de constructor de ponts, la seva veu, gairebé única, a favor de la via de la pau i del diàleg, redoblant esforços des del Vaticà per fer viable aquest camí, encara que amb segell propi, donant més espai a la via clàssica de la diplomàcia vaticana, cosa que Francesc es saltava de tant en tant. Aquesta qüestió la va resumir el mateix Lleó XIV en la seva primera trobada amb els empleats de la Santa Seu: “Els papes passen, la cúria roman”.
I aquest estil propi ha començat a veure’s també (la qual cosa, d’altra banda, sempre és sana) des dels seus primers passos com a papa. Sí, efectivament, des que va sortir al balcó revestit amb la musseta, i altres detalls no menors, clarament rupturistes i potser pensats per a la galeria, com el de deixar que besin l’anell del Pescador (gest que irritava Francesc) o no prestar-se als selfies, aspectes que els crítics consideraven que degradaven el ministeri petrí.
En aquesta línia de gestos diferencials hi ha altres, com el pectoral que fa servir el papa Prevost, que torna a ser d’or, en lloc de plata, o el cotxe que utilitza, que és un Volkswagen elèctric de color negre que li agrada conduir ell quan pot fer-ho, en lloc del utilitari Fiat 500L blanc de Francesc.
També semblava clarament destinat a calmar els crítics (per molt que vingui marcat a foc en el carisma agustinià) les seves contínues apel·lacions a la unitat de l’Església, fractura negada per tothom, però evident fins i tot per als no creients.
Molt evident des dels primers compassos del pontificat de Francesc –allà hi ha els cardenals de les dubia–, es va redoblar a partir de la convocatòria del Sínode de la Sinodalitat i les seves dues assemblees i la fulla de ruta marcada per Francesc fins a l’any 2028.
Per això, encara que Lleó XIV ha remarcat aquesta opció sinodal, la polarització viscuda dins l’Església faria que el nou Papa acompassés aquest camí –que ell mateix va promoure sent bisbe de Chiclayo i que porta en el seu ADN agustinià i de missioner impregnat de les conferències de l’Episcopat llatinoamericà– amb el de la col·legialitat episcopal, perquè els bisbes, que s’han sentit incòmodes compartint espai, paraula i vot amb laics i dones, no sentin que el terra s’obre sota els seus peus.
No arriba al mes i ja hi ha signes evidents de continuïtat, així com d’un estil propi. Prevost no serà un clon de Francesc. Té la seva personalitat pròpia, fruit també del seu ambient geogràfic de procedència, els Estats Units, tan allunyat del caràcter argentí descendent d’italians de Bergoglio, per molt que Lleó XIV ho sigui també d’espanyols. I sense oblidar les respectives empremtes que en tots dos han deixat els seus respectius carismes, els segells d’Agustí d’Hipona i d’Ignasi de Loiola.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
