Profunda i bella catequesi la d’aquest matí en l’audiència general dels dimecres, on el papa, des del centre del relat de la Passió, la crucifixió, va voler remarcar que, “en la creu, Jesús no apareix com un heroi victoriós, sinó com un captaire d’amor“, sinó com “un Déu que no s’avergonyeix de mendicar un xarrup, perquè en aquest gest ens diu que l’amor, per a ser veritable, també ha d’aprendre a demanar i no sols a donar”.
“Cap de nosaltres pot salvar-se per si mateix. La vida es «compleix» no quan som forts, sinó quan aprenem a rebre“, va subratllar Lleó XIV, fent seva una frase molt estimada (i molt repetida en contextos de crisi internacional com les que continuem vivint) pel papa Francesc.
“Aquesta és la paradoxa cristiana: Déu salva no fent, sinó deixant-se fer. No vencent al mal amb la força, sinó acceptant fins al fons la feblesa de l’amor”, va indicar el papa agustí, incidint en el fet que, “en la creu, Jesús ens ensenya que l’ésser humà no es realitza en el poder, sinó en l’obertura confiada als altres, fins i tot quan són hostils i enemics”.
“Aquesta veritat, aparentment tan simple, és difícil d’acceptar”, va reconèixer, no obstant això Prevost, perquè, va afegir, “vivim en una època que premia l’autosuficiència, l’eficiència, el rendiment“. “Tanmateix —va subratllar—, l’Evangeli ens mostra que la mesura de la nostra humanitat no la dona el que podem conquistar, sinó la capacitat de deixar-nos estimar i, quan és necessari, també ajudar”.
“En la fraternitat, en la vida senzilla, en l’art de demanar sense vergonya i d’oferir sense càlcul, s’amaga una alegria que el món no coneix. Una alegria que ens retorna a la veritat original del nostre ésser: som criatures fetes per a donar i rebre amor”, va destacar Lleó XIV. “No podem ‘acabar’ la missió de la nostra vida simplement acumulant poder o diners”, afegiria posteriorment en el seu resum de la catequesi en llengua anglesa, llegida per ell mateix.
“No hi ha res més humà, res més diví, que saber dir: necessito. No temem demanar, sobretot quan ens sembla que no ho mereixem. No ens avergonyim de allargar la mà. És precisament allí, en aquest gest humil, on s’amaga la salvació”, va afirmar el papa.
“Profunda preocupació” del papa pel Sudan
A l’hora de les salutacions en diferents llengües als grups de pelegrins que van tornar a omplir la plaça de Sant Pere, passats els rigors de l’estiu romà, León XIV va demanar oracions pels afectats pels despreniments de terra a les muntanyes del Sudan, i va mostrar la seva profunda preocupació per la situació que es viu al país, on a la violència que pateix la població derivada de la guerra, “com si no bastés”, s’uneix “la difusió del còlera, que amenaça a milers de persones, ja febles”.
“Estic molt pròxim a la població”, va assenyalar, per a, a continuació, fer “una crida a la comunitat internacional perquè es garanteixin corredors humanitaris“. “És temps de llançar un diàleg seriós i sincer entre les parts enfrontades per a posar fi al conflicte i portar la pau al Sudan”, va concloure.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb Religión Digital.
El text de l’Audiència General
Benvolguts germans i germanes,
En el centre del relat de la passió, en el moment més lluminós i alhora més fosc de la vida de Jesús, l’Evangeli de Joan ens lliura dues paraules que tanquen un misteri immens: «Tinc set» (19,28), i immediatament després: «Tot s’ha complert» (19,30). Paraules últimes, però carregades de tota una vida, que revelen el sentit de tota l’existència del Fill de Déu. En la creu, Jesús no apareix com un heroi victoriós, sinó com un captaire d’amor. No proclama, no condemna, no es defensa. Demana, humilment, el que per si sol no pot donar-se de cap manera.
La set del Crucificat no és només la necessitat fisiològica d’un cos destrossat. És també i, sobretot, l’expressió d’un desig profund: el d’amor, de relació, de comunió. És el crit silenciós d’un Déu que, havent volgut compartir tot de la nostra condició humana, es deixa travessar també per aquesta set. Un Déu que no s’avergonyeix de mendicar un xarrup, perquè en aquest gest ens diu que l’amor, per a ser veritable, també ha d’aprendre a demanar i no sols a donar.
«Tinc set», diu Jesús, i d’aquesta manera manifesta la seva humanitat i també la nostra. Cap de nosaltres pot bastar-se a si mateix. Ningú pot salvar-se per si mateix. La vida es «compleix» no quan som forts, sinó quan aprenem a rebre. I precisament en aquest moment, després d’haver rebut de mans alienes una esponja xopada en vinagre, Jesús proclama: «Tot s’ha complert». L’amor s’ha fet necessitat, i precisament per això ha dut a terme la seva obra.
Aquesta és la paradoxa cristiana: Déu salva no fent, sinó deixant-se fer. No vencent al mal amb la força, sinó acceptant fins al fons la feblesa de l’amor. En la creu, Jesús ens ensenya que l’ésser humà no es realitza en el poder, sinó en l’obertura confiada als altres, fins i tot quan són hostils i enemics. La salvació no està en l’autonomia, sinó a reconèixer amb humilitat la mateixa necessitat i saber expressar-la lliurement.
El compliment de la nostra humanitat en el disseny de Déu no és un acte de força, sinó un gest de confiança. Jesús no salva amb un cop d’efecte, sinó demanant alguna cosa que per si sol no pot donar-se. I aquí s’obre una porta a la veritable esperança: si fins i tot el Fill de Déu ha triat no bastar-se a si mateix, llavors també la seva set —d’amor, de sentit, de justícia— no és un signe de fracàs, sinó de veritat.
Aquesta veritat, aparentment tan simple, és difícil d’acceptar. Vivim en una època que premia l’autosuficiència, l’eficiència, el rendiment. No obstant això, l’Evangeli ens mostra que la mesura de la nostra humanitat no la dona el que podem conquistar, sinó la capacitat de deixar-nos estimar i, quan és necessari, també ajudar.
Jesús ens salva mostrant-nos que demanar no és indigne, sinó alliberador. És el camí per a sortir de l’ocultació del pecat, per a tornar a l’espai de la comunió. Des del principi, el pecat ha generat vergonya. Però el perdó, el veritable, neix quan podem mirar de front la nostra necessitat i ja no témer ser rebutjats.
La set de Jesús en la creu és llavors també la nostra. És el crit de la humanitat ferida que continua buscant aigua viva. I aquesta set no ens allunya de Déu, sinó que ens uneix a Ell. Si tenim el valor de reconèixer-la, podem descobrir que també la nostra fragilitat és un pont cap al cel. Precisament en el fet de demanar —no en posseir— s’obre un camí de llibertat, perquè deixem de pretendre bastar-nos a nosaltres mateixos.
En la fraternitat, en la vida senzilla, en l’art de demanar sense vergonya i d’oferir sense càlcul, s’amaga una alegria que el món no coneix. Una alegria que ens retorna a la veritat original del nostre ésser: som criatures fetes per a donar i rebre amor.
Benvolguts germans i germanes, en la set de Crist podem reconèixer tota la nostra set. I aprendre que no hi ha res més humà, res més diví, que saber dir: necessito. No temem demanar, sobretot quan ens sembla que no ho mereixem. No ens avergonyim d’allargar la mà. És precisament allí, en aquest gest humil, on s’amaga la salvació.
