En la seva segona catequesi del dimecres, el papa Lleó XIV ha explicat, davant 40.000 fidels reunits en la plaça de Sant Pere, la cèlebre paràbola del ‘Bon samarità’, per a convidar els fidels i l’Església a exercir la compassió en el concret, amb actes, amb fets, com va fer el samarità i, en canvi, no van fer ni el sacerdot ni el levita, que, en passar de llarg, van demostrar que “la pràctica del culte no porta automàticament a ser compassius”. Perquè, segons el papa Prevost, “abans que una qüestió religiosa, la compassió és una qüestió d’humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans”.
Text íntegre de la catequesi papal
Benvolguts germans i germanes:
Continuem meditant sobre algunes paràboles de l’Evangeli que ens ofereixen l’oportunitat de canviar de perspectiva i obrir-nos a l’esperança. La falta d’esperança, a vegades, es deu al fet que ens quedem atrapats en una certa forma rígida i tancada de veure les coses, i les paràboles ens ajuden a mirar-les des d’un altre punt de vista.
Avui m’agradaria parlar-vos d’una persona experta, preparada, un doctor en la Llei, que, no obstant això, necessita canviar de perspectiva, perquè està concentrat en si mateix i no s’adona dels altres (cf. Lc 10,25-37). De fet, li pregunta a Jesús com s’«hereta» la vida eterna, utilitzant una expressió que la considera com un dret inequívoc. Però darrere d’aquesta pregunta, potser s’amaga precisament una necessitat d’atenció: l’única paraula sobre la qual demana explicacions a Jesús és el terme «proïsme», que literalment significa «el que és a prop».
Per això, Jesús explica una paràbola que és un camí per a transformar aquesta pregunta, per a passar del «qui m’estima?» al «qui m’ha estimat?». La primera és una pregunta immadura, la segona és la pregunta de l’adult que ha comprès el sentit de la seva vida. La primera pregunta és la que pronunciem quan ens situem en un racó i esperem, la segona és la que ens impulsa a posar-nos en camí.
La paràbola que relata Jesús té, de fet, com a escenari un camí, i és un camí difícil i aspre, com la vida. És el camí que recorre un home que baixa de Jerusalem, la ciutat a la muntanya, a Jericó, la ciutat sota el nivell de la mar. És una imatge que presagia el que podria ocórrer: efectivament, succeeix que aquest home és assaltat, colpejat, despullat i abandonat mig mort. És l’experiència que es viu quan les situacions, les persones, a vegades fins i tot aquells en els qui hem confiat, ens lleven tot i ens deixen tirats.
Però la vida està feta de trobades que ens revelem tal com som. Ens trobem enfront de l’altre, de la seva fragilitat i la seva feblesa, i podem decidir què fer: cuidar-lo o fer com si res. Un sacerdot i un levita baixen per aquest mateix camí. Són persones que presten servei en el Temple de Jerusalem, que viuen en l’espai sagrat. No obstant això, la pràctica del culte no porta automàticament a ser compassius. De fet, abans que una qüestió religiosa, la compassió és una qüestió d’humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans.
Podem imaginar que, després d’haver romàs molt de temps a Jerusalem, aquell sacerdot i aquell levita tenen pressa per tornar a casa. És precisament la pressa, tan present en la nostra vida, la que moltes vegades ens impedeix sentir compassió. Qui pensa que el seu viatge ha de tenir la prioritat, no està disposat a detenir-se per un altre.
Però heus aquí que arriba algú que sí que és capaç d’aturar-se: és un samarità, és a dir, algú que pertany a un poble menyspreat (cf. 2 Re 17). Si és el cas, el text no precisa la direcció, sinó que només diu que estava de viatge. La religiositat aquí no té res a veure. Aquest samarità s’atura simplement perquè és un home davant un altre home que necessita ajuda.
La compassió s’expressa a través de gestos concrets. L’evangelista Lluc es deté en les accions del samarità, al qual anomenem «bo», però que en el text és simplement una persona: el samarità s’acosta, perquè si vols ajudar a algú, no pots pensar a mantenir-te a distància, has d’implicar-te, embrutar-te, potser contaminar-te; embenar-li les ferides després de netejar-les amb oli i vi; ho carrega en la seva muntura, és a dir, es fa càrrec d’ell, perquè només s’ajuda de veritat si s’està disposat a sentir el pes del dolor de l’altre; el porta a una posada on gasta els seus diners, «dos denaris», més o menys dos dies de treball; i es compromet a tornar i, si és necessari, a pagar més, perquè l’altre no és un paquet que cal lliurar, sinó algú que cal cuidar.
Benvolguts germans i germanes, quan serem capaces nosaltres també d’interrompre el nostre viatge i tenir compassió? Quan hàgim comprès que aquest home ferit en el camí ens representa a cadascun de nosaltres. I llavors, el record de totes les vegades que Jesús es va aturar per a cuidar-nos ens farà més capaces de compassió.
Resem, doncs, perquè puguem créixer en humanitat, de manera que les nostres relacions siguin més veritables i més riques en compassió. Demanem al Cor de Crist la gràcia de tenir cada vegada més els seus mateixos sentiments.
Text publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
