Com qualsevol tarda primaveral, els carrers de Sant Feliu de Llobregat s’omplen de famílies de diverses procedències culturals amb els seus infants en sortir de l’escola. I en jornades en què, com aquest passat dijous, s’enfronten equips com l’Espanyol i el Barça a última hora del vespre (en aquest cas, en territori diocesà, com és el Prat de Llobregat), les samarretes de referents futbolístics com una de les estrelles de l’esport català més emergents, Lamine Yamal (Esplugues de Llobregat, 2007), omplen un paisatge com el que protagonitzen, a la plaça de la Vila, un net amb la seva àvia, qui reconeix no haver llegit encara la darrera glossa dominical del bisbe Xabier Gómez sobre els atributs transculturals del jove blaugrana.
“Ho faré perquè sembla inspirador el que s’hi diu”, admet en fer-ne una lectura en diagonal. En una ciutat on, com moltes altres d’arreu de Catalunya, la diversitat d’orígens i de confessions forma part de la seva personalitat, la dona és una de les moltes persones que reconeixen en un esportista com Yamal, “de pare marroquí i mare equatoguineana”, com detalla Gómez en el seu text, una figura de la qual es pot aprendre que ser fill o filla de diverses cultures a la vegada és un tret que enriqueix l’ésser humà.
Precisament la glossa escrita pel bisbe de Sant Feliu de Llobregat apunta cap a aquesta qüestió —definida pel dominic com a “transculturalitat”—, i, com Yamal, són molts els fills de pares amb diverses nacionalitats que busquen en ell emmirallar-se en un model que el prelat qualifica d’exitós: “En un moment en què les identitats poden ser motiu de divisió, Lamine Yamal, en aquest moment, a més de la seva habilitat amb la pilota i el futbol, pot ser referent per a molts joves i no tan joves, que, com ell, porten a la pell i a l’ànima més d’una cultura. No cal escollir-ne solament una”, reflexiona Xabier Gómez.
“Amb més respecte i suport tindríem més Lamines”
Però casos com els de Yamal són puntuals per a Josep Braojos, coordinador del projecte Esports Sense Sostre de la parròquia de Santa Anna de Barcelona i president de l’Atlètic Missatgers de la Pau. “Si bé la diversitat i la vulnerabilitat generen talent i poder com en aquest cas, caldria una societat que resolgués millor la falta d’oportunitats per als nois i les noies que creixen en situacions com les que va viure el jugador del Barça”, assenyala. Per això, remarca que “amb més respecte i suport no només tindrem més Lamines, sinó que també podrem veure néixer més Alèxies”, referint-se a la també blaugrana Alèxia Putellas.
En un context social, com afirma el director de Càritas Barcelona, Eduard Sala, “en què cal acceptar les identitats múltiples i es crea una comunitat nova a través de la transculturalitat”, el coneixement mutu és essencial. Així ho pensa Josep Masabeu, president de Braval, una entitat barcelonina on “joves de trenta països diferents juguen barrejats en equips de futbol i de bàsquet en la lliga del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona, amb 120 equips de tots els barris de la ciutat”, subratlla. D’aquesta manera, des d’aquesta associació, s’observa, com diu Masabeu, “un motor per al foment de la tolerància i la cohesió social”.
“La glossa del bisbe Gómez em fa feliç”
Qui admet sentir-se “feliç” en llegir la glossa de Gómez és l’expresident del Barça, Joan Gaspart. “M’hi sento, precisament, en veure que els nostres jugadors també poden ser exemple d’aquest esperit que ressalta el bisbe Xabier; un esperit que no es distingeix per ser blanc o negre, musulmà o cristià, sinó per l’existència d’una personalitat que neix i mor, i que ens impregna de respecte cap a tothom“, sosté.
“L’esport porta la trasculturalitat integrada en el seu ADN”, afirma, per la seva banda, Bernat Buscà, entrenador olímpic i professor d’esportistes d’alt nivell a Blanquerna-URL, qui continua assenyalant que “avui dia, des de l’esport de barri fins a l’esport professional, no ens mirem mai el color de la pell, l’idioma que parlem ni les creences que tenim, sinó la persona o l’esportista en tota la seva dimensió“.
Aquesta observació és la que permet, per a aquest expert, “intentar evitar els prejudicis per cooperar o competir de forma sana”. “Lamine, sortint d’un barri on això passa cada dia, és un exemple molt clar d’aquesta dimensió transcultural del fenomen esportiu —conclou Buscà— i, per això, cada vegada que enlluerna el món, deixa clar a qui tingui algun problema amb això que no ha entès de què va tot plegat“.
