La vida del professor de religió i capellà secularitzat Josep Mateu (1980) ha donat moltes voltes i ha transcorregut per moments més bons i més dolents durant els últims vint anys, per bé que aquest montblanquí no té cap intenció d’esborrar “ni els bons ni els mals records”, comenta, de la seva memòria.
Aquell jove que era ordenat prevere el 2005 després de quatre anys creixent acadèmicament i musicalment a l’Escolania de Montserrat, d’estudiar en una escola religiosa i de moure’s en ambients parroquials des de l’adolescència, observa com, tot i iniciar els passos de la seva secularització el 2021, haver viscut “amb il·lusió” el ministeri sacerdotal és “el millor que m’ha passat mai“, afirma.
“Com em diuen els meus pares, jo gaudia damunt del presbiteri, ho vivia, i això es reflectia ràpidament en cada missa”, rememora. Uns anys més tard, en canvi, les aules d’un institut d’educació secundària han passat a ser el nou hàbitat professional d’un Mateu que es va doctorar en Teologia Dogmàtica a Roma, va ser rector en diverses parròquies de l’arxidiòcesi de Tarragona i va ocupar càrrecs de responsabilitat en el seu bisbat, mentre “en el meu interior, durant el temps en què tot això succeïa, hi havia una lluita interna que, en qüestions d’afectivitat, m’obligava a plantejar-me seriosament la idea de penjar els hàbits”, constata.
“Ja no em resulta difícil veure fotografies del passat”
“No em veia amb cor de continuar la meva vida mantenint aquella lluita”, prossegueix, per la qual cosa Josep Mateu —fent front a “una por inicial que em feia pensar en la dificultat de ‘refer’ la meva vida”— va decidir fer un pas que l’ha portat, anys després, a la situació de continuar assistint a missa, pregant i creixent en la fe cristiana tot recorrent a l’après anys enrere per “resoldre molts dels meus dubtes”.
“Estic secularitzat i, a pesar de deixar enrere una vida de molts anys, sempre hi trobo elements que em permeten ser millor persona i millor creient“, reconeix. Sense evitar mencionar en cap situació vital el seu passat sacerdotal (“ni tan sols davant dels meus alumnes, si aquests m’ho acaben preguntant”, agrega), cada vegada és menys difícil per a Josep Mateu mirar fotografies en què vestia amb sotana: “És un orgull per a mi, uns anys després, observar-me com algú que va poder manifestar un do tan gran com el sacerdotal, ara custodiat al fons del cor per poder cultivar-lo d’una altra manera“, conclou Mateu.
