Poc abans de 2022, aproximant-se la commemoració del 500è aniversari de l’elecció com a 218è papa de l’Església catòlica d’Adrià d’Utrecht (1459-1523), l’actual arquebisbe de València, Enrique Benavent, va considerar —aleshores com a bisbe de Tortosa— que el capellà tortosí Josep Alanyà (1943) era la persona indicada per submergir-se plenament en la biografia de qui també va ser líder de l’Església ebrenca de 1516 fins a uns mesos abans de morir. “No m’hi podia negar”, exposa el prevere referint-se a un suggeriment que amb motiu d’aquella efemèride va adquirir forma de conferència i que, aquest 2025, culmina amb la materialització del llibre El Papa Adrià d’Utrecht. Bisbe de Tortosa, editat per Onada.
“Vaig acceptar el repte de fer-lo perquè calia fer justícia, o, si més no, actualitzar la memòria d’un personatge del qual a casa nostra se’n sap poc”, continua Alanyà, canonge arxiver, director de l’Arxiu Històric Diocesà i un dels capellans tortosins que més bibliografia ha treballat sobre la història d’aquest bisbat, ara complementada amb “una obra que enriqueix, i molt, la vida, l’obra i la trajectòria d’Adrià VI”.
Així és com durant tres anys, Josep Alanyà ha escorcollat arxius de manera insistent —la majoria d’ells, en línia— dels Països Baixos, bressol del protagonista de l’obra, d’Espanya i del Vaticà resseguint una documentació que li ha permès “obrir en canal, com si fos una autòpsia”, la biografia de qui va ser elegit papa sense haver-se esmerçat per a aconseguir-ho, “i sense participar en el conclave“, afirma el capellà. “Després d’això”, prossegueix Alanyà, “possiblement no se’n pot dir gaire cosa més, sobre el bisbe i papa Adrià”, qui, fins a l’elecció de Joan Pau II, el 1978, va ser l’últim pontífex que no va tenir sang italiana.
En un pontificat molt breu, accidentat i intens, el papa Adrià va regir l’Església en unes circumstàncies complexes pel que fa a àmbits com la religió, la societat, la política, l’economia i la cultura. “Era el temps de l’Humanisme esclatant de la literatura, la música i les arts plàstiques; de l’afermament i l’expansió del protestantisme; de les divisions i les guerres entre els prínceps cristians; de la irrupció de l’islam a Europa i l’esfondrament de l’Imperi d’Orient; dels canvis de vida de la societat medieval a la moderna; de la introducció de les noves tecnologies, i de la nova manera de viure i contemplar el món”, apunta el prevere i historiador.
“Un home seriós, recte de consciència i just”
Íntim amic del pensador valencià Joan Lluís Vives (1492-1540) i d’Erasme de Rotterdam (1466-1536), va ser nomenat el 1507 per Maximilià d’Àustria com a preceptor del seu net gran, Carles de Gant, també net dels Reis Catòlics per la banda materna, quan aquest tan sols tenia 6 anys. Després de la mort de Ferran el Catòlic, el 1516, Adrià el va enviar a negociar amb el regent, el cardenal i arquebisbe de Toledo Francisco Jiménez de Cisneros, amb la finalitat que Carles esdevingués el nou sobirà dels regnes de Castella i d’Aragó. Més tard, també es va convertir en emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, després de la mort de Maximilià.
Alanyà, que ha recopilat tres visites documentades del bisbe Adrià a Tortosa, també reconeix que la seva prematura mort podria haver estat causa d’algun intent d’enverinament, “fins i tot dels mateixos cardenals amb què va compartir disputes i tensions”, admet. “Ell era un home seriós, recte de consciència i just, mentre que en aquells moments predominava, al sud d’Europa, una disbauxa sociològica que va entorpir les hisendes vaticanes, sobretot per com les havia tractat el seu predecessor, Lleó X”, conclou el capellà.
