Al missioner paül i arquebisbe de Tegucigalpa José Vicente Nácher (València, 1964), no li resulta estrany que una de les imatges que més s’hagin difós “de quan Lleó XIV era exclusivament el prior general Robert Prevost” sigui una en què apareix damunt d’un cavall per acudir a una missa. “Aquí [a Hondures], també ho hauria d’haver fet, en cas que, en comptes d’anar a Chiclayo, al Perú, hagués vingut a un país de l’Amèrica Central on també en tenim, d’agustins”, comenta aquest valencià referint-se a l’existència d’àrees extenses de població en què “el boscatge i el món urbà s’abracen”, i en què, assenyala, “hi ha un sacerdot per cada 20.000 catòlics”.
Però ni Prevost tornarà a anar amb cavall a cap missa ni s’espera que, en aquests pròxims anys, aquest valencià torni a la vida de capellà (compaginada amb la de prior general de la Congregació de la Missió, amb 400 anys d’història) que tenia abans del gener de 2023. Una trucada des de Roma l’oferia ser arquebisbe de Tegucigalpa, una de les dues arxidiòcesis d’Hondures, i substituir una de les figures clau en el pontificat de Francesc, el cardenal salesià Óscar Andrés Rodríguez Maradiaga, nascut el 1942 en aquest territori diocesà. “Com tot sacerdot a qui li passa això”, admet, “va ser una gran sorpresa”.
Tant amb Maradiaga com amb Prevost, aquest missioner va participar en les dues sessions de l’Assemblea General Ordinària del Sínode, des d’on, “mentre se celebrava una comunió en termes sinodals i en què l’actual bisbe de Roma donava consistència i fonament al treball”, es va rebre la notícia de la mort del fins aleshores bisbe de Comayagua, Roberto Camilleri (1951-2023), “qui vaig tenir l’honor de rellevar al capdavant de la Conferència Episcopal d’Hondures més tard”, com rememora el valencià. “L’experiència m’ha permès tenir una visió de l’Església perifèrica que costa de veure des d’Europa”, sosté.
Una congregació “amb energia”
A pesar d’una agenda que aquests últims anys ha fet més difícil els viatges que acostuma a fer a la seva terra natal “per estar al costat dels meus pares i de l’arquebisbe de València, Enric Benavent”, l’arquebisbe format acadèmicament entre el País Valencià i Catalunya, i enviat a Hondures fa vint-i-cinc anys, va poder ser un dels paüls que van “viure intensament” el final de festa del Jubileu de la seva congregació a París, el passat mes d’abril. “Fregant els 3.000 membres, representem un carisma totalment entroncat amb l’Església catòlica d’avui en dia”, comenta Nácher, “i que té energia per viure molts segles més“.
