Aquest passat dissabte 28 juny es commemorava el Dia Internacional de l’Alliberament LGBTIQ+, una celebració que també té cabuda en l’Església catòlica a Catalunya, com ho ha fet aquest diumenge al matí a la parròquia de Santa Anna de Barcelona a través d’una missa i d’una oració. En aquest sentit, el vilanoví Jordi Valls (1967), consiliari de l’Associació Cristiana de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, analitza en aquesta entrevista les principals reclamacions que es fan per part d’un col·lectiu que es continua obserant “allunyat” de les postures predominants en el si del catolicisme.
Quin balanç fa la comunitat LGBTIQ+ del pontificat de Francesc en matèria d’inclusió?
El papa Francesc va ser el primer pontífex que va dir que calia obrir l’Església a tots, que s’havia de respectar la nostra dignitat i que no era ningú per a jutjar-nos. Desgraciadament, aquestes manifestacions es van quedar només en paraules. Ell, com a papa i bisbe de Roma, podria haver modificat documents eclesials que assenyalen que el nostre amor està fora del diví, o que Déu no vol que ens estimem tal com ens estimem. En definitiva, va ser un pontificat de bones paraules, però que va avançar poc cap a la modificació d’aquelles prescripcions de l’Església que encara continuen tractant-nos com a persones de segona.
Pot ser que això fos provocat per les pressions internes de sectors ultraconservadors?
Si Francesc no va avançar més va ser perquè va triar preservar la unitat de l’Església per sobre de la nostra dignitat. Preservar la unitat a qualsevol preu porta a vegades a passar per alt la dignitat d’algunes persones. Si s’hagués avançat més, s’hauria trencat part de la unitat i, fins i tot, alguns bisbes haurien dit coses més grosses del que ja van dir. Aixo no obstant, s’hauria salvaguardat la nostra dignitat.
Té una radiografia clara de l’aplicació a Catalunya de les benediccions per a parelles del mateix sexe que va aprovar el papa Francesc el 2023 amb la presentació de la declaració Fiducia supplicans?
No en tenim dades perquè nosaltres no gaudim d’una línia de comunicació àgil i eficaç amb la jerarquia. En múltiples ocasions hem intentat establir línies de col·laboració i treball conjunt per a avançar cap a una pastoral per a les persones LGBTIQ+ amb la Conferència Episcopal Tarragonina, però no ho hem aconseguit i, per tant, no sabem si Fiducia supplicans s’està aplicant a Catalunya. Com a associació, al llarg d’aquests últims anys, hem rebut a moltíssimes parelles d’homes o de dones que han volgut celebrar la seva unió o la seva família davant l’Església i ens consta que hi ha alguns sacerdots que les han beneït, com es beneeix a les altres. Fins i tot abans de Fiducia supplicans.
El 2024, dues parelles homosexuals de Castella i Lleó van denunciar que els seus respectius rectors els havien impedit l’accés a la comunió. Saben si això continua succeint, ja sigui a Catalunya o en altres parts d’Espanya?
Desgraciadament hi ha alguns sacerdots que creuen que són els únics intèrprets de la divinitat a la Terra, per això fan o decideixen coses com negar la comunió o no permetre a una persona homosexual ser padrí o padrina de baptisme o de noces; tenir un càrrec directiu en una germandat o confraria… Afortunadament, cada vegada són més pocs, però fan molt mal, i a la llum de l’Evangeli aquestes actituds no es poden acceptar.
Com està de conscienciada la jerarquia catòlica a Catalunya respecte a la importància d’atendre pastoralment els cristians LGBTIQ+?
Al llarg de la història només hem pogut parlar amb el bisbe Jaume Camprodon de Girona i amb el bisbe Joan Carrera, que va ser auxiliar de Barcelona. Més recentment, hem tingut reunions, per exemple, amb l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan-Josep Omella, i el bisbe de Trotosa, Sergi Gordo, i en totes aquestes trobades s’ha manifestat que desitgem avançar en el treball conjunt i establir línies pastorals perquè se’ns aculli.
Quines són les principals demandes que fa el col·lectiu al papa Lleó XIV?
Les nostres demandes a Lleó són les mateixes que vam fer a Francesc. Que se’ns consideri persones i que la nostra manera d’estimar és una manera d’estimar divina. Hem estat creats així per la divinitat, a imatge i semblança, i per tant ja està bé que se’ns condemni al celibat i que se’ns consideri fora del designi diví. Que s’emprengui d’una bona vegada una revisió de la doctrina moral de l’Església i que es deixi de parlar de nosaltres per a passar a parlar amb nosaltres.
El col·lectiu LGBTIQ+, tant a Europa com a Espanya, té persones amb capacitat teològica, bíblica, psicològica i antropològica suficient com per començar a parlar de tu a tu amb els representants de la jerarquia que continuen mantenint aquests posicionaments medievals respecte a nosaltres. A pesar d’això, aquest diàleg no s’ha pogut establir i en els documents eclesials es parla de nosaltres com si fóssim un experiment de laboratori que cal estudiar, però ningú s’ha assegut a parlar formalment amb nosaltres.
Per què és tan difícil obrir un canal de diàleg entre l’Església i el col·lectiu?
Perquè l’Església és una institució autoreferencial que es creu posseïdora de la veritat i per a la qual seure i parlar sense embuts de les seves lleis i opinions significa faltar a la veritat. Això a pesar que altres esglésies tan cristianes com les catòliques hagin empès aquests treballs per a la inclusió i hagin arribat a conclusions molt interessants. És el cas de l’Església luterana, l’anglicana, l’episcopal dels EUA… A banda de l’ordenació de dones en totes elles, hi ha ministres que representen el col·lectiu LGBTIQ+, que estan casats amb persones del seu mateix sexe i que formen part de la seva estructura eclesial. Per tant, no s’entén que això mateix no es pugui fer a l’Església catòlica.
Com valora les iniciatives que realitzen persones com James Martin per a tractar d’acostar postures amb l’Església?
Això és el que hauria d’existir a tot arreu. El pare James Martin fa una labor encomiable als Estats Units. A més, internacionalment, grups com les Comunitats de Vida Cristiana (CVX), animades pels jesuïtes, han emprès un camí d’inclusió i d’obertura de l’Església a realitats diverses com és la nostra. Per tant, crec que en cada bisbat hauria d’haver un responsable per a la pastoral LGBTIQ+ perquè ens conegués, parlés amb nosaltres, formés els capellans per evitar actituds excloents i donés instruccions clares als rectors quan anem a batejar als nostres fills.
Creu que el col·lectiu tem que l’actual onada política conservadora que sacseja Europa i els Estats Units pugui també afectar dins l’Església, tenint en compte que molts d’aquests partits polítics es defineixen com a cristians?
La sort és que, per part de l’Església, no se’ls considera com a tals. És cert que hi ha una part de l’Església, minoritària i fortament conservadora, que valida els seus actes, però la majoria de bisbes s’han desmarcat d’aquestes actituds perquè no només són conservadores, sinó també antievangèliques. Això s’evidencia per la seva postura respecte als migrants, als pobres i cap a les dones.
Què li diria a un o una adolescent o jove que és creient, forma part del seu col·lectiu i se sent allunyat de l’Església per les postures d’alguns dels seus membres sobre aquest tema?
Li diria que l’Església no és únicament la jerarquia, sinó que som tots els cristians. Que no faci cas d’aquells comentaris excloents. Això ho diu una persona que al llarg dels seus 68 anys ha plorat moltíssim cada vegada que algun bisbe ha dit alguna barbaritat sobre nosaltres. Jo li diria que passi d’aquelles persones que pretenen excloure’ns de la vida cristiana, que faci cas al seu cor i que si està en alguna comunitat parroquial en la qual el capellà realitza expressions negatives sobre el col·lectiu, que vagi a una altra parròquia perquè hi ha moltíssimes comunitats obertes, inclusives i evangèliques. L’Evangeli és molt major que qualsevol pràctica d’exclusió que practiquin alguns sacerdots o bisbes.
