L’agost de 1995, el capellà i rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, Joan Torra, continuava paint la seva participació com a vicari episcopal de Vic en el Concili Provincial Tarraconense, del gener al juny d’aquell any. Trenta anys després, tornarà a subratllar les seves principals reflexions sobre aquell multitudinari esdeveniment en el marc de les jornades que organitzen la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i l’Associació Cristianisme al Segle XXI en la 57a edició de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (el Conflent). “Serà una conferència que impartiré cinc anys després que, amb motiu del seu 25è aniversari, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, i jo reflexionéssim sobre la seva recepció, si bé ho vam haver de fer en línia per les restriccions sanitàries provocades per la pandèmia”, recorda.
Quan va arrencar el Concili Provincial Tarraconense vostè feia poc que era vicari episcopal a Vic, oi?
Sí, era jove, tenia 40 anys, i jo era vicari episcopal a Vic des del setembre de 1994, després de passar durant quatre anys per una parròquia petita, des d’on preparava la meva tesi doctoral. Per a mi va ser una experiència molt impactant i que em va marcar, ja que va ser un esdeveniment sorprenent per a l’Església de Catalunya. La genialitat de l’arquebisbe Ramon Torrella i dels bisbes d’aquell moment de convocar-lo va ser una decisió extraordinària, obrint una manera d’actuar i de ser dins l’Església molt destacada.
Des de Vic l’acompanyaven des del bisbe Josep Maria Guix fins a capellans com Antoni Maria Oriol, passant per membres del bisbat vigatà com Montserrat Reguant.
Sí, i vicaris com Fèlix Guàrdia i Josep Bastardas, tots dos al cel. Va ser un moment d’il·lusió perquè s’havia aconseguit que hi participés molta gent, sobretot en la seva preparació. De fet, la fase preparatòria va ser veritablement important, tal com ha estat, salvant les distàncies, la fase preparatòria que va instaurar el papa Francesc en l’actual Sínode sobre la Sinodalitat. Hi havia un sentiment d’actuar en comunió molt clar, que a Catalunya tenia i continua tenint molt de pes, tot repensant les coses que es feien i redefinint valors per caminar endavant, com ara el de l’acolliment. A Vic, vam fecundar tots els plans pastorals que van arribar immediatament després.
I de Reguant, com a representant del Consell diocesà de Vic, què en destacaria?
Que, com ella, hi havia una bona representació femenina d’arreu del territori eclesial de Catalunya, si bé el concili provincial com a tal era celebrat pels bisbes de les aleshores vuit diòcesis catalanes. La participació dels laics i de les laiques en aquell concili va ser determinant, sense cap mena de dubte.
Vic va tenir una presència destacada en Concili, per tant.
En efecte. Guix i Oriol, grans especialistes en la pastoral social, hi van formar un bon tàndem tant en la preparació dels textos que es van dissertar com en la solidesa que van aportar en els debats celebrats. Deixi’m ressaltar que el doctor Oriol tenia una capacitat de conèixer què calia i què no calia tractar durant el concili, apostant per resolucions que definissin amb exactitud el pensament comú de la nostra Església.
Creu que la divisió de bisbats viscuda posteriorment no ha ajudat en la recepció d’aquell concili?
Això és evident, va fer mal. Sortíem del concili amb una idea clara d’unitat, després d’un temps històric en què l’Església catalana no havia solucionat bé determinades qüestions, i, de cop i volta, arribava la divisió del bisbat de Lleida, que feia mal perquè provocava una certa desil·lusió sense cap mediació de sinodalitat, com en diríem ara. La divisió de l’arxidiòcesi de Barcelona, uns anys després, també debilitava en aquells anys la sensació de comunió que imperava en el concili, una arma de desconfiança que no ajudava gaire en aquest camí.
Es convertia en una guia de pastoral que arribava a totes les diòcesis?
Sí, i, des del més obert al que ho és menys, el document es va fecundar arreu de les diòcesis catalanes fins als nostres dies, treballant aspectes com la catequesi, l’eucaristia del diumenge, la immigració, el món rural, l’educació, i molts altres. Un clar exemple de la seva continuació és el fet que el primer document de l’arquebisbe Planellas en el seu ministeri episcopal va ser un comentari sobre el Concili Provincial Tarraconense. El concili, per tant, arriba, si bé la seva irradiació va néixer en un context que va passar a ser extremadament canviant, com ara en aspectes com el de la immigració o el del món tecnològic.
El Concili Provincial Tarraconense es va celebrar pocs anys després que el bisbe de Solsona, Antoni Deig, també participés en la Universitat Catalana d’Estiu.
Exacte, l’agost de 1991, tot proposant una cosa lògica com era la reordenació dels territoris diocesans. Això indica que ja havien existit uns debats interns en les reunions dels bisbes catalans, en què la idea de crear una Conferència Episcopal Catalana comentada pel bisbe Deig ja hi tenia una certa presència.
Des que Josep-Lluís Serrano va rellevar Joan-Enric Vives al bisbat d’Urgell, fa uns mesos, ja no hi ha cap bisbe a l’episcopat català que visqués internament aquell esdeveniment.
Així és. Per primera vegada, de tots els bisbes que hi ha en actiu a la Conferència Episcopal Tarraconense no en tenim cap que participés activament en el concili. És una situació nova i, com és lògic, totalment natural. Tots ells formen part d’una generació que ha observat aquella praxi pastoral, primer estudiant-la a les facultats i, després, treballant-la tot fent-la passar pels plans pastorals de cada moment.
