El aprendiz de Gaudí va aterrar a Reus aquest dimecres 28 d’octubre, després de mesos recorrent la geografia literària d’Espanya, com si el llibre hagués anat seguint, ciutat a ciutat, el rastre d’una llum antiga que neix just allà on el geni va aprendre a mirar. A la ciutat natal del mestre, Jesús Bastante hi arribava amb la seva novel·la convertida ja en un petit fenomen editorial, i, en un una de les sales del Círcol, plena a vessar, l’aire tenia un to d’expectació reverent, com si Gaudí mateix s’hi hagués d’aparèixer entre les paraules.
En un diàleg a tres bandes amb el teòleg i prevere Joan Miquel De Rivas i l’autor d’aquesta crònica, el periodista i escriptor madrileny va desplegar les línies mestres d’una obra que interroga la mort i el misteri, la fe i la matèria, el geni i l’aprenentatge. “Qui és més geni, Gaudí o Pau, l’aprenent?”, va deixar anar De Rivas, amb aquell gest que barreja provocació i tendresa. I d’aquella pregunta en va néixer un debat que va navegar entre la creació i la transcendència, entre el sant i l’home, entre el somni i la pobresa.
Dones, memòria i presències
També es va parlar, amb una calma que tenia gust d’intimitat, de la presència femenina en l’obra de Bastante, d’aquelles dones que inspiren, sostenen i marquen el ritme de la vida interior dels personatges, com un eco primerenc de la Sagrada Família. Entre el públic, Maite Gaudí, hereva llunyana d’aquell llinatge, compartia mirades amb membres del consistori reusenc, estudiosos del modernisme i veïns que encara pronuncien el nom del mestre amb un respecte familiar. Hi havia en l’ambient una mena de reconciliació entre la literatura i la pedra, entre el relat i la memòria de la ciutat.
Quan li va tocar parlar, l’arquebisbe Joan Planellas va fer callar la sala sense alçar la veu. La seva intervenció, situada al final de l’acte, va tenir la serenor d’una homilia i la força d’una confidència. Continuava així, de manera natural, aquella missa d’acció de gràcies que havia presidit el passat mes de maig a la Prioral de Sant Pere, on la figura de Gaudí ja havia estat celebrada com a símbol d’una espiritualitat moderna i arrelada. “En el marc de la segona meitat del segle XIX —va dir amb veu pausada— veiem un gran canvi d’època, amb tot el que això implica, sobretot en temes de pobresa. I això es reflecteix en la novel·la, amb les seves llums i les seves ombres”.
Gaudí, pelegrí de la bellesa
A partir d’aquí, Planellas va desplegar una lectura teològica i poètica de la història, una mena de meditació sobre el sentit de la vida i de l’art. Va parlar de la recerca interior de les persones, del “pelegrinatge de la vida”, que en la novel·la de Bastante pren cos a redós de la Sagrada Família, temple i metàfora d’una ànima en construcció. “Gaudí”, va dir, “veu en la natura el reflex del misteri que ens ocupa, el reflex del Creador, de Déu, de l’infinit, del transcendent”. I és aquí, a Reus i al Camp de Tarragona, entre ametllers i avellaners, on aquest jove aprèn a llegir la Bíblia de la natura. Allò que observa —les flors, la llum, el ritme orgànic de les coses— esdevé llenguatge, revelació, preludi d’una arquitectura viva. “Tot aquest aprenentatge —va remarcar— va pelegrinar en tota la seva obra”.
També el mar hi va aparèixer, com una presència necessària. El mar que Gaudí enyorava a Barcelona i que anava a visitar el diumenge, amb el seu amic Sugrañes, per veure-hi la llum canviant sobre l’aigua, com va recordar l’arquebisbe. Planellas hi trobava la dimensió tridimensional de la vida i de la fe: moviment, profunditat i horitzó.
“Un no neix sant, es fa”, va afirmar l’arquebisbe. En Gaudí, aquest camí progressiu és una història d’esforç i de superació, de recerca de la bellesa com a porta d’entrada a la fe. “Com pot ser que un home que no va estudiar teologia sabés tant de teologia? Perquè la vivia”, va subratllar, amb un somriure. Aquesta vivència, feta de litúrgia interior i de contemplació activa, el converteix —segons Planellas— en “un sant apte per al món d’avui”. Va evocar el congrés litúrgic de Montserrat del 1915, on Gaudí, entre tres mil persones, va participar com un laic més, “gairebé com un concelebrant del misteri”. Per això, va afirmar, “és testimoni de fe i de vida cristiana, avançat del que després proclamaria el Vaticà II”.
En el tram final, el to es va fer més íntim. L’arquebisbe va celebrar que els Amics de Gaudí de Reus hagin pogut escollir ja el bloc de pedra que servirà de base per a una escultura del mestre, just al costat de la Prioral. “Un ocellet m’ha dit —va assenyalar, somrient— que la pedra arriba directament de la Sagrada Família“. Aquell detall, senzill i ple de simbolisme, va tancar l’acte amb la mateixa emoció continguda que l’havia presidit.
Quan la gent sortia al carrer, el vespre reusenc tenia aquella llum neta que només coneixen els que han après a mirar-la. En algun racó, una pedra nova esperava mans que la transformessin. I en l’aire, com un murmuri antic, semblava que el mestre tornava a casa per una nit, acompanyat de la seva ombra més jove, aquell aprenent que mai no deixa d’existir dins de cada creador.
