“La sinodalitat no és una cosa que s’hagi d’aprendre, és quelcom intrínsec a l’Església”. Joan Planellas parla amb to pausat, sense por a les repreguntes. L’arquebisbe de Tarragona ens rep al seu despatx (“les parets són de l’època romana”), poques hores abans de la presentació a Reus del llibre El aprendiz de Gaudí. “Un geni de l’arquitectura, que trencava motlles, escandalitzava. I ho va fer amb un procés espiritual progressiu i profund”, assenyala referint-se al mestre.
El primat d’Espanya (Tarragona comparteix aquest títol amb Toledo) reflexiona sobre la sinodalitat, el paper de la dona, els abusos, la polarització i l’odi al migrant, i somia amb una Església “en què no hi hagi només col·laboradors, sinó veritables agents de pastoral”. No li preocuparia que les dones poguessin ser diaques o sacerdotesses, tot i que, insisteix, “sí que em molestaria que, per una decisió així, hi hagués una desunió a l’Església, un cisma, una cosa molt escandalosa per a tot el poble sant de Déu”.
Tarragona és una seu amb molta història. Romana, i també catòlica, ja que comparteix amb Toledo el títol de primada.
Sí. La primera acta martirial de la península Ibèrica és el martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi, a l’amfiteatre de Tàrraco, l’any 259. Ens remuntem a la persecució de Valerià. I aquí no hi ha tradicions, sinó història pura. Aquesta acta ens mostra una Església ja formada, amb lectors, poble fidel… fins i tot casa de bisbes. Podem arribar fins a Pau? Podem arribar fins al segle I? Aquesta és la gran incògnita. Sabem que Pau volia venir a Hispània —ho diu dues vegades a la carta als Romans. Tàrraco era el gran port del Mediterrani. L’emperador August hi va passar 2 anys, i això està documentat.
El papa Francesc va inaugurar amb vostè una tradició, la de nomenar sacerdots o bisbes auxiliars com a arquebisbes. Després han vingut José Cobo, Francisco Prieto o Roselló…
Sembla que per anar a un arquebisbat calia haver estat abans bisbe en algun altre lloc, però no va ser el cas, i van optar per mi. S’aprèn a ser bisbe amb el temps, amb l’experiència i el dia a dia. No hi ha un manual que t’indiqui què has de fer. És la vida mateixa la que et dona l’experiència.
S’ho va pensar?
Quan m’ho van dir, sí. Hi vaig estar més d’una hora pensant quina resposta donar i com. No m’ho esperava, em va sorprendre molt. Era un Dilluns Sant de 2019, i vaig estar gairebé en estat de xoc fins al Dimarts Sant a la tarda, quan vaig anar a la Missa Crismal. D’allà en vaig sortir més reconfortat i, naturalment, sense dir res.
Sis anys després, quin balanç en fa?
Amb vicissituds. Quan feia poc més de sis mesos que hi era, va començar la pandèmia, que va suposar un gran lapsus en els projectes de renovació. Ens va endarrerir vuit mesos. En aquest temps hem passat de 13 arxiprestats a 5, i ara intentem treballar per unitats pastorals. Hi vam trigar perquè volia que fos un procés consultat als consells i al poble sant de Déu. De fet, el decret de les unitats pastorals encara no ha fet 3 anys.
Una cosa molt sinodal, d’altra banda.
Tot aquest projecte l’hem anat fent en paral·lel al procés sinodal de l’Església. I ens ha anat molt bé, perquè, com diu el papa Francesc, la sinodalitat no és una cosa que s’hagi d’aprendre, sinó quelcom intrínsec a l’Església. Hem anat implementant la sinodalitat en el debat sobre les unitats pastorals, veient com reorganitzàvem la diòcesi. Després hem anat corregint algunes coses i crec que va donant fruits, amb una millor coordinació.
Estem subratllant el tema de la formació, a través de l’Institut de Ciències Religioses, amb una part acadèmica i una altra més pastoral, amb cursos per a agents de pastoral.
Parlava del poble sant de Déu, de la sinodalitat. Com es posiciona davant els debats oberts, com el diaconat femení o la corresponsabilitat dels laics?
Crec que hem de passar d’una Església en què els sacerdots ho eren tot —i això costa molt, perquè fa 1.400 o 1.500 anys que és així—, a una Església on no hi hagi només col·laboradors, sinó veritables agents de pastoral. Si jo, com a rector, només busco col·laboradors, estic buscant escolans. I no, calen laics que siguin part activa de la vida de l’Església.
Pel que fa a la dona, hem de començar per allò que realment podem fer. I què hem fet? La secretària general cancellera de l’arquebisbat és una dona, la secretària particular també, i a les delegacions actualment hi ha més dones que homes.
Això és el que es pot fer. I la resta?
El que depèn de l’Església universal és més seriós. La sinodalitat s’ha d’exercir en el marc de l’Església universal, i grans decisions que aquí a Occident semblen discriminacions, en altres continents es veuen diferent. Hem d’intentar que prevalgui la unitat. També en el diàleg ecumènic amb altres esglésies, on aquest tema és complicat. Però, malgrat tot, el darrer Sínode va deixar obert el tema del diaconat i el sacerdoci femení com un procés que ha d’anar madurant dins la vida de l’Església.
A vostè el molestaria?
No, no em molesta. Aquesta pregunta ja me l’han fet altres vegades. Però sí que em molestaria que, per una decisió així, hi hagués desunió dins l’Església, un cisma, una cosa molt escandalosa per al poble sant de Déu.
Parlava d’escàndols. Com s’afronta aquesta qüestió a Tarragona? No només els abusos sexuals, sinó també els espirituals o de poder…
L’abús dins l’Església és un abús de poder, que després pot tenir moltes connotacions. Sí, ens hem trobat amb abusos de poder. Afrontar-ho pot ser fins i tot més difícil que un abús a menors, perquè aquest ja està molt reglamentat. Als bisbes ens va costar molt entrar en aquest procés, entendre què calia fer. En canvi, l’abús de poder és més imperceptible, depèn molt del caràcter, costa definir-lo… fins que et trobes amb persones afectades psicològicament. I això s’ha d’afrontar, encara que sigui complex.
Fa poc es va parlar del suïcidi d’un capellà a Itàlia, i es va obrir el debat sobre la salut mental del clergat, la soledat a l’Església…
Hem d’incidir més positivament en l’acompanyament dels sacerdots i fer moltes trobades amb ells. A Tarragona fem una trobada mensual: parlem d’un tema, el posem en comú i acabem amb un dinar, amb un diàleg molt positiu. A més, hem vist la necessitat d’acompanyar els sacerdots ordenats o arribats a la diòcesi els darrers 5 anys —són 23, una quarta part del clergat—, amb un procés d’adaptació i formació. Parlem des de la història de Tarragona fins a qüestions econòmiques o administratives, i dona bons resultats.
Com observa aquest món tan polaritzat?
La polarització, sí. A nivell polític ens estem passant de ratlla. L’altre dia llegia una entrevista a una dona que havia treballat més de quaranta anys com a tipògrafa al Congrés, i deia que ara els polítics no van a defensar les persones, sinó les ideologies. I això em va fer pensar. Si només vas a la teva, no funciona. El bé comú, com deia Rousseau, és la teva part de veritat i la de l’altre, posades en diàleg. Quan això s’oblida… Els països amb més democràcia són els que tenen més partits que treballen junts en un mateix govern.
No sé si les últimes experiències són les millors.
No són bones, però a la llarga aquesta experiència pot ser positiva. Mira què passa als Estats Units: es vota entre A o B, entre extrems, i ja veiem on ens porta això.
On ens porta tot això?
Si no penses com jo, ets automàticament el meu enemic. L’altre ja no és algú que pensa diferent, sinó un enemic. Això porta a voler destruir-lo, si pots. I això és el que veiem cada dia. La gent està cansada d’aquesta política. Els partits haurien de fer un seriós examen de consciència.
I a escala mundial?
A una polarització més gran. Abans hi havia grans països que, amb llums i ombres, procuraven el bé comú, que la democràcia avancés. Però si només et planteges fer negoci amb un país i, si no, el deixes de banda, tenim un problema. Em preocupa especialment la política dels Estats Units: moltes ONG que ajudaven el Tercer Món s’han quedat sense ajudes. En veurem les conseqüències d’aquí a un any. I ja no parlem de la guerra: mesos discutint si era genocidi o no, mentre moria gent cada dia. Ens entretenim amb paraules i oblidem la realitat. Divendres passat, a la inauguració del curs de la Universitat de Tarragona, la lliçó inaugural la va fer Òscar Camps, d’Open Arms. Em vaig quedar glaçat: cada frase era una sentència per a la vella Europa, per a un Occident que està abandonant els drets humans, el millor que ens ha passat en 200 anys. Ja no tractem les persones com a tals, perquè qui arriba en un cayuco és tan persona com jo.
S’ha posicionat clarament sobre la immigració i la identificació del migrant amb el delinqüent, aquest “Espanya per als espanyols” que alguns defensen com a catòlics tradicionals.
Cristians que parlen d’odi. Sí, és una contradicció i oblida la doctrina social de l’Església i l’Evangeli. Ja ho vaig dir aquest estiu, arran dels casos d’odi a l’estranger a Jumella o Torre Pacheco. Ho repetiria igual. Dir que “vindran tots i ens faran fora de casa” són lectures excloents i simplistes. Cal veure les causes de la migració. Hi ha un dret a quedar-se al propi país, però és un dret. I per què tanta gent arrisca la vida, mor al mar o és explotada? Perquè les condicions de vida al seu país són inhumanes. Cal un rearmament cultural per ajudar-los a no haver d’emigrar. Però un cop arriben, què hem de fer? Són persones. Molts diuen que no volen migrants, però després tenen treballadores de la llar o jornalers en negre…
Quan explico el context de la meva novel·la, al segle XIX a Barcelona, sempre dic que ara es repeteix el mateix: els rics convencen els pobres que hi ha altres pobres, més pobres que ells, culpables de la seva pobresa. La història es repeteix.
En el temps de la teva novel·la hi ha la Revolució Industrial, un moment de gran canvi. Llavors surt Lleó XIII amb la Rerum Novarum, una condemna al capitalisme explotador que no tenia horaris, com els migrants d’avui que treballen sense papers.
Com veu els seus germans bisbes? Com està l’Església espanyola?
Mira, hi ha molt bona gent. Bons sacerdots, bons bisbes. També molt diversos. Curiosament, en temes socials hi ha una gran unanimitat. Per exemple, amb el cas de Jumella.
Allà, l’arquebisbe d’Oviedo no va mantenir aquesta unanimitat.
Bé, ja ho ha dit vostè, no jo. És significatiu. I això s’ha de subratllar, perquè vol dir que la doctrina social de l’Església ha calat profundament en tot l’episcopat i en la comunitat eclesial en general.
Podria ser aquesta l’herència de Francesc?
Una de les principals, sí. Tot i que la doctrina social ja hi era molt present —només cal veure el treball de Càritas i altres entitats—, els bisbes ho tenen clar.
Som a les portes del centenari de Gaudí. El veurem aviat beatificat?
Això depèn de Roma i del Papa. Sembla que ara s’està investigant un possible miracle. Seria una gran notícia poder fer coincidir el final de les obres amb el centenari i amb la beatificació.
I després que vingués el Papa, serien quatre coses en una.
Seria increïble, però ja es veurà. Gaudí és un exemple. Per què l’Església fa sants? No per posar medalles, sinó perquè siguin testimonis. Testimonis de l’Evangeli i de la vida cristiana d’avui. Gaudí té alguna cosa especial: és un laic, i vivim en el temps dels laics. A més, un arquitecte amb una trajectòria única. Un geni de l’arquitectura que trencava motlles, escandalitzava, i ho feia amb un procés espiritual profund. Sense haver estudiat teologia, tenia una gran profunditat en el misteri cristià. I com hi va arribar? Per la lectura profunda de la Paraula de Déu. Això és el que avui necessitem: que la gent s’impregni de la Paraula de Déu.
Entrevista de Jesús Bastante publicada en col·laboració amb Religión Digital.
