El matí d’un divendres d’octubre desperta suau als voltants de la Catedral de Tarragona. L’aire és clar i les campanes deixen anar un so antic, pausat. Entre el pas dels visitants i el murmuri dels coloms, el prevere Joan Magí camina amb serenor pels carrers que pugen cap al claustre. El biblista cambrilenc ha rebut aquest mes un homenatge per part de l’Arquebisbat i de l’Associació Bíblica de Catalunya, pocs dies després de complir 90 anys. Porta un abric fosc, senzill, i saluda tothom qui el reconeix: preveres, estudiants, treballadors del palau arquebisbal. A cada gest s’hi llegeix una llarga fidelitat a la Paraula i a la seva gent.
El record el porta lluny, a la infantesa. “De petit ja m’agradava llegir els Evangelis”, comenta, amb un to que oscil·la entre la memòria i la gratitud. Amb 14 anys va accedir al Seminari de Tarragona i hi va trobar el seu primer mestre, Joan Aragonès, qui li va despertar la curiositat per l’estudi bíblic. “És qui més em va engrescar de cara a la Bíblia”, comenta. Després van venir els anys d’aprenentatge a Roma i a Terra Santa, on aquell interès es va convertir en vocació definitiva. Els ulls li brillen mentre evoca els espais on va estudiar: “Recordo aquells dies com un temps d’obertura; tot s’hi feia gran, el text i la fe”, rememora.
“La fe personal creix en el diàleg”
El diàleg amb Magí és pausat, ple de matisos. Parla amb precisió de filòleg, però amb el caliu d’un pastor. “La fe personal creix en el diàleg, que ens fa bé a tots”, afirma des d’una de les sales del palau. “Tota la Bíblia es pot resumir amb una sola paraula: l’escolta. Escoltar Déu és parlar amb la seva imatge, reflectida en cada persona”, manifesta. Ho diu amb la convicció de qui ha après que l’estudi, sense escolta, esdevé buit.
Quan se li pregunta per les dificultats de fer recerca bíblica des de Catalunya, respon sense vacil·lacions: “Cap. L’associació ha obert molts camins”. Evoca amb estima els noms d’aquells que l’han acompanyat: Àngel Cortés, Guiu Camps, Hilari Reguer, Damià Roure (“ara una mica malalt”, afegeix amb veu baixa). Se sent part d’una generació que va obrir portes, que va fer de la Bíblia un espai compartit entre acadèmics i creients, entre cultura i fe.
Entre text i tradició
El seu mètode d’estudi és rigorós i alhora obert. “És un conglomerat”, explica. “El més important és el text”. S’atura per exemplificar-ho: “Sant Pau perseguia els del camí, ‘sýn’ i ‘hodós’. D’aquí surt ‘sinodalitat’; un terme més antic que l’anar a peu”. La seva mirada s’il·lumina quan parla d’etimologies, de matisos que sovint s’escapen a les traduccions. “Tu i jo podem llegir el Gènesi i llegim l’Antic Testament, però no tenim en compte el que passava quan es va escriure. I això s’ha de tenir en compte”, subratlla.
El tema de les traduccions el fa somriure. Recorda els anys de treball per a la Bíblia Catalana Interconfessional, fruit d’una col·laboració entre confessions cristianes. Ho considera una fita i un signe dels temps: “El Vaticà II ja parlava de les traduccions de la Bíblia, i si era interconfessional, millor”. Després ofereix un exemple que l’apassiona: “Moltes versions diuen que Jesús va ser deixat a l’hostal, però el text diu ‘la sala dels hostes’. A Betlem, els baixos servien per als animals i la sala de dalt era on es menjava i es dormia. Cal llegir bé per entendre”.
A mesura que avança pels passadissos silenciosos del palau tarragoní, Magí parla del present amb una serenor clara, gairebé meditativa. “Si s’entengués bé la Bíblia, si s’escoltés de veritat…”, indica, deixant un petit silenci que pesa. “Les persones es tractaven segons les creences del seu temps. Jo miro un Sant Crist i reconec un missatge simple: abans de matar, cal morir pels altres”. Les seves paraules no ressonen com una sentència, sinó com una invitació a mirar més endins. Davant els reptes del món —la crisi ecològica, les desigualtats, la guerra—, hi veu sobretot una manca d’escolta. “La Bíblia ofereix camins per sortir a l’encontre, per trobar l’altre, per arreglar el que s’ha trencat”, reflexiona el capellà.
El matí avança. La llum entra pels finestrals del palau i omple el vestíbul on alguns treballadors el saluden amb respecte. Magí respon amb un somriure amable i un gest lent. “Vull continuar aprenent fins a l’últim moment”, afirma. Parla de la seva família amb una tendresa continguda: “El meu pare va morir al front quan jo estava a punt de fer 3 anys. La meva realitat física són els meus pares, tot i que a ell no el vaig conèixer, i trinitàriament tinc, com tots, la petjada de Déu”.
En sortir, la plaça es desperta amb més vida. Joan Magí s’atura un moment i observa la façana de la Catedral, com si la mirés per primera vegada. Les seves passes, lentes però segures, semblen dibuixar el que ha estat sempre: un home del camí, fidel a la Paraula, que continua escoltant el món com qui encara té molt per aprendre.
