El jesuïta Jaume Flaquer, professor a la Facultat de Teologia de Granada (Universitat Loyola) i director de la Càtedra Andalusa per al Diàleg de Religions (CANDIR), va reflexionar sobre l’estudi de la Generalitat de Catalunya “La religiositat de la joventut catalana” (setembre 2025) en una nova sessió del cicle Diàlegs d’Espiritualitat: Pedagogies de l’espiritualitat, al Monestir de Pedralbes. En l’acte, moderat per Mar Rosàs i amb la participació també del filòsof Joan-Carles Mèlich, Flaquer va assenyalar algunes de les possibles causes i conseqüències de l’augment de la secularització entre els joves catalans.
Religiositat juvenil a Catalunya
Flaquer va començar destacant que “només el 28% dels joves a Catalunya es consideren catòlics”, mentre que “el 33% es considera ateu, un grup que és ja el majoritari a Catalunya”, al mateix temps que els joves agnòstics són gairebé el 17%, els protestants un 8,5% i els musulmans un 7%.
Tot seguit, Flaquer va analitzar la pràctica religiosa d’aquests grups de creients: “A l’estudi, hi ha un gràfic que és impressionant, on de 100 joves, entre 16 i 24 anys, que diuen que preguen cada setmana, només són catòlics un 16,7%, protestants: un 15,4%, i musulmans: un 68%”, va apuntar. Els joves catòlics consultats refereixen que no preguen cada setmana, i malgrat que practiquen, no ho fan amb regularitat diària o setmanal. Per a Flaquer, aquesta dada “mostra una secularització molt important a Catalunya”.
El professor va afegir una altra informació rellevant. Segons dades d’una altra enquesta publicada per Pew Research Center, on es pregunta als participants pel canvi de religió, de quan eren petits fins el moment de l’enquesta: “Espanya és el segon país del món on més persones han canviat de religió”, després de Corea del Sud. “El 40% de la població espanyola diu que està en una situació religiosa diferent de quan eren infants, i només un 3% ha canviat de religió, la resta declaren que han passat a l’agnosticisme o a l’ateisme”, va explicar.
Causes de la secularització
Flaquer va exposar diverses causes de la secularització. En primer lloc, va descriure la cultura “com un riu“: “Si la cultura és tradicionalment catòlica i aquesta es va, a poc a poc, secularitzant, el jove catòlic que entra en aquest riu, fàcilment seguirà la tendència cap a la secularització”. En canvi, “una minoria religiosa que arriba a aquesta cultura, una cultura que no és originalment la seva, es quedarà fàcilment a la vorera del riu i serà més difícil que segueixi aquesta secularització perquè no estarà dintre d’aquesta corrent”.
També va apuntar el lligam entre religió i poder polític com a segon factor clau. Va citar el cas del franquisme a Espanya i també el de l’Iran: “Quan es relliga el poder polític conjuntament amb la religió clarical, si estàs en contra del poder polític rebutjaràs, per tant, la religió perquè s’identifica amb els clergues”. I va afegir: “El rebuig al sistema polític iranià comporta, també, el rebuig al xiisme per molts iranians”. Igualment, en països on el poder polític no és clerical, “la crítica al poder polític, no es transformarà en abandonament de la religió”.
Un altre element que va destacar va ser la credibilitat del grup de referència, en el cas dels catòlics: l’Església. La secularització també ve donada perquè no es veu una coherència entre el que es predica i el que es fa. Tanmateix, Flaquer va fer un apunt teològic profund: “En el cristianisme és impossible ser coherent amb el que es predica, és quelcom intrínsec al tipus de predicació cristiana, perquè la predicació de Jesús és la d’un impossible per a l’ésser humà: ‘Dóna-ho tots als pobres’, ‘Estima els teus enemics’ (…) és una tensió escatològica, utòpica, un ideal futur que és impossible que ara per ara puguem complir”. Segons ell, “una Església que fos coherent amb la seva predicació no seria l’Església de Crist”. Així, necessàriament, l’Església serà criticada per aquesta distància entre el fet i el predicat, que provoca desafecció.
Transmissió de la fe
Pel que fa a la transmissió de la fe, Flaquer va destacar una dada sorprenents de l’estudi de la Generalitat de Catalunya: “De pares catòlics: un 10% dels fills es fa agnòstic; de pares agnòstics, un 12,4% dels fills es fan catòlics, i de pares ateus, un 14% es fan catòlics”. Això, va dir, “pot indicar un cert retorn d’allò religiós, una recerca de sentit?”.
El jesuïta va assenyalar que els moments de crisi existencial són clau per a la vivència religiosa: “Quan hi ha guerra, la gent és més creient i més practicant. Quan es va viure la pandèmia, el covid, hi va haver un repunt de gent que deia que la religió és important a la seva vida”.
Però el factor més decisiu és “la credibilitat que està definida com de coherència: si dius que creus en aquesta religió, que es vegi”. Així, es mostra que creus “si davant la societat et fas visible”. Per això, va alertar del problema de la privatització de la fe: “Quan la pràctica és menys visible, la següent generació pensa que els anteriors potser no s’ho creien tant”. I hi va afegir una reflexió antropològica: “L’ésser humà és un ésser mimètic. Aprenem per imitació, també en la fe. Si hi ha al voltant gent estimada que estima la fe, els altres diuen: què deu haver-hi aquí?”.
A més a més, Flaquer va advertir del risc actual de “tribalització del catolicisme”: “Quan hi ha un entorn difícil, ens tanquem per protegir-nos, i hi ha la temptació d’eliminar el diàleg amb aquest entorn”. Per això va reclamar una Església més oberta i visible: “Probablement avui hi ha una demanda de no ser simplement sal, sinó ser especialment llum”.
Rol del laïcat i comunitat
Segons ell, “el cristià del futur serà comunitari o no serà”. Va subratllar que “el cristianisme individualista, de qui va a missa i marxa, té els dies comptats” i que “molts canvien de religió simplement perquè en altres comunitats, d’altres religions, se’ls acull millor”.
Finalment, va defensar una participació més gran del laïcat: “Les processons a Granada tenen èxit perquè no les organitzen els capellans. Les organitzen ells. Perquè en un context de religió clerical, la transmissió de la fe no pot ser només qüestió dels capellans”. Flaquer va concloure que la secularització no és només absència de fe, sinó crisi de visibilitat, coherència i comunitat, i que el repte és “fer la fe creïble i comunitària, sense tancar-se ni dissoldre’s”.
