Amb un somriure serè i una història marcada per la recerca de sentit, Ivette Martín, gironina de 25 anys, ha deixat que la fe transformi les seves ferides. El que va començar en un moment de fragilitat s’ha convertit en una força capaç de guiar el seu camí. Avui, aquesta jove posa el seu talent al servei d’iniciatives que són espurnes d’esperança.
Va néixer a Girona, on viu actualment. Però com a “persona inquieta” que és, ha passat llargues temporades a ciutats com Barcelona, Madrid i Nova York. Actualment, es dedica al community management, gestionant les xarxes socials de diferents projectes dins d’una empresa de màrqueting, entre els quals hi ha la sèrie The Chosen i esdeveniments com la trobada Laudato Si’ amb el papa, prevista per al mes d’octubre. “Tot està relacionat amb la càmera i les xarxes socials, tot i que vaig estudiar interpretació perquè el meu somni sempre ha estat ser actriu”, confessa.
Com va arribar la fe a la seva vida?
Enmig d’una depressió, la meva tieta em va aconsellar: “Ves a l’església i resa”, jo vaig riure, pensant que agenollar-me no canviaria res. Però la fe em va esperar amb calma, sense pressa. Vaig començar a anar sola a l’església i vaig trobar la pau que necessitava, encara que no acabava d’entendre què passava. A poc a poc, vaig començar a envoltar-me de persones creients que em guiaven i alimentaven la meva fe, fins que vaig sentir una crida interior que em deia que havia d’anar als Estats Units.
I ho va fer?
Sí. Ho vaig deixar tot i vaig marxar a Nova York. Inicialment, per fer d’au-pair i continuar perseguint el meu somni de ser actriu, però res va sortir com havia planejat. Vaig acabar formant part d’un grup de l’església que es va convertir en la meva família, vaig iniciar un pòdcast catòlic, evangelitzant i convidant persones a explicar les seves històries, i vaig participar en una obra de teatre amb un missatge molt poderós. I allà va ser on de veritat vaig trobar la meva fe. Vaig trobar qui era.
Tot i que allò que va acabar fent no coincidia amb els seus plans.
No, però em va ensenyar a confiar: no sempre és la meva voluntat, sinó la de Déu, i quan et deixes sorprendre descobreixes que tot el que passa té un propòsit. Després d’un any vivint l’experiència americana, vaig sentir que havia de tornar a casa. Va ser un salt de fe que havia de fer. Al cap d’un mes d’arribar, la meva feina actual em va trobar.
En el seu recorregut, segurament, hi ha hagut moments clau que han marcat la manera en què viu la fe. Quins han estat els més decisius?
De fet, n’hi ha hagut més de dolents que de bons, i al principi em generava curiositat: sovint pensava “si hi ha un Déu, per què em fa patir? Tanta fe i encara em passen coses dolentes”. Amb el temps vaig entendre que la fe creix més en els pitjors moments, perquè quan tot va bé és fàcil confiar. És quan no és tan fàcil que realment has d’apostar per allò que no veus, però saps que hi és.
En aquest sentit, hi ha tres moments clau. El primer, quan vaig arribar als Estats Units: un país nou, una cultura diferent, sola. Aquella soledat, aquella foscor i no tenir ningú conegut em van posar davant d’una elecció: confiar o tornar a endinsar-me a la depressió. No hi havia cap altra opció.
El segon va ser fa quatre mesos, a la tornada a Catalunya. Em vaig trobar amb un cert rebuig. Els meus amics no són creients i, encara que m’estimen molt, no m’acabaven d’entendre. Als Estats Units la fe és molt present, està en el dia a dia i això per mi és molt bonic. Aquí, en canvi, es porta més amagada, i cal buscar-la per veure-la. Gràcies a la meva feina he descobert que hi ha molta fe, tot i que sovint no es percep. Ha après a alçar la veu, no quedar-me callada i defensar la meva fe amb naturalitat.
Finalment, hi ha un moment que considero gairebé un miracle: quan la feina em va trobar. Dic que em va trobar per com van succeir les coses. Crec que Déu utilitza les persones com a instruments per arribar a tu, i crec que ell ha fet arribar a les persones que tinc al meu voltant per fer-me créixer. Quan vaig tornar a casa, ja era fan de The Chosen, i una amiga —a qui li havia recomanat la sèrie—, em va fer arribar una oferta de feina relacionada amb el projecte que havia vist publicada. No estava gaire convençuda si enviar la candidatura, però ho vaig voler intentar. Aquella feina podia ser per mi. I així va ser.
Com és treballar en un projecte tan conegut mundialment?
És una feina que m’ofereix l’oportunitat de transmetre un missatge molt bonic. Quan la vaig trobar, vaig pensar que era un miracle. Però l’autèntic miracle va ser l’empresa, Católicos en Red, i els seus responsables. Per mi, en Gabriel i la Carolina ja no són només els meus caps; han estat fars de llum, tant en la fe com en mi mateixa. Hi ha una escena de la sèrie en què Jesús mira Mateu amb un gran reconeixement i afecte, una mirada que veu per primera vegada a algú que se sent rebutjat i que no encaixa. Amb aquell gest li dona nom, li dona identitat. I a mi ells m’han vist així: m’han reconegut i m’han valorat.
Com ha transformat la fe la seva mirada sobre la vida quotidiana, les relacions i els reptes personals?
Tot. No soc la mateixa persona. Des de petita sentia un buit gran dins meu. Res no semblava prou; sempre era “fins que no…”, una recerca que mai s’acabava. Això em generava problemes perquè no acabava de trobar el meu lloc ni de descobrir qui era realment. Era influenciable.
La fe ho ha canviat tot perquè m’ha recordat qui soc. M’ha donat un nom, una identitat pura, no basada en judicis, en errors del passat ni en l’opinió dels altres, sinó en la meva mirada. M’ha donat pau i ha omplert el buit que sentia. Aquesta Ivette que pensava que sense ser actriu no era res, ha descobert que és moltes coses. La fe també m’ha ensenyat a tractar els altres amb un amor que no coneixia: un amor que no jutja, que perdona i estima tot i els errors. Perdono més ràpidament i el passat ja no em crea cadenes.
En relació amb la seva feina actual, relacionada amb la comunicació catòlica, què representa poder transmetre l’Evangeli a través dels mitjans?
Sento que tinc una missió, una responsabilitat. Mai havia treballat des d’un lloc com aquest, i no m’importen els diners ni les hores que hi poso. L’únic que vull és fer la meva feina perquè arribi als altres i en puguin gaudir. Treballar en comunicació ens dona poder perquè les xarxes socials formen part del dia a dia de moltes persones. No tothom pensa igual ni té les mateixes creences, així que la meva responsabilitat és no imposar res, sinó donar a conèixer un missatge de pau, esperança i amor. Aquesta responsabilitat és gran i cal tenir-ne cura. Per això mai diem que estem “treballant”: tenim una missió. Ho fem des del cor i això per a mi marca la diferència.
Un dels projectes que més m’omplen és la comunicació The Chosen. Rebem molts missatges de persones que ens expliquen com la sèrie els ha ajudat a recordar qui són, a superar moments difícils i a trobar esperança en situacions complicades. Fins i tot persones que no són creients ens diuen que els ha fet veure que encara hi ha amor i que tenen un lloc en aquest món.
Per a mi, això és el que realment importa: ser, d’alguna manera, un far de llum per a algú, com altres ho han estat per mi. Saber que la meva feina contribueix a fer que la vida i el món siguin una mica millors m’omple de sentit i gratitud. Potser és només un petit granet de sorra, però em fa sentir que estic col·laborant de debò.
Què aporta la fe a la vida d’una persona jove avui, enmig de tants reptes i incerteses?
Moltes vegades he sentit dir, i fins i tot jo mateixa he pensat, que tenir fe vol dir que ara ja tot m’anirà bé, que tindré totes les respostes… i és tot el contrari. La fe no és un mapa que et digui quins passos seguir ni un futur escrit. Et porta a llocs on mai has estat i on no tens ni idea de com arribar-hi. La fe em dona esperança i pau. I avui dia costa molt trobar-la amb els ritmes que portem i el món en què vivim. On trobar-la? Personalment, en saber que hi ha algú que m’estima incondicionalment i que em cuida. Algú altre la trobarà davant del mar; la qüestió és trobar-la.
Quina petjada voldria deixar en qui conegui la teva història?
Que difícil de respondre… [reflexiona]. Crec que em quedaria amb el fet que algú, en llegir aquestes paraules, pugui tornar a trobar-se. Vull que aquesta persona se senti vista, que senti que importa i que la necessitem perquè forma part de la vida. I que, per insignificant que es pugui sentir, o per fosc que sigui el lloc on estigui —com jo vaig estar— pugui descobrir que hi ha un camí, un propòsit, i que és important: faci el que faci, sigui qui sigui, és necessari. Li diria que busqui la fe o el que consideri que li dona llum. Aquesta crec que és l’empremta que vull deixar: una espurna d’esperança. Quan jo la vaig perdre, va ser gràcies a la meva tieta que la vaig poder recuperar i vaig descobrir la fe.
Treballa cada dia amb les xarxes socials, com creu que aquestes poden afectar la gent, especialment els joves?
Moltes vegades sembla que tot depèn del teu perfil, dels seguidors, dels “m’agrada”… però això no defineix qui ets. No tot el que veus és realitat i ningú té una vida perfecta. M’agradaria animar els joves a fer servir aquestes eines per donar veu a allò que importa de veritat: històries, experiències, persones. La teva veu no depèn dels números, sinó de com ets en el dia a dia, de com tractes els altres i de com vius la teva vida amb autenticitat. Potser l’únic que cal és parar-se una mica, apagar el mòbil i mirar qui tens al davant. Tenir una conversa de veritat, escoltar i ser escoltat. Això és el que dona sentit i el que realment importa.
