Des del 2018 fins avui s’han registrat 1.010 atacs contra l’Església Catòlica a Nicaragua i s’han prohibit 16.564 processons, segons revela la darrera edició de l’informe “Nicaragua: ¿una Iglesia perseguida?”, elaborat per l’advocada Martha Patricia Molina. El document va ser presentat el passat dijous 28 d’agost als Estats Units, país on la jurista es troba exiliada.
El text, de 435 pàgines, actualitza la documentació de les agressions contra l’Església catòlica a aquest país centreamericà, perseguit des que el govern de Daniel Ortega va iniciar la repressió religiosa l’abril del 2018 arran del suport de l’Església a les protestes contra la reforma del sistema de seguretat social.
Evolució de les hostilitats
Segons aquest setè informe, el recompte anual d’hostilitats és el següent: l’any 2018 es van registrar 93 agressions; el 2019, 88; el 2020, 64; i el 2021, 56. Posteriorment, el 2022 la xifra va augmentar fins a 173, el 2023 va pujar a 321 i el 2024 es van documentar 183. En el que portem del 2025, s’han comptabilitzat 32 agressions.
L’advocada Martha Molina explica en una entrevista apareguda a Vida Nueva que la reducció de les xifres el 2025 no implica una millora en les relacions entre el règim i l’Església: “Els clergues en cap circumstància poden denunciar els atropellaments i vigilàncies diàries. Ometen exposar en públic els seus patiments per les amenaces prèvies que reben de part de membres de la Policia Nacional: ‘el que parla va pres i desterrat’”.
Vigilància, repressió, censura i detencions
A més, Molina explica que els laics tampoc denuncien per l’increment de la vigilància exercida pels membres del Consell del Poder Ciutadà, policies i els 80.000 paramilitars juramentats pel règim a inicis del 2025. Segons l’informe, aquests grups són utilitzats per vigilar i reprimir la població.
Els atacs inclouen la confiscació d’edificis, la immobilització de comptes bancaris, nous cobraments d’impostos i la cancel·lació d’algunes congregacions religioses. Entre les propietats confiscades destaquen el centre espiritual La Cartuja i la cúria de Matagalpa. A més, el govern ha prohibit difondre la carta del Papa als canals digitals de l’Església catòlica.
El document també denuncia la detenció i desaparicions com les del sacerdot Pedro Abelardo Méndez Pérez. Igualment, assenyala vigilàncies constant a altres religioses, com el cardenal Leopoldo José Brenes, arquebisbe metropolità de Managua, per part d’agents policials del règim.
Estructura de l’informe
El pròleg del text està signat pel sacerdot nicaragüenc exiliat Nils de Jesús Hernández de La Llana, qui destaca: “La doctora Martha Patricia Molina presenta històries doloroses i difícils d’entendre, la crueltat d’un govern criminal de fereix la humanitat”
L’informe es divideix en quatre capítols: metodologia de recerca, exposició de les hostilitats entre abril del 2018 i juliol del 2025, sistematització d’agressions i una cronologia de profanacions, sacrilegis, atemptats, robatoris i altres atacs contra l’Església Catòlica a Nicaragua.
Finalment, Molina subratlla que aquest treball servirà com a suport per a futures investigacions penals i acadèmiques. Segons l’autora, es tracta d’una memòria històrica necessària perquè “els fets i delictes comesos per la dictadura Ortega-Murillo, que han causat commoció, tristesa i dany a l’Església catòlica i a la comunitat en general, no es repeteixin”.
Nicaragua, entre autoritarismes i dictadures
Nicaragua és un país centreamericà amb 133.370 km², amb una economia basada en l’agricultura, el bestiar, les remeses familiars i la manufactura. Tot i que la societat es declara majoritàriament catòlica, l’Església no sempre té un paper estructural fort.
Les sectes protestants han crescut en els darrers 50 anys, amb almenys mig milió d’adeptes. Històricament, Nicaragua ha viscut autoritarisme i dictadures, i actualment la política està dominada per la dictadura familiar de Daniel Ortega i Rosario Murillo.
L’exili internacional supera les 800.000 persones, repartides entre Espanya, Estats Units, Costa Rica, Guatemala i Canadà. Els mitjans independents i els partits d’oposició gairebé no existeixen, mentre que les institucions estatals i judicials operen sovint com a còmplices del règim.
