Amb motiu del Jubileu del món del voluntariat que se celebra aquest cap de setmana a Roma, el cinquè dels 37 grans actes previstos en el calendari jubilar, una de les persones que no es perdrà cap detall del que passarà, tot i fer-ho des de Catalunya, serà Imma Cullell, responsable de voluntariat de Càritas Diocesana de Girona i coordinadora de l’equip de responsables dels equips de voluntariat de Càritas arreu de Catalunya. En aquesta entrevista que concedeix a Flama per radiografiar el comportament i el tarannà del voluntari cristià, la també membre del consell directiu de la Federació Catalana de Voluntariat Social assegura que el papa Francesc “fa una crida a la pràctica del que significa ser cristià, un cristià que actua, que serveix”.
L’acció del voluntariat, en general, s’associa gairebé exclusivament a la tasca de suport a les persones amb pocs recursos o en el llindar de la pobresa, però també és un tret propi dels fidels que desenvolupen una funció bàsica per al bon funcionament de l’Església, oi?
Sí. El voluntariat vinculat a l’Església es fonamenta en valors profundament arrelats a la fe, com la solidaritat, la dignitat humana, la justícia social i l’amor al proïsme. Aquesta tasca es fa amb la convicció que servir els altres és una forma de viure el missatge de Crist, qui ens crida a ajudar els més necessitats i a construir una societat més justa i solidària. El voluntariat cristià no només es basa en l’ajuda material, sinó també en l’acompanyament espiritual, obrint camins a l’esperança per aquells que viuen en situació de vulnerabilitat.
Creu que hi ha certes similituds entre el comportament del voluntari agnòstic i el del cristià sensibilitzat amb la vida eclesial?
En efecte. Aquests valors, que són molt presents en l’acció de Càritas, també poden ser compartits amb aquelles persones que, des d’una perspectiva agnòstica, busquen contribuir a una causa comuna de manera altruista. Tot i que el fonament religiós pot variar, ambdós tipus de voluntariat coincideixen en el desig de millorar la societat i ajudar els més desfavorits.
Creu que les constants referències, en el magisteri de Francesc, a l’ajuda als vulnerables han fet proliferar un sentiment de voluntarisme cristià més gran?
Sí, sens dubte. El papa Francesc ha estat molt clar en el seu missatge de solidaritat i compromís amb els més pobres i vulnerables, i això ha ressonat profundament dins de la comunitat cristiana. Tot i que el seu missatge arriba a molts a través dels mitjans de comunicació, el que marca realment la diferència és el que es viu a la comunitat eclesial. La seva crida a l’acció és un recordatori constant del fet que l’ajuda als altres és part essencial de la nostra fe. És una crida a la pràctica del que significa ser cristià, un cristià que actua, que serveix. I això, en el context de l’Any Jubilar, adquireix un significat més profund, ja que el Jubileu és una oportunitat per renovar la nostra implicació en el bé comú i la solidaritat.
Una persona és voluntària pel que creu que fa en favor d’una altra persona o pel que els altres pensen d’ella?
Penso que, en general, les persones es converteixen en voluntàries perquè creuen fermament en el que fan. El seu desig de contribuir sorgeix del seu cor, de la seva creença en el bé de l’altre. Potser hi ha una part de la motivació que prové de la satisfacció d’ajudar els altres, però el més important és el sentit de contribuir a una causa. La majoria de les vegades, el que importa és la transformació que es produeix en la persona que ajuda, i no el que pensen els altres sobre ella.
Considera que una persona voluntària ha de ser-ho també en tots els estadis de la seva vida?
Crec que el voluntariat pot ser una actitud de vida, una manera de viure i donar. És cert que una persona voluntària acostuma a estar disposada a donar temps, coneixement i suport, i això forma part de la seva identitat i del seu compromís amb la comunitat. Ara bé, no crec que tothom hagi de ser “voluntari” en tots els aspectes de la seva vida. Cada persona té les seves pròpies condicions i els seus límits. Hi ha moments de la vida en què les circumstàncies personals, familiars o laborals poden fer difícil mantenir un compromís tan intens en totes les àrees vitals. Això no obstant, és cert que aquells que s’impregnen de la cultura del voluntariat tendeixen a projectar aquesta actitud en diferents àmbits de la seva vida.
¿Quina creu que és la diferència entre el voluntarisme que hi ha en algú que s’ha dedicat gairebé tota la vida a entregar-se als altres pel seu bé i el voluntarisme que pot sorgir, com una espurna i de manera puntual, en el comportament d’una persona?
El voluntariat dedicat a una causa al llarg de tota la vida és una forma de compromís profund que es fonamenta en la convicció. És una de les moltes maneres de ser actiu per transformar la realitat. La persona que dedica la seva vida al voluntariat ho fa per un desig personal de servir i ajudar, amb una base sòlida de valors i una constància que es manté independent de les circumstàncies. En canvi, el voluntariat que sorgeix de manera més espontània, com és el cas dels que van ajudar les famílies que van patir els efectes de la DANA al País Valencià, respon a una necessitat immediata.
Què vol dir?
En aquest cas, el desig de servir neix com una reacció a una situació d’emergència, sovint motivat per la proximitat de l’esdeveniment, la sensibilitat a l’injust o la necessitat de donar suport a qui es troba en situació de vulnerabilitat a causa de l’esdeveniment inesperat. Les persones que responen a aquests moments de manera ràpida no necessàriament tenen una implicació a llarg termini, però el seu acte és igualment important i generós.
