Els Goigs del Mil·lenari de Montserrat, escrits per Joan Maluquer i musicats per Glòria Ballús, s’erigeixen com una síntesi poètica dels mil anys d’història espiritual i cultural del monestir. La lletra recorre segles de fidelitat i de resistència, i ho fa amb una llengua que conjuga solemnitat i emoció popular. Des dels primers versos, Maluquer evoca els moments més durs del segle XX —dictadures, guerres, pèrdua de llibertats— i alhora celebra la constància d’un poble que no va renunciar ni a la seva fe ni a la seva llengua. En aquest context, Montserrat hi és descrita com a refugi i emblema d’esperança, com “la llum que no s’apaga, mal que el dia s’esvanís”, una imatge poderosa que converteix el santuari en metàfora de la permanència del país.
A mesura que avança el text, l’autor enllaça passat i present, invitant la comunitat a “cuir a’nar-hi tots, germans, al mil·lenari del lloc sant dels catalans”. Aquesta crida no és només una exhortació litúrgica, sinó una apel·lació cívica i fraterna: la fe, la llengua i la història convergeixen en una mateixa trobada. El goig, fidel a la seva essència popular, no es limita a l’elogi religiós; és també una reflexió sobre la identitat, sobre la força de la cultura que neix del poble i hi retorna.
Aquest cant d’arrel col·lectiva va prendre cos públicament el passat dimecres 12 de novembre, quan es va presentar a l’Aula Magna del Seminari de Tarragona. Poques vegades s’havia vist una sala tan plena per a una estrena de goigs: el públic, divers i nombrós, omplia tots els seients i fins i tot els passadissos. L’acte, presidit per l’arquebisbe Joan Planellas, va reunir representants de diverses entitats i un públic convençut que la tradició pot continuar essent un espai de creació viva.
Una fita d’unitat gogística
Carles Baches, president dels Gogistes de Tarragona, va destacar el caràcter excepcional d’aquesta iniciativa: “És la primera vegada que totes les associacions gogístiques de Catalunya unim esforços per a una edició conjunta”, explicava. Per a ell, aquesta col·laboració “és una aportació directa al mil·lenari, perquè fins ara hi havia molts goigs dedicats a la Mare de Déu, però cap que celebri específicament els mil anys del monestir”.
Baches subratllava també la dimensió històrica i popular d’aquest gènere: “Els goigs són una expressió sorgida del poble, que des del segle XIV ha anat evolucionant sense perdre la seva essència. Avui, amb tipografies modernes i edicions cuidades, continuen sent una manera de fer present la devoció en llengua pròpia“, va comentar. Amb la presentació tarragonina, s’iniciava també la seva difusió a tot Catalunya i l’estrena musical de l’obra.
La música com a veu del poble
Glòria Ballús, autora de la part musical, va voler fer una composició fidel al sentit comunitari del gènere. “El goig ha de ser cantat pels fidels, no per especialistes”, explicava. Per això va crear una melodia amb intervals assequibles, d’aire arcaic i to càlid, pensada perquè sigui fàcil de recordar i de cantar. “La música està al servei de la lletra, segueix els seus accents i el seu ritme. En els goigs, el més important és que paraula i melodia respirin juntes”, afegia.
Amb una llarga vinculació a Montserrat i al món de la música religiosa, Ballús reconeixia que el projecte li havia despertat una emoció especial: “Vaig sentir que contribuïa, des del meu àmbit, a una història que fa segles que perdura”, va assenyalar.
Entre la tradició i el futur
La conjunció entre la poesia de Maluquer i la música de Ballús ha donat com a resultat un goig que sintetitza el sentit mateix del mil·lenari: la persistència d’una espiritualitat que travessa el temps i parla des del cor de la cultura catalana. En els seus versos i melodies, Montserrat apareix no només com un lloc de pregària, sinó com un símbol de resistència i de futur compartit.
La vetllada a Tarragona va demostrar que la tradició dels goigs continua viva quan sap renovar-se. En aquest nou cant, la muntanya santa torna a ser el punt on conflueixen la fe, la llengua i la memòria d’un poble. I, en celebrar el mil·lenari, aquests goigs recorden que la veu de Montserrat —feta de paraules, música i devoció— continua sent una de les més clares del país.
