Si no hi ha imprevistos, aquesta tardor França es convertirà en el primer país membre del G7 que reconeixerà l’Estat palestí. La decisió va ser anunciada el passat 26 de juliol pel president Emmanuel Macron en el marc d’una conferència especial a la seu de l’ONU a Nova York promoguda per França i Egipte per guanyar el suport de diversos països europeus per a aquesta causa.
En el seu missatge, publicat a X, Macron va mostrar la seva predisposició a treballar per establir “una nova dinàmica a favor d’una solució justa i duradora del conflicte israelià-palestí, sobre la base de dos Estats”. “És l’única solució capaç de garantir la pau i la seguretat per a tothom a la regió”, va escriure el president francès després de denunciar la “inacceptable situació humanitària a Gaza”.
La decisió de Macron, que alguns analistes consideren “una distracció en ple genocidi”, ja que no implica la supressió de les relacions armamentístiques i comercials amb Israel, va donar peu a l’alliberament, l’endemà mateix, de Georges Ibrahim Abdal·lah, cristià maronita marxista libanès que va passar més de 40 anys empresonat a França per haver defensat, com recordava oportunament en aquest article el director de VilaWeb, Vicent Partal, el mateix que el president francès acabava de reconèixer.
Convençut que per resoldre el conflicte no n’hi havia prou amb reivindicacions pacífiques, Georges Ibrahim Abdal·là (Kobayat, Líban, 1951) va optar per la lluita armada en defensa de la causa palestina des del Front Popular de l’Alliberament de Palestina i de la Fracció Armada Revolucionària Libanesa. Entre 1978 i 1982, en el marc de la invasió del seu país per part d’Israel, va formar part del grup que va llançar atacs contra objectius occidentals en el cor d’Europa. L’any 1984, Abdal·là va ser detingut per “complicitat” en l’assassinat a París d’un agent del Mossad i un militar nord-americà veterà del Vietnam. Tot i que mai es va poder demostrar la seva participació directa en els fets, l’any 1987 va ser condemnat a cadena perpètua i va acabar esdevenint un dels presoners polítics més longeus de la història de França.
Fe, resistència i socialisme al Pròxim Orient
Nascut en el si d’una família cristiana maronita, Abdal·là es va implicar des de ben jove en la causa palestina des del seu Líban natal, que juntament amb Síria, van ser els països del Pròxim Orient que van rebre més refugiats palestins. Per entendre aquesta combinació entre fe i resistència política en el sempre convuls escenari del Pròxim Orient, cal tenir en compte el pes que va tenir el socialisme en els països àrabs durant les dècades de 1960 i 1970.
“Aquesta influència va donar lloc al règim d’Algèria, al partit Ba’as (a Síria i a l’Iraq), va inspirar l’OLP, a més de l’experiment d’unificació política entre Egipte, Síria i fins i tot el Iemen entre 1958 i 1961. La lluita dels àrabs contra el colonialisme americà i francès havia buscat en molts casos suport en el socialisme, ja que aquests països estaven en el bàndol oposat”, detalla Jaume Flaquer.
Per a Flaquer, si bé Abdal·là era d’origen cristià maronita, es va laïcitzar i la seva resistència es va generar des de posicions socialistes extremes, que el feien entrar en contacte amb la causa palestina, un moviment especialment laic en aquell moment. “Si hagués estat un home religiós i tradicional hauria cercat l’aixopluc francès enfront del creixent paper de tutela de Síria sobre el Líban”, afegeix el professor a la Facultat de Teologia de Granada i director de la Càtedra Andalusa per al diàleg de Religions.
Els cristians en els conflictes del Líban i Palestina
Preguntat pel paper dels cristians del Pròxim Orient, i en particular dels maronites, en conflictes com el del Líban o Palestina, Flaquer assenyala que els cristians coptes han estat “tradicionalment molt crítics” amb Israel per la causa palestina, però “allunyats de Hamàs i dels Germans Musulmans”. “En això —diu— han seguit la major part de la societat del seu país”.
En el cas del Líban, en canvi, ha estat diferent, on la imposició internacional àrab d’acollir refugiats palestins en un país petit i inestable va fer esclatar la guerra civil de l’any 1975 i que es va perllongar durant 15 anys. “Els palestins van pressionar l’Estat perquè entrés en guerra contra Israel i al final qui es va trencar va ser la unitat libanesa, entre musulmans i cristians”, descriu Flaquer. “Els maronites —prossegueix— no volien ser arrossegats per una guerra propalestina contra Israel. De fet, l’arribada de palestins i la influència siriana va treure poder de forma gradual als cristians maronites, que van passar de ser la població majoritària en la primera meitat del segle s’han reduït a una tercera part. Per això, molts maronites han aplaudit els atacs israelians contra Hezbol·là de l’any passat”.
El reconeixement tardà dels dos Estats
L’anunci del reconeixement de l’Estat palestí per part França s’alinea amb la posició que ha mostrat històricament la Santa Seu a favor dels dos estats com a única forma de garantir la pau entre Israel i Palestina. Una posició que l’any 2015 va portar a l’assignatura d’un acord entre el Vaticà i Palestina orientat a protegir els drets dels cristians de la regió per part de les autoritats locals. El pacte no va agradar a Israel, com tampoc li va agradar la decisió anunciada per Emmanuel Macron el passat 26 de juliol.
Sigui com sigui, mentre el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu s’ha mostrat disposat a encarar la fase final de l’annexió de Gaza, on la desfeta humanitària desafia qualsevol intent de descripció, el reconeixement de l’Estat palestí per part de França i altres països dona la raó a Abdal·là, si bé, com recorda Jaume Flaquer, el combatent libanès deu pensar que arriba massa tard. “De fet —conclou el jesuïta— l’Estat palestí és inviable per la fragmentació de Cisjordània”.
