La pau sempre va vibrar d’una manera especial en l’interior de Joan Morera Perich. Colpit profundament per les guerres, des de ben petit ja va començar a rumiar formes d’aturar-les, en una mostra de l’actitud que va orientar la seva vida fins al dia d’avui. Llicenciat en Teologia Bíblica a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, aquest capellà jesuïta nascut a Tordera l’any 1983 i resident a la comunitat parroquial de Sant Ignasi de Loiola de Lleida, és una de les veus eclesials més destacades en l’estudi i la divulgació de la noviolència cristiana i un apassionat de Mahatma Gandhi, el líder pacifista que va morir assassinat a trets a Nova Delhi tal dia com avui, fa tot just 76 anys.
Com va començar a interessar-se per la noviolència i per la figura de Gandhi?
Sempre he sentit inclinació per temes de pau, però a la noviolència vaig arribar arran de la meva experiència en l’Església. Aquesta institució ha sigut ser per mi com una mare i m’hi he sentit molt ben acompanyat per moltes persones meravelloses, però també hi he viscut abusos d’autoritat, de poder i de consciència per part de persones que, des de la seva posició, m’han volgut fer sentir com un nen petit. Així que la ràbia i la dificultat de gestionar aquesta asfíxia que vaig sentir en certs moments em van portar a buscar espais de llibertat i a llegir autors contestataris com ara el filòsof Feuerbach, que provenien de l’ateisme radical. En aquest procés, un dia vaig veure la pel·lícula de Gandhi i em va colpir tant que el següent pas va ser llegir Mis experiencias con la verdad. Llavors vaig entendre que havia trobat allò que havia estat buscant sempre. La veu de Gandhi, a mesura que llegia, m’obria el cor i em feia sentir llibertat i alegria. Era com anar bevent aigua fresca.
Què ens diu avui en dia la figura i el missatge de Gandhi?
La primera cosa i més important que ens ha llegat Gandhi són el binomi ahimsa (a- = no, himsa=violència) i satyagraha (satya = veritat/autenticitat, agraha=aferrament). Són dues paraules que sintetitzen perfectament aportació: ahimsa com a no-agressió, viure sense violència; i satyagraha com a recerca de la veritat, que implica una manera autèntica de viure en què la força de la dignitat és allò que lluita contra les injustícies i aclareix els conflictes. Penso que cada persona hauria d’incorporar aquestes dues nocions en la seva manera de viure. Per a Gandhi, la noviolència no és només una tècnica a aplicar per resoldre conflictes, sinó una forma de vida que, des d’un punt de vista holístic, rebutja frontalment l’agressió. Evidentment, aquesta filosofia és contrària al que veiem en el món d’avui, marcat per altes dosis de violència a petita i gran escala.
En relació amb la violència a gran escala, moltes entitats i persones implicades en la pau estan preocupades per l’augment de la inversió en armaments en molts països.
La cursa armamentística va semblar que es frenava després dels estralls que van provocar les energies nuclears durant la Segona Guerra Mundial. Però, lluny d’això, la despesa en armament ha augmentat cada cop més, ja que les grans potències, tement que les altres puguin arribar a tenir armes més poderoses, s’han vist impulsades a desenvolupar i invertir més en tecnologies militars. I ara ja hem entrat en l’era de les armes químiques i de la intel·ligència artificial, que malauradament, com hem pogut veure, ha tingut un paper molt rellevant en la devastació de Gaza, on ha permès localitzar objectius més ràpidament que abans. D’altra banda, hi ha organismes com l’OTAN, que manipulen els governs perquè aquests, al mateix temps, manipulin els ciutadans a fi que acabin creient que la solució per resoldre els conflictes és enviar més armes. Com a exemple d’això, tenim el compromís del govern espanyol d’invertir, de cara al 2029, un 2% del PIB en la quota que ha de pagar religiosament a l’OTAN.
Això representa una quantitat de diners públics escandalosa.
En efecte. Les empreses d’armes han arribat a duplicar o quasi triplicar el seu valor durant els darrers dos anys, i són les úniques que han sortit guanyant en aquest context. I el més greu és que els governs no ens han consultat si volem que els nostres impostos siguin utilitzats per la despesa militar. Per tant, Gandhi ens va ensenyar el poder de la desobediència civil, que no és una rebel·lia adolescent sinó una forma madura i digna d’aturar la barbàrie negant-nos a cooperar-hi. Des d’aquest punt de vista, hem vist exemples en els estibadors dels ports, que s’han negat en alguna ocasió a permetre l’activitat de vaixells que envien armes a llocs en conflicte, i en persones que han decidit optar per l’objecció fiscal a la despesa militar, per exemple. És molt important que aquesta actitud es vagi escampant com una taca d’oli.
Creu que les mobilitzacions ciutadanes demanant l’alto el foc a Gaza poden tenir els efectes desitjats?
Les protestes pacífiques poden fer pressió i això sempre és important independentment que siguin efectives o no. L’error seria confiar en el fet que les mobilitzacions faran la palanca de canvi, perquè quan un sistema polític com l’israelià està encegat d’odi i té força militar per cometre aquestes matances massives i indiscriminades, és molt difícil que manifestacions ciutadanes, i fins i tot boicots, puguin ofegar les seves accions. Així que no ens hem de frustrar si veiem que les nostres protestes no “funcionen” a l’altra banda, perquè el més important és que les mobilitzacions són necessàries per mantenir la dignitat humana. No podem fer vida normal com si res no passés mentre a uns quants milers de quilòmetres d’aquí sabem que s’està cometent un genocidi. Necessitem, almenys, una aportació, sigui en forma d’objecció fiscal o de protesta als carrers, com s’estan fent, per exemple, des del moviment ‘Aturem les guerres‘. Jo no he pogut seguir aquestes protestes, però sempre que puc surto al carrer en la cadira de rodes amb una bandera de ‘No a la guerra’, cosa que és una simple acció noviolenta. Les mobilitzacions ens han de millorar com a societat i no ens hem de desanimar si creiem que no repercuteixen directament perquè el que estem fent amb elles és sembrar futur.
“LES MOBILITZACIONS SÓN MOLT IMPORTANTS PER MANTENIR LA DIGNITAT HUMANA, AIXÍ QUE NO ENS HEM DE FRUSTRAR SI VEIEM QUE NO SERVEIXEN PER ATURAR LA GUERRA”
Persones que van apostar per la pau, des de Gandhi o Luther King fins a Isaac Rabin, van morir assassinades, com si en aquest món no hi hagués lloc pels anhels de pau. Què es pot fer per evitar que la violència vulgui tenir sempre l’última paraula?
En aquesta llista que has mencionat jo afegiria Jesús de Natzaret, que va viure tota la vida i va morir pacifista noviolent mogut per la seva dignitat i la seva paraula per les causes que valien la pena. En aquest sentit, els cristians creiem en la resurrecció i sabem que el seu esperit continua treballant i encomanant a través de nosaltres tot aquest projecte, tota aquesta manera de viure. És veritat que els violents sempre voldran tenir l’última paraula però la qüestió és qui la té realment. Sembla que no acaben d’entendre que no es poden matar les idees, ni la dignitat de les persones i dels pobles, ni matar les maneres de viure autèntiques que, d’altra banda, com més es prem el gallet, més s’encomanen. En el fons, la violència sempre és un fracàs humà i un retorn a l’animalitat. En el comportament violent no hi ha la capacitat ni la la maduresa suficient per fer servir la paraula i trobar una solució que no impliqui matar. La violència mai no podrà tenir l’última paraula, i l’espècie humana anirà madurant cap a un progrés molt més sublim que implicarà diàleg, intel·ligència i pau.
