Els vuit primers anys de vida del frare dominic Félix Hernández (1971), el més gran de tres germans nascuts a Barcelona, van permetre conèixer a qui actualment és superior d’una comunitat de religiosos a Còrdova —al convent de Santo Domingo de Escala Coeli— “una ciutat que va ser bressol de la meva passió per la pintura”. Així, de dibuixar i pintar animals “en tot moment”, des de fa uns anys aquest religiós ha passat a ser el dominic que més ha destacat en l’àmbit de la pintura a Espanya per unes obres que des del passat mes d’abril són protagonistes d’un documental, titulat Félix Hernández, OP: Cuando el lienzo es Evangelio.
Creat pel cineasta Santi Vedrí, aquest curtmetratge fa un recorregut a través d’entrevistes i d’imatges enregistrades en el seu taller andalús per l’art i l’essència del frare dominic, transportant l’espectador a dos mons —el de l’art i el de la fe— que, segons Hernández, “no haurien de viure mai separats“. “Quan vaig accedir a la congregació”, continua, “per bé que ho fes de manera tardana i allò no entrés uns anys abans en els meus plans de vida, creia que eren dues vocacions diferents i totalment incompatibles”.
Però el contacte que més tard va establir amb religiosos de l’orde dominic amb “sensibilitats artístiques” (un d’ells, l’actual bisbe de Sant Feliu de Llobregat, el frare Xabier Gómez, “un dels primers que em va tornar a obrir les portes de l’art ja com a religiós”, apunta el frare) i amb la pintura d’un dominic coreà, Kim En Jong (1940), va transportar Hernández cap al terreny de l’art abstracte. Això el va permetre conèixer “una nova dimensió per poder relacionar-me amb mi, amb el món, i, sobretot, amb Déu”, sosté.
“Aquesta relació em va obrir al món de l’abstracció que, a partir d’aquest moment, em manté fascinat per les grans possibilitats que ofereix de llibertat, de descobriment i de veritat”, agrega el frare, que observa en aquest plànol pictòric “una veritable predicació“, i un estadi que per a Félix Hernández és “capaç de tocar l’ànima, més enllà de l’art figuratiu que ha predominat històricament en ambients sacramentals”.
“Al llarg de tots aquests anys de formació he pres consciència de la distància existent entre l’art contemporani i la sensibilitat religiosa, així com de la necessitat de crear espais de diàleg entre la fe i la cultura”, manifesta aquest barceloní de naixement i andalús d’adopció, per a qui el seu treball “busca donar respostes des de la unificació de les meves grans passions, Déu, l’ésser humà i l’art”.
