Aquest estiu, hi ha hagut greus incendis a diversos punts d’Espanya. En especial a Galícia, Extremadura i Castella i Lleó; una comunitat autònoma, aquesta última, on viu Carlos Martínez, capellà de Palacios del Sil, una població de 844 habitants.
Martínez explica a Flama com la seva parròquia es va convertir en un dels punts d’acollida per a les persones afectades pels incendis, subratllant com aquestes tràgiques circumstàncies recorden la fragilitat de la natura i l’atenció que s’ha de posar en la cura del que, per al papa Francesc, és la Casa Comuna, com expressava el pontífex a l’encíclica Laudato Si’.
Com està vivint la parròquia de Palacios del Sil aquesta situació excepcional?
La vivim amb dolor, perquè molts dels que han hagut de deixar els seus habitatges són coneguts, amics, fins i tot familiars de feligresos. Però també amb esperança, perquè hem vist com la gent s’ha bolcat per ajudar.
La parròquia s’ha convertit en un lloc de trobada, d’escolta i de pregària. Hem celebrat vetlles, hem acompanyat les famílies al pavelló municipal que va habilitar la Creu Roja com a espai d’acollida, i també hem posat a disposició els nostres espais parroquials per acollir qui ho necessités.
Quins gestos concrets de solidaritat destacaria?
Em fa impressió la rapidesa amb què alguns veïns s’han organitzat. Hi ha hagut persones que han portat roba, aliments, matalassos…, mentre unes altres han ofert les seves cases perquè ningú dormís al carrer.
També hem rebut ajuda de Càritas i de voluntaris de fora de la comarca. Crec que la solidaritat ha estat més forta que el foc.
La fe, quan és autèntica, es tradueix en gestos molt concrets: compartir el poc que es té, estar al costat de qui sofreix, no deixar ningú sol.
Alguns veïns s’han mostrat crítics amb la gestió forestal i la prevenció. Com percep aquest malestar?
És un sentiment comprensible. La gent porta anys demanant mesures per netejar els boscos i camins, i se sent desatesa. Aquests incendis ens recorden que no podem desatendre la Terra. Com diu el papa Francesc a l’encíclica Laudato Sí, que enguany compleix el seu desè aniversari, la creació no és un recurs per explotar sense límits, és la nostra Casa Comuna.
Quin missatge vol transmetre a les famílies afectades i a tota la comunitat?
Que no perdin l’esperança. És dur perdre béns, terres, records…, però no estem sols. Recentment hem passat per altres situacions difícils com la pandèmia, la DANA…
Déu ens acompanya també enmig del foc i de les cendres. Enmig del desconsol i de la foscor. I la comunitat cristiana està cridada a ser signe d’aquesta presència: oferint consol, suport, llum i companyia.
Aquests dies, més que mai, comprenem que som germans i que necessitem cuidar-nos els uns als altres. De fet, totes les situacions difícils fan aflorar sovint sentiments de fraternitat i gestos generosos.
Com es connecta tot això amb la celebració que ens ocupa dels 800 anys del Càntic de les Criatures de sant Francesc?
Crec que aquest aniversari, i igualment el desè aniversari de Laudato Sí, ens convida a reconciliar-nos amb la creació.
Sant Francesc, al seu càntic, parla del “germà foc” i de la “germana terra”. Fins i tot allò que avui ens fa mal i ens espanta pot recordar-nos que som part d’una mateixa família.
Aquests incendis són una crida a repensar el nostre mode de viure i a comprometre’ns de debò amb la cura de la natura. Només així podrem deixar a les futures generacions una terra habitable.
També, d’aquí res, el 1 de setembre,se celebra la Jornada Mundial de la Creació.
Sí, exacte. De l’1 de setembre al 4 d’octubre, coincidint precisament amb la festivitat de sant Francesc d’Assís, patró de l’ecologia.
El papa Francesc va triar el lema ‘Llavors de pau i esperança’ per a la Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació de 2025, que marca l’inici del Temps de la Creació. Aquesta és una iniciativa ecumènica, que enguany tindrà un significat especial, ja que coincidirà amb l’Any Jubilar i, com abans he dit, amb el desè aniversari de l’encíclica social Laudato si’, un document clau del magisteri del bisbe de Roma sobre ecologia integral.
Aquesta celebració, per a mi, és un signe d’esperança. Una de les lectures o imatges que probablement es recordarà és la del gra de blat, que ens mostra que la vida sempre pot renéixer, fins i tot en les condicions més dures.
Crec que Déu sembrarà llavors de vida enmig de les cendres, i ens convida a confiar que un nou començament és possible. La Jornada Mundial de la Creació ens ajudarà a mantenir la fe, l’esperança i a comprometre’ns perquè aquest renaixement sigui real: cuidar la terra, defensar-la, treballar units perquè no es repeteixin tragèdies semblants.
