1 El mes primer, tota la comunitat dels israelites va arribar al desert de Sin, i el poble s’instal·là a Cadeix. Allà va morir Maria i fou sepultada.
2 La comunitat, que no tenia aigua, es va amotinar contra Moisès i Aaron. 3 El poble discutia amb Moisès. Li deia:
—Tant de bo haguéssim mort com els nostres germans que han anat morint davant el Senyor! 4 Per què heu portat la comunitat del Senyor en aquest desert? ¿Voleu que hi morim, nosaltres i el nostre bestiar? 5 Per què ens vau treure d’Egipte si ens havíeu de dur en un lloc tan dolent? No és terra que es pugui sembrar, no hi ha figueres ni vinyes ni magraners; ni tan sols aigua per a beure!
6 Moisès i Aaron van deixar l’assemblea dels israelites i se n’anaren cap a l’entrada de la tenda del trobament. Allà es van prosternar amb el front a terra. Llavors se’ls aparegué la presència gloriosa del Senyor, 7 i el Senyor va parlar a Moisès. Li digué:
8 —Pren el teu bastó i, amb el teu germà Aaron, reuneix l’assemblea. Després, en presència d’ells, ordeneu a la roca que doni aigua; faràs brollar aigua de la roca i en beuran ells i el seu bestiar.
9 Moisès va prendre el bastó que era davant el Senyor, tal com ell li havia ordenat. 10 Després Moisès i Aaron van reunir l’assemblea del poble davant la roca, i Moisès els digué:
—Escolteu, rebels! ¿Creieu que us podrem fer brollar aigua d’aquesta roca?
11 Llavors Moisès va alçar la mà i amb el bastó va picar la roca dues vegades. Va sortir-ne aigua abundant i en begué tota la comunitat i el seu bestiar. 12 Però el Senyor va dir a Moisès i a Aaron:
—Vosaltres no heu tingut prou confiança en mi, no heu manifestat la meva santedat als israelites. Per això, no fareu entrar aquesta comunitat al país que jo els dono.
13 Aquestes són les aigües de Meribà (que vol dir «discussió») , on els israelites van discutir amb el Senyor i ell els manifestà la seva santedat.
Salm 95, 1-2.6-9.
1 Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
2 presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb cants de goig.
6 Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat.
7 Ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia.
Tant de bo que avui escolteu la seva veu:
8 «No enduriu els cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert,
9 quan van posar-me a prova els vostres pares,
quan em temptaren, tot i haver vist les meves obres.
Mt 16,13-23.
13 Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
—Qui diu la gent que és el Fill de l’home?
14 Ells respongueren:
—Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes.
15 Ell els pregunta:
—I vosaltres, qui dieu que soc?
16 Simó Pere respongué:
—Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
17 Llavors Jesús li va dir:
—Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. 18 I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. 19 Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
20 Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
21 Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.
22 Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo:
—Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.
23 Però Jesús es girà i digué a Pere:
—Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.
