Rector d’un grapat de parròquies, cuiner des de la infància, vicari episcopal del bisbat de Vic i, durant uns dies d’estiu —”mentre el bisbe Romà Casanova i el vicari general, Josep Maria Riba, són de vacances”—, qui es queda al capdavant de la cúria vigatana fins que tots dos tornin per iniciar el curs eclesial.
Aquestes són les funcions que porta a terme Enric Garcia (Campdevànol, 1973), les quals són detallades mentre atèn Flama, aquest mes d’agost, a l’antiga rectoria de Jorba, a l’Anoia, convertida el 2010 en alberg per acollir anualment una mitjana de més de dos milers de pelegrins que fan el tram català dels camins de sant Jaume i de sant Ignasi. I on té guardades la casulla i la jaqueta de cuiner al mateix armari.
Des d’aquest espai, el prevere és capaç de gestionar, amb el suport d’un vicari, fins a una cinquantena d’esglésies (la més llunyana, a Aguilar de Segarra, a 30 quilòmetres) gràcies a l’esforç que, com reconeix, fan nombrosos grups de laics. “Tot el que puguin fer ells”, indica, “no cal que ho faci jo”. Això és “clau” perquè tant Garcia com les dues persones que l’ajuden els caps de setmana “a servir plats, netejar i guiar els pelegrins que van i venen”, afirma, puguin irradiar un sentiment d’acollida en tots ells que, fins i tot, “és observat com un tret extraordinari, per bé que hauria de ser propi en tots els éssers humans”.
Sense cap televisor endollat “perquè la conversa és el plat fort d’aquesta casa”, diu, i amb un poble entregat altruistament des dels inicis a donar qualsevol tipus de suport a l’alberg jorbenc, Garcia continua sent autor d’uns plats apresos a fer des que va accedir, amb 9 anys, en una fonda de Campdevànol, “on vaig anar a demanar feina perquè m’avorria a casa”, recorda. Després d’uns anys compaginant els estudis seminarístics amb la funció de cuiner, a Jorba Garcia ha trobat la possibilitat de vincular les seves dues vocacions (“que, en cap cas, considero com dues feines, sinó com a activitats de plaer vital“, assenyala).
Els dos sants, venerats en una petita capella
“Una vocació ajuda l’altra“. I, amb aquesta idea als llavis, Garcia es mou per un edifici que pot acollir fins a 150 comensals i que, fins i tot, disposa d’una capella per al culte “per a qui ho demani”. Un espai que uns anys enrere “estava derruït i no disposava d’imatges [com les de sant Roc i sant Sebastià, venerats antigament]” i que, després de reformar-lo, és on es resa tant a sant Jaume com a sant Ignasi. “Donem força a tot pelegrí per arribar al final del trajecte, gastronòmicament i espiritualment”, determina el capellà, per a qui, com deia santa Teresa de Jesús, Déu també es troba entre les olles, com les de Jorba.
